Hui farem un repasset de mitologia grecollatina, el tema preferit dels culturetes més casual, aquells que volen poder vacil·lar del que saben en els entorns mainstream. Perquè serem clars: en una conversa socialment acceptable rarament podràs flipar-te perquè controles barbaritats d’un moniato arreu del segle XVI que vivia en un convent i escrivia sirventesos (el Tik-Tok de l’època). En canvi, si eres mínimament ràpid —i no tens ni dignitat ni vergonya—, sí que podràs colar alguna imbecil·litat sobre si Prometeu i el foc dels déus en una conversa entorn de si les plaques d’inducció molen o no.
Al principi estava el iaio, que es deia Urà, després vingué el pare, Cronos, i després el fill, Zeus. Pareu atenció perquè els tres porten una barba molt llarga, format Friedrich Engels o Gandalf, així que no és fàcil diferenciar-los. Això era una putada molt gran dels mites antics. Fins que Jesucrist vingué a salvar-nos de les barbes frondoses, Déu no podia portar pereta i patilles.
Cronos destronà a Urà per a fer-se amo del món i, com que aquell l’havia maleït dient-li que un dels seus fills faria el mateix amb ell, el tio se’ls anà menjant a mesura que naixien. Tots menys Zeus, que va sobreviure, va tornar i li va fer vomitar els germans com en una ressaca particularment fotuda de Jägermeister. Després tots junts li van armar una guerra, el van derrotar, l’enviaren al Tàrtar i, a partir d’eixe moment, manaren ells.
A nosaltres la història ens l’han pintada com que Cronos és el malvat, eixe barbut enfadat dels quadros de Goya que es menja els seus fills i que li talla els ous a son pare (sí, així se les gastaven els déus abans, un exemple que haurien d’anar agafant les feministes). En fi, un Cronos cabró, destructor i insaciable que devora el futur i aniquila el passat; el salvatgisme cego i acèfal de la natura que ha de ser doblegat per Zeus, el déu dels homes.
Però mai ens hem parat a pensar que tant els fills de Cronos com son pare eren tots uns bons fills de puta. Cronos és, probablement, la gran víctima d’una campanya de desprestigi mil·lenària. La història l’escriuen els vencedors (en este cas, el seu fill Zeus i la quadrilla de l’Olimp), però si analitzem l’arbre genealògic de manera objectiva, el pobre Cronos només era un incomprés envoltat d’un grapat de maeros tronats que se’n eixirien de les estadístiques en el manual del DSM-5.
El ninot d’Urà, son pare, odiava tant la seua descendència que, en nàixer, els tornava a introduir a la força a l’úter de la seua dona, Gea. Que sí, que potser els Ciclops i els Hecatonquirs (que tenien cent braços i cinquanta caps) no eren el més estètic del món, però jo tampoc soc molt guapo i mon pare no m’ha tingut tancat a la figa de ma mare fins als 50. Gea va suplicar als seus fills que l’ajudaren perquè patia dolors insuportables del que degué ser un equivalent prèmium d’endometriosi de grau 4. Tots els fills es van fer caca damunt excepte Cronos. Ell va alliberar sa mare del maltractador més gran que ha tingut el cosmos.
Quant als fills de Cronos, que venien a dur l’orde i la civilització al món, acabaren sent uns pijos hooligans malasombres. Zeus no només era un dictador egòlatra, sinó un depredador sexual en sèrie que es transformava en cigne, bou o pluja daurada per a saltar-se qualsevol noció de consentiment. Els bessons Apol·lo i Àrtemis es dedicaven a cosir a fletxes a qualsevol mortal que els portara la contrària. Atena, la suposada deessa de la justícia, va castigar la pobra Medusa transformant-la en un monstre letal simplement perquè Posidó l’havia violada dins del seu temple (el concepte de «culpar la víctima» portat a la màxima potència divina). Per no parlar de l’instint maternal d’Hera, que va llançar el seu propi fill, Hefest, pel barranc de l’Olimp cap avall només perquè era difícil de vore; o de la frivolitat d’Afrodita, capaç de provocar una carnisseria de deu anys com la Guerra de Troia per tal de guanyar un pseudocertamen de bellesa amb una poma d’or.
Jo, en canvi, defenc una teoria revolucionària. Crec que els antics grecs sabien una cosa fonamental i ens volgueren deixar una pista en la seua mitologia, però no ho aconseguiren i nosaltres hem viscut enganyats tota la història. Cronos, Κρόνος, no simbolitza el pas del temps que ens corromp i ens desgasta fins a la mort, perquè eixe és un altre Cronos, Χρόνος, que per pura xiripa còsmica es deia igual només que canviant la primera lletra; la K (Kappa) per la X (Chi).
Els antics grecs es van fer un embolic de proporcions Homèriques i van confondre Kronos, el Tità, el déu de la collita, que portava una falç per a segar el blat i devorava els seus fills, amb Chronos, l’ens Primordial, la personificació incorpòria del temps físic. En ajuntar-se els dos conceptes, la falç de segar blat es va convertir metafòricament en la falç que sega les vides humanes, i el pare que devora els seus fills físics es va transformar en el Temps que devora totes les coses que ell mateix ha creat. La mort, eixe esquelet vestit en túnica vintage i la dalla reglamentaria, que sembla que s’haja escapat d’un after de moters.
Però en realitat, l’autèntic tità Cronos representa la veritable força rectora de la natura, eixa que de veres ens devora a tots i a tot: la imbecil·litat. Precisament esta força va ser la que feu confondre una K amb una X, perquè els antics grecs eren també prou imbècils. La civilització dels déus olímpics —és a dir, la nostra— ha heretat eixa imbecil·litat primordial fins a la medul·la. És una energia ineludible i salvatge, però com passa amb qualsevol força de la natura, el truc no està a negar-la, sinó a aprendre a manejar-la per tal que no acabe destruint-nos.
