En 1966 Maria Beneyto va publicar el recull de contes ‘La gent que viu al món’. Amb la col·laboració de la investigadora Maria Lacueva, l’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha demanat a dotze escriptores valencianes un relat curt que s’inicie amb el primer paràgraf d’un d’eixos contes. Els contes s’han publicat cada mes al llarg de 2025, dins de la celebració de l’Any Maria Beneyto, i este d’Isabel Garcia Canet en va ser l’onzé.

El cambrer s’atansà a la taula on seien. La dona va demanar un refresc qualsevol.

—¿Llima, taronja…?

—Sí, taronjada.

Ell restava indecís. O millor, distret. Li era igual una cosa que altra.

El cambrer tornà a enumerar:

—Llimonada, taronjada, coca-cola…

Aleshores semblà sentir-se una mica molest. I es mostrà enèrgic.

—No! De coca-cola ni parlar-ne. Em neguiteja fins de sentir-la anomenar.

Es va demanar finalment un café entre tanta indecisió, estava neguitós i sabia que potser el café no li aniria gens bé, però havia de dissimular com fos tota la cabòria que se’l menjava des feia unes setmanes. Havia experimentat una situació nova en el seu dia a dia, en el seu estimar, era inexplicable però era cert, estava ben clar que ara era més conscient del que li passava. Des d’aleshores que no es reconeixia cara a l’espill i ja no sabia què havia de fer si no era allunyar-se d’ella, si no deixava Maria tranquil·la, ella en assabentar-se’n es quedaria bocabadada, i no sabria què fer amb aquesta historia perquè el que estava clar és que se l’estimava molt, com a ningú mai no havia estimat. La coca-cola, ara no volia ni sentir-la anomenar, va conèixer Maria un dia, i quedaren per prendre alguna cosa en un bar del Cabanyal, el Sueños, que era conegut per tot al barri, un bar de gent obrera. Aquell dia demanaren coca-cola els dos, i passaren mala nit i mal dia a l’endemà, no els va caure bé. Aquell record de la primera quedada, la maleïda coca-cola ara l’havia d’oblidar, no en bevia des d’aleshores, ara estimava d’una altra manera, només mirant i gaudint-ne d’una altra manera també.

Miquel i Àngel eren dos amics d’Eduard; Eduard estava commogut per la darrera festa del sindicat de la CGT, els dos s’emborratxaren i el deixaren tot sol. Aquell diumenge d’estiu, José Ramón, un amic francés que vivia a cavall entre València i París, que era informàtic al diari Le Monde, els havia contat tants fragments d’històries diverses des del franquisme fins a l’actualitat amb tanta informació i detall, que ell ja no dormia tranquil, s’havia enamorat potser de la seua persona, i mai no li havien agradat els homes. Ara era insuportable veure’l cada tres setmanes quan venia de París, i haver de quedar amb ell i escoltar tota l’estona les batalles que contava i després haver de marxar, així, com si res. Eduard recordava constantment aquelles paraules que Josep Maria Esquirol va escriure en un dels seus llibres: «Són les persones corrents les que porten en el seu cor l’amor per tot el que és viu; estimen i es cuiden de la vida de manera natural i espontània. Després d’una jornada de feina prefereixen l’escalfor de la llar a encendre fogueres a les places».

Estava clar que Eduard preferia mantenir una vida tranquil·la i serena sense massa penya-segats emocionals que el pogueren pertorbar, que dir-li a la Maria, a qui tant estimava, que ara sentia altres plaers amb el mateix sexe que ell, amb els homes, i sobretot amb un d’especial. Anaren a casa i feren el sopar la Maria i ell; revisaven mentrestant la verdura i la fruita que els quedava per tal fer la comanda de dilluns al sindicat. Cada dilluns al matí encomanaven productes de proximitat que havien d’anar a recollir en una caixa al carrer del Progrés del barri del Cabanyal, a molt bon preu, 15 euros, i allà s’hi trobaven amb moltes amistats i coneguts i passaven la vesprada parlant d’afers socials del barri i de la ciutat de València. Prompte els desallotjarien del seu pis del carrer Just Vilar, de 600 euros de lloguer que pagaven, a partir de gener n’havien de pagar 1.150 euros, i no s’ho podien permetre, haurien de buscar alguna eixida, viure amb amics, o tornar a casa de la família, i separar-se, tal vegada.

Eduard va eixir de casa dissabte de matí, es va trobar amb José Ramón, i anaren al Festimar a prendre una cervesa, estaven preparant la gent del barri pancartes per a la manifestació de València s’ofega pel preu desorbitat dels lloguers, per la turistificació i la protecció del territori, ells demanaren un vermut i una cervesa, parlaren una estona, i se sumaren a fer rètols, i a escriure el parlament que faria la gent del barri a les Torre de Serrans el 19 d’octubre. José Ramón no parava de contar batalletes com sempre, però tot el jovent que estava en el seu rogle es quedava corprés i eixe dia descobrien un home singular que sabia de tot, de tot el que havia passat amb pèls i senyals a França, Espanya i València, després dels anys 60. Àngela i Meritxell, dos joves de 18 anys del barri, acomboiaren José Ramón perquè s’unira a la manifestació, i ell va dir que hi aniria. Eduard sabia que la Maria no li posaria pegues si hi anava, però ella no era de manifestacions. José Ramón li digué a Eduard que volia anar amb ell, que era el seu millor amic a València, que es coneixien des feia poc, però tenia aquesta sensació, i era infranquejable. Eduard acceptà, i tant que acceptà.

Era dissabte de vesprada, eixiren des de la plaça de la Creu, tots amb les pancartes, i cridant: València no està en venda!. Eduard estava passant-ho malament des feia dues setmanes, des que José Ramón havia tornat de París, li va dir que volia parlar amb ell. Anaren a uns metres de la gentada a parlar, llavors, lluny del guirigall, encetà la conversa José Ramón i li va dir que l’estimava. Eduard no s’ho podia creure, Maria els havia vist des de lluny, per a ell, Maria ara, era una coca-cola, no podia ni sentir-la nomenar en estos instants, s’inundà el seu entorn de colors com de taronjada, però no en volia ni una gota, ara volia vermut i cervesa i deixar-se dur per aquella tarda de pancartes i cridar: València s’ofega! València no està en venda!