Hu Zhao va nàixer Hunan, a la Xina, però se sent valencià i és feliç vivint en la capital del Túria. És reporter, actor, fa receptes en el seu compte d’Instagram… Però, per damunt de tot, és un viatger, amb molta fam i molta curiositat per conéixer altres cultures, altres formes de viure i d’entendre la vida. Hui compartim un café amb ell, i les paraules comencen a brollar, en una conversa frenètica.

Qui és Hu Zhao i com arriba a València? Soc una persona de la Xina, de la província de Hunan, un dels primers llocs en el món on va plantar-se l’arròs. Vaig arribar a València quasi per casualitat, i va influir molt en la meua decisió un documental sobre la cultura mediterrània que vaig vore quan era pràcticament un xiquet. El cel blau, la mar serena, la cultura alegre i oberta… Sempre eren elements que m’havien fascinat, i que contrastaven amb Pequí, on mon pare me va enviar per formar-me com a pintor de parets. Ho va fer justament un dia en què vaig tornar després de mesos recorrent la Xina fent autoestop. També em va influir una oferta de classes de castellà, que em va arribar per correu electrònic. Fa dotze anys, buscant la mar i la connexió amb la terra, vaig decidir vindre a cegues a València per uns mesos, i vaig començar fent classes de xinés als fills de la comunitat xinesa. Com en València, en la Xina la llengua és una part fonamental de la identitat.

I com decidixes quedar-te? Soc molt del taoisme, de deixar que tot en la vida fluïsca. I trobe que així ha sigut: un cúmul de casualitats. Per damunt de tot, soc un viatger. I la qualitat més important que pot tindre un bon viatger és la curiositat. Un dia, dubtant sobre si tornar-me’n a la Xina o mamprendre nou viatge, vaig passar pel carrer Pelai i vaig entropessar amb un cartell que deia que buscaven un actor xinés. Era la casualitat que buscava, tot i que jo era una miqueta tímid encara i no volia ser famós… Gràcies a eixe cartell vaig conéixer la gent de la companyia A Tiro Hecho i a Carla Chillida, i a ells els dec haver descobert l’apassionant món de l’art dramàtic i del teatre. Després d’un temps girant fent teatre, em van comentar que en la tele pública valenciana estaven buscant persones apassionades per la cultura valenciana. Jo, que soc gran fanàtic del folklore, vaig enviar un vídeo cantant La Tarara; la mitat en valencià i l’altra mitat en xinés, traduïda per mi mateix: un videoclip casolà amb dolçaines gravat en una séquia, que es va convertir en el meu primer vídeo viral, feu la resta.

I, finalment, eixe projecte es convertix en realitat… Sí, buscaven una persona estrangera per a Loving Comunitat Valenciana, que va ser un dels èxits d’audiència d’À Punt. Ara estem amb Xino Xano, on, després d’unes quantes temporades, hem eixit de València i hem recorregut racons d’altres llocs d’Espanya buscant valencians. Per a mi, com a foraster, la connexió ha arribat molt fàcilment. És molt divertit este nou format: ara soc un xinés valencià entrevistant valencians que s’han instal·lat en altres llocs. Xina és molt diversa, és veritat, però Espanya també és un país molt divers, tot i tindre una extensió relativament xicoteta. El que més em crida l’atenció és que dins d’Espanya hi ha diferents cultures, llengües i formes de vore i entendre el món, i esta diversitat hem de preservar-la.

Per què ha de vore la gent Xino Xano en À Punt? Perquè pot conéixer eixos llocs tan bonics a partir de les històries de la gent. Trobe que, en un món on cada volta tots els llocs s’assemblen una miqueta més, el que ens diferencia és la gent i les seues maneres de vore i entendre el món. I per això les històries  són tan importants, perquè ens permeten mostrar l’essència dels llocs a través de valencians que han decidit arrelar-se fora de les nostres fronteres. És molt bonic vore com canvia la forma de ser d’un valencià que porta quaranta anys al País Basc, per exemple. Vore com la identitat està viva, però també es modula.

Ara viatjar s’ha democratitzat, però això té els seus riscos. Com a viatger, no creus que s’ha perdut una miqueta el respecte a l’hora de viatjar? Crec que hi ha un risc evident, i és que el fet que puguem vore un lloc abans d’estar allí físicament ens ha furtat la curiositat. Recorde quan vaig estar en Roma que pensava una cosa: per què tot el món va al Vaticà però hi ha tan poqueta gent que visita els mercats? Crec que hem de viatjar, però ampliant la nostra visió sobre el que significa viatjar. I, per a mi, a primera cosa imprescindible per a viatjar és tractar d’acostar-nos a com viu la gent. I crec també que la verdadera raó de viatjar és conéixer-nos millor a nosaltres mateixos. Ens permet renovar la nostra ment i aprendre a apreciar la realitat que ens envolta. Ser conscients de la grandària del món ens ajuda a eliminar prejuís i a respectar-nos una miqueta més.

Has començat fa poc a pujar vídeos en Instagram cuinant receptes que has aprés en els teus viatges. Eixa història és molt divertida. Ací en València visc amb la meua parella de Taiwan, i els dos parlem en xinés mandarí. Tot i això, el valencià s’ha convertit en la meua altra llengua principal de comunicació A més, quan parle valencià m’expresse d’una manera diferent, i em relaxa molt. Hi hagué una temporada que estava treballant menys, i ella va animar-me a compartir les meues receptes. La cuina em concentra i m’encisa, i cuine a diari coses diferents: sempre per a molta gent, ja siga per a fer tàpers o per a compartir. I tampoc hi ha molta gent que faça contingut en valencià, i molta menys encara que ho faça sobre cuina. Per això m’hi vaig animar. Les receptes que faig tenen una característica comuna: intente cuinar sempre amb productes accessibles en tendes asiàtiques i que ara quasi tot el món té al seu abast.

Quin tipus de receptes sols cuinar? Faig una miqueta de tot. Acoste receptes del meu país, i també cuine algun plat valencià. Algunes vegades cuines receptes del Japó o altres països que he pogut conéixer de prop. De fet, amb la Xina ens agermanen molts productes com l’arròs, que ens fan estar més a prop del que creiem. Però, sobretot, m’agraden les receptes que unixen cultures i que em servixen per a demostrar que, al remat, no hi ha tanta diferència entre tots nosaltres: som humans i mengem els productes que ens dona la terra i que tenim a prop. Cuinar ens obri la ment i és una cosa que recomane sempre.

Fotografia de portada: Jordi Sarrión-Carbonell