És el gran descobriment de les lletres valencianes de la darrera dècada. Noruega (Llibres de la Drassana, 2021) va ser tot un fenomen de vendes i crítica, amb més de 20.000 exemplars venuts. Hi ha una València emergent en l’aspecte literari que capta l’interés dels lectors. I això ja es podia apreciar en la seua primera novel·la, La balada del Bar Torino (Llibres de la Drassana, 2014), en castellà, i ara, amb la que tanca eixa trilogia, La promesa dels divendres (Llibres de la Drassana, 2024). El Periòdic d’Ontinyent entrevista a Rafa Lahuerta, el gran escriptor contemporani de les lletres valencianes.
Com s’afronta ser l’autor de Noruega després de Noruega? Ho he viscut com un regal, com una cosa quasi que anecdòtica. Va ser una suma de circumstàncies. Crec que el llibre va caure en gràcia, es va publicar en temps de pandèmia quan la gent tenia més temps per a llegir i això va ajudar.
Convertir-se en un fenomen literari és sort, habilitat, mestratge…? Sempre he dit que en esta vida més val caure en gràcia que ser graciós. He tingut molta sort. Hi ha llibres espectaculars que no han tingut tanta repercussió i per això tinc la sensació, un poc, que m’ha tocat la loteria; una loteria modesta. Són llibres que criden l’atenció, però no deixa de ser una cosa modesta. A mi no m’ha canviat excessivament.
Què creus que ha captivat? Per a mi, en l’àmbit personal, parlar de València era essencial. Per als lectors no ho sé, perquè estes coses són molt complicades. A vegades un llibre es posa de moda i la gent el compra per això; i després els agrada o no, si els agrada el recomanen i funciona el boca-orella. Però crec que ha funcionat descobrir que hi havia una València amagada, que estava ahí i ningú n’havia parlat.
València ja té qui l’escriga? És el meu gran escenari. Segurament escrita d’una forma diferent. És una ciutat escrita per algú que no té complexos en reconéixer que se l’estima molt, però no d’una manera coenta ni panxacontenta perquè reconeix els seus defectes, amb ulls crítics. I d’eixa barreja d’emocions és d’on naix una novel·la que ha acabat quallant.
Hi ha una forma valenciana de veure el món? I d’escriure’l? Crec que hi ha mirades personals, fonamentalment. I que estan condicionades pel clima, per les circumstàncies, per les vivències personals. No crec que hi haja una forma valenciana d’estar al món perquè, del contrari, tots els valencians seríem més o menys iguals, i no és el cas. Jo sí que crec tindre una mirada pròpia, marcada per la ironia, per la compassió, per la tendresa. I tracte de quedar-me sempre amb la pell més humana de les persones. Intente no ferir, encara que a voltes resulta molt difícil no fer-ho, perquè no és l’escriptor qui interpreta a soles, sinó que el que llig també ho fa. Tracte de mirar el món des de la meua mirada i escriure és destil·lar eixa mirada.
Amb La promesa dels divendres es tanca una trilogia? Allò de la trilogia ha estat un invent fantàstic dels editors, que estan per això també, per a posar contextos i elements útils per a vendre llibres. No estava al meu cap escriure una trilogia ni de lluny. Però ho accepte.
L’escriptor Rafa Lahuerta ha canviat el ciutadà Rafa Lahuerta? Van plegats. El ciutadà i l’escriptor es retroalimenten. Potser ara soc més prudent, més conscient que les meues paraules poden generar més soroll que abans quan no em coneixia ningú i això m’atorga més responsabilitat. Fa una mica de por a voltes que eixa responsabilitat es convertisca en un excés d’importància, d’arrogància o de prepotència. Per això tracte de parlar poc i de les coses que sé.
Per què cal diferenciar allò que és autobiogràfic d’allò que no, en la producció literària? L’escriptura sempre és autobiogràfica. O projectes coses que t’han passat o coses que has imaginat o coses que no vols que et passen; per això sempre estàs parlant en clau autobiogràfica. En Noruega hi ha un accident de moto que té el narrador amb la seua parella. Jo vaig tindre un accident de moto amb la meua parella, però la meua reacció va ser totalment contrària a la del protagonista. És autobiogràfic? Sí, però Rafa Lahuerta es va comportar de manera diferent a la d’Albert Sanchis.
Amb la llengua en retrocés escriure en valencià és kamikaze? N’hi ha una barreja. Jo podria publicar en castellà i no tindria cap problema, però publicant en valencià soc més feliç. En la balança per a mi això és molt més important, si després es venen o no es venen llibres no em preocupa tant. No he escrit mai pensant en els diners, seria ridícul. Pense que he trencat un sostre que per a mi era impensable. Tinc més de 50 anys, tinc una situació de relativa maduresa i el meu posicionament és el d’un aficionat que gaudix de fer coses que li agraden, i que ha tingut la sort, després, de tindre un reconeixement públic.
Quines històries interessen? Què cal explorar? He arribat a una conclusió: jo soc el meu tema. Rafa Lahuerta és el tema de Rafa Lahuerta. Com que Rafa Lahuerta viu en València i no té massa ganes d’explorar el món, segurament continuaré escrivint històries vinculades a esta ciutat des de la meua mirada i, després, és cosa dels lectors si volen continuar llegint-me. La meua idea de l’escriptura és un trajecte personal, terapèutic, d’autoconeixement, d’arribar a eixa plenitud que és la serenitat i això és el que m’aporta escriure.
Hi ha motius per a l’esperança? La meua mirada sol ser pessimista en tot. No crec que hi haja esperança per a la humanitat, però n’hi ha partit, podem guanyar alguna batalleta. Em considere afortunat, en el territori en el qual em menege estic guanyant partits, no sé si em donarà per a arribar a la Champions, però si puc mantindre’m en Primera Divisió… no mire més enllà. A vegades els oracles no servixen per a res. Intente fer les coses de la millor forma possible.
