Els clàssics d’una literatura ameren les consciències dels hòmens i de les dones que els senten propis i reconeixen una lligança amb ells. No s’atreviran a raonar eixe acte de propietat metafísica, però no dubtaran a establir-lo. Per això, seran pocs ‒o no cap‒ els espanyols aliens a Cervantes, Quevedo, Bécquer…; igual com pocs italians ‒o no cap‒ negarien que Dante, Petrarca o Manzoni els interpel·len. La llista de noms és extensible de l’edat mitjana a l’actualitat. Quin espanyol no ha sentit parlar del Cantar de Mío Cid, de Larra, de Baroja, de Lorca? Els estudiosos de les lletres amplien eixes nòmines amb individus que per al lector no practicant resulten aparicions des d’un ahir incognoscible, encara que constituïsquen el solatge necessari per a l’emergència de les referències mítiques.
La qüestió, baixant ja a terrenys quantitatius, es que qualsevol espanyol (francés, italià, etc.) té a l’abast els texts essencials de la seua història literària. En Espanya, col·leccions esplendoroses, com “Letras hispánicas” de l’editorial Cátedra; o “Clásicos” de Castalia, han sigut tradicionalment els espais on l’interessat trobaria eixe autor que conforma la seua tradició encara que la desconega. Recordem, a més, que són iniciatives privades de grans grups d’edició, i creades amb una perspectiva de dècades per avant.
En canvi, de què disposem els valencians? D’una banda, de voluntarismes privats; d’una altra, de projectes institucionals passius. Així, la col·lecció “Clàssics valencians” de l’editorial L’Oronella, que feu i fa servir la normativa de la RACV, gràcies a la qual es posaren a disposició assequible, en tots els sentits, la primera edició moderna de la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana, el Guillem de Varoich de Joanot Martorell, l’excel·lent biografia (com a peça literària) de Constantí Llombart escrita per Ramon Andrés Cabrelles, antologies de Xavier Casp i Anfós Ramon, els llibrets de falla de Bernat i Baldoví… És cert: l’ús d’una normativa minoritària, proscrita, perseguida i, contra la seua voluntat, circumscrita a la capital valenciana, llastava la possibilitat de comptar amb col·laboradors per a nous projectes, però també d’incloure d’escriptors del segle XX. La col·lecció, no obstant, seguix, amb les dificultats esmentades.
L’altre assaig editorial fon ‒i és‒ la col·lecció “Biblioteca d’autors valencians” de la Institució Alfons el Magnànim, que ha rescatat autors, sens dubte, donant-ne en molts casos la primera edició moderna (o la primera edició tout court). Ara bé, només 70 títols publicats de 1981 ençà (enfront del mig miler publicat per Cátedra en castellà) no reflectix una voluntat clara de proporcionar les obres imprescindibles de la literatura valenciana, ni tampoc ho pareix la mala pràctica de no reimprimir volums exhaurits des de fa decennis. De qualsevol manera, l’accés a obres difícils (o impossibles) de localitzar és un mèrit gens desdenyable.
No obstant, i parle ja en general, és cridaner que la Rondalla de rondalles de Lluís Galiana i l’Obra completa de Carles Ros no hagen merescut durant dècades edicions modernes, anotades, contextualitzant-les i posant-les en valor (de la primera, a banda de la de L’Oronella, l’Ajuntament d’Ontinyent en tragué una en 2022, d’àmbit local; de la segona, res); tampoc tenim editada com toca la immensa producció de Constantí Llombart, ni els epígons de les grans figures del segle d’or, individualitzades; ni els poetes de la decadència de l’ús de la nostra llengua, ni saineters o narradors, ni periodistes, ni, ja en el segle XX, eixos autors (i sobretot autores) que, en pronunciar-los, els sabuts engolen la veu sense haver-los llegits, i si te’ls trobes és en les maleïdes antologies, sempre tan personals… i amb l’autoodi, a vegades no amagat, d’ocupar-se d’una literatura de segona, no mereixedora de record ni de salvació. Quina diferència el model editorial valencià amb l’asturià, domini en el qual, des dels inicis del Surdimientu, s’ha publicat absolutament tot, siga en edicions facsímils, en edicions didàctiques, públiques, privades, coeditades, foren poetes o versificadors, clàssics de veres o humils aspirants a una immortalitat precària.
Comparar-se amb Espanya és tal volta agosarat, però obri els ulls a l’hora de llançar coets o de prometre’ns a nosaltres mateixos la glòria cèlica i terrena. Ens falten tantes coses en tots els àmbits… I si els clàssics no ocupen un espai concret i físic, en la nostra memòria i la nostra llibreria, la “Història de la literatura valenciana” es convertirà en un testimoniatge falsificat, en mera gatzara irreconeixible, en una entitat de fàcil substitució o de més fàcil esborrat. Al remat, en un invent o en una cosa que no interessa ni a aquelles persones que en parlen.
