Encara és jove, però ja fa temps que la seua vista no és la que era. Quan llig, però sobretot quan escriu, percep que les lletres s’acumulen confusament, que ha perdut la nitidesa que sempre havia tingut. Tem que eixe costum que té –des de fa prop de nou anys– d’escriure un diari tinga molt a vore en eixa desagradable novetat, en eixa feblesa o eixa boira que ell sent com una anticipació de la ceguera.
És abril de 1669 i ell és Samuel Pepys, primer secretari de l’Almirallat, membre del Parlament i president de la Royal Society, la societat científica més antiga del Regne Unit. No sap que tots eixos càrrecs seran més o menys oblidats i que d’ell només restarà, refulgent, el més del milió de paraules que constituïxen els seus Diaris, eixos que es planteja concloure per por a provocar un dany irreparable als seus ulls, o l’acceleració d’un procés que erròniament intuïx com a inevitable.
A Pepys li agraden la pintura, el teatre, la literatura o la música (és versàtil intèrpret d’uns quants instruments), però no té en absolut una actitud professional en cap d’eixes arts. Escriu sense interessar-li els escriptors, ni creu que ell mateix ho siga, tot i els centenars de milers de paraules que acumula al seu diari. Interpreta música com un costum familiar. De la pintura valora menys l’emoció creativa que la practicitat decorativa que puga aportar. I veu el teatre essencialment com una diversió: s’estima més Corneille que Shakespeare, en qui percep un excés de truculència.
És abril de 1669 i Pepys i la seua dona Elizabeth (amb qui s’havia casat enamorat quan ella tenia 14 anys) preparen un viatge per a l’estiu. Volen anar a França, potser a Holanda. Ell no pot saber que a la tornada d’eixe viatge ella emmalaltirà sobtadament i en poques setmanes morirà, provocant en Pepys un dolor immens. Serà en novembre d’eixe mateix any. Tampoc sap que eixa mort i els problemes de visió li faran tancar definitivament el diari que escriu (una joia comparable a la vida de Johnson escrita per James Boswell), que no tornarà a obrir-se fins a cent anys després de la mort del mateix Pepys. Un diari redactat amb una tipografia encriptada, perquè a més de constituir el millor testimoni de la capital anglesa de la seua època (la vida quotidiana dels dies de la Restauració monàrquica, la gran pesta de 1665 o el devastador incendi de Londres de 1666), també va ser la porga del seu cor.
Pepys es confessa a si mateix (pensant en el seu mestre Montaigne, única devoció literària que manté), i posa negre sobre blanc les seues virtuts, però també els seus defectes: l’avarícia, la gola, un cert alcoholisme i sobretot una luxúria tan adulterina com ingovernable. De totes les dones té apetència, amb totes ho intenta. Fadrines, casades, viudes, aristòcrates, criades, guapes o lletges “com un no es pot imaginar”, diu literalment. I de molts d’eixos intents o consumacions deixa rastre al seu diari, entre l’exaltació i el pesar: “Esta vesprada diguí a la meua dona que devia anar a Deptford i en realitat ho vaig fer a Westminster, en busca de Miss Lane. La portí a Lambert i allí vaig fer amb ella totes les coses que volia, menys la principal, perquè no va consentir. Lloat siga Deu”.
Pepys mai deixa d’intentar-ho, i li atrau per igual tant el joc de la seducció com la transacció prostibulària: “Em precipití cap a Fleet Alley –una coneguda zona de bordells–, incapac ja de contindre’m”, dirà el pobre. El diari mostra el penediment freqüent i els propòsits d’abandonar l’alcohol i l’adulteri, així com les inexorables recaigudes en un joc permanent que li resulta addictiu, i que observa fascinat per tot eixe coneixement dels altres que li aporta, més enllà de la carnalitat estricta: “Quina dona tan estranya! Igual diu que vol al seu marit com que no l’importa, però em concedix la llibertat de fer amb ella allò que jo vullga”. Anades i tornades constants d’un impuls eròtic que interferix qualsevol pretensió de normalitat, com un hàbit més: “Siga el que siga el treball que tinga, no puc deixar la música i les dones”, conclourà resignadament.
Ara, en este dia d’abril que anticipa un estiu i un viatge que resultarà fatal, repassa amb remordiment pel desgast dels seus ulls –eixos ulls que han vist rodar davall la destral del botxí el cap de Carles I– les seues últimes anotacions al diari, esplèndids retrats de vida social londinenca esguitats ací i allà amb el furor inevitable: “Baixant el carrer Holborn, distingí a Deb, qui pujava la costera. La vaig vore, i ella em va vore, però no es detingué i pareixia no voler parlar-me. Al final de Hosier Lane li vaig suplicar que em seguira. La portí a una menuda i discreta cerveseria. A soles amb ella, comencí a besar-li la mà i a tocar els seus pits”.
L’adúlter contumaç no sap que en els segles que vindran serà un referent del seu temps convuls, i que eixe diari que ell concep només com un desfogament íntim, encriptat per a evitar mirades reprovatòries, i que mostra nou anys de la seua vida des dels 26 fins als quasi 36 que encara no té, constituirà una crònica vivíssima, un fresc impagable que ara està a punt de tancar-se, a punt de ser oblidat després de l’últim estiu de serenitat, massa prop ja eixe jove Samuel Pepys de ser acaçat pels dolors i les penes que als addictes a la luxúria també alcancen.
