Ricard Tàpera (Vallada, 1986) és autor del llibre Les lletres que estimen el valencià (2025) de Caliu Espai Editorial, una proposta que naix arran de la consulta lingüística als centres educatius que va tindre lloc el curs passat. Junt amb l’il·lustrador Carles Vercher i la mestra experta en inclusió Neus Llàcer, ha creat esta història que vol traslladar als xiquets i xiquetes la necessitat de cuidar la llengua per a evitar que desaparega.

D’on naix Les lletres que estimen el valencià? El llibre naix després del referèndum sobre la llengua vehicular als centres educatius. I naix també d’una preocupació molt clara pel retrocés lingüístic que estem patint al País Valencià i que jo mateix he pogut comprovar als tallers que he anat impartit en diferents ciutats. Després de l’atac institucional, esta preocupació es va convertir en una necessitat urgent de fer alguna cosa. No tant des de la denúncia directa, sinó des del foment de la llengua, de la normalització i, sobretot, de provar de tornar-li valor.

Per què transformar eixa preocupació en un conte infantil? Jo vaig començar a fer contes per infantils perquè volia explicar coses a la meua neboda i em vaig adonar que em faltaven recursos. Volia parlar-li de temes arrelats al territori, de la nostra llengua o dels nostres costums, però d’una manera pròxima. En este cas, volia escriure una història sobre la importància del valencià en les nostres vides i em vaig preguntar què passa quan es deixa de parlar una llengua: si desapareixen només les paraules o si desapareix, en canvi, un món i un realitat molt concretes. La literatura infantil permet explicar això sense dramatismes excessius, arribar a les famílies i a l’escola, i fer-ho des de l’estima, des de l’empatia, no des del conflicte.

El conte gira al voltant de dos lletres molt concretes. Sí, se’m va ocórrer utilitzar dos lletres molt pròpies del valencià, com són l’ele geminada i la ce trencada. Són lletres que expliquen molt bé el nostre alfabet i que, d’alguna manera, simbolitzen la singularitat de la llengua. A partir d’elles podia pegar-li una volta a la pregunta central del llibre i explicar què passa quan una llengua deixa d’usar-se. Perquè quan una llengua s’afona, desapareix també una manera de relacionar-nos.

El llibre no és un projecte individual, sinó col·lectiu. Exacte. La idea era donar visibilitat, fer treball conjunt i unir forces per a arribar a llocs on no podíem arribar sols. Darrere del projecte hi ha La Repartidora, Famílies pel Valencià i Escola Valenciana, que ens fan arribar tant a les famílies com a les aules.

I a més del llibre, hi ha una obra de teatre. Sí. Vam pensar què podíem fer perquè el llibre tinguera recorregut per si mateix, que no depenguera només de nosaltres. Vam parlar amb Rocambolesc Teatre, amb Bruno i Aitana, i els vam proposar fer una obra que poguera rodar per col·legis, biblioteques i teatres. Es van apuntar de seguida i el projecte va créixer. En breu comencem a rodar per ahí!

Com heu treballat la inclusió? Sempre és una de les vostres apostes més fortes. De diverses maneres. En primer lloc, el llibre està adaptat a pictogrames, que és una manera molt útil d’entendre la informació per a persones nouvingudes, i amb eixos xicotets dibuixos poden associar paraula i imatge per tal de facilitar el procés d’aprenentatge de la llengua. També funcionen molt bé amb xiquets o xiquetes amb TDAH o dins de l’espectre autista, ja que simplifiquen la construcció de les frases i fan la lectura més clara i accessible. En segon lloc, també  ens agradaria fer pròximament una versió en audioconte i gravar-lo també en llengua de signes. Vam intentar fer-lo en Braille, però se’ns escapava de pressupost.

A més, el llibre té una vessant pedagògica. Sí. Una de les apostes de l’editorial és oferir materials didàctics tant per a l’àmbit familiar com per a l’escolar. Treballem lectura, dramatització, escriptura, il·lustració i també memòria històrica. Les activitats són senzilles, però busquen fomentar diferents expressions artístiques i generar vincles amb la llengua.

Com a escriptor, com veus el futur del valencià? Tinc una mirada ambivalent. D’una banda, hi ha una preocupació real pel retrocés, per les polítiques lingüístiques i per la competència amb altres llengües. Però, d’altra banda, la resposta de la societat civil després del referèndum va ser molt potent i ens demostra que hi ha capacitat d’organització i resistència. Cal treballar per a evitar la folklorització del valencià, que quede reduït a quatre actes simbòlics o a unes quantes cançons. Això és molt perillós perquè buida la llengua de funció social.

Què podem fer com a societat? Parlar-la amb orgull, defensar-la, normalitzar-la i convidar les persones d’altres llengües a aprendre-la i utilitzar-la. Usar-la al bar, a la universitat o a les xarxes socials. A tot arreu. No pot recaure tota la responsabilitat sobre l’escola; la normalització del valencià és una responsabilitat col·lectiva.

Has rebut ja algun comentari sobre el llibre? Sí, i alguns molt bonics. Hi ha pares que expliquen que els seus xiquets corregixen quan algú els parla en castellà perquè diuen que “cal parlar el valencià, si no, desapareixerà”. Estes reaccions emocionen molt i t’animen a continuar treballant.