Ignore a qui li ha paregut bona idea construir un desmesurat gegant de formigó en el punt més reconeixible del port de València. En eixe lloc es trobaren els molls de Güelda, els primers amb entitat, després dels ponts de fusta. Allà estava el baluard defensiu de la Vilanova del Grau, nucli urbà fundat per Jaume I i bressol de tota la València marítima. I allí s’alça el campanar de Santa Maria del Mar, amb el caramull reconstruït després que una bateria antiaèria intentara frenar les incursions de l’aviació feixista, durant la guerra.

Com s’integra una mola així just al costat de l’emblemàtic Edifici del Rellonge? Com s’harmonitza amb la idea recurrent de rescatar l’Escala Reial? Com es planta un gratacels just on estigué el Tinglado núm. 3 del port, enderrocat per a bastir l’Estació marítima que hui alberga The Terminal? Com coexistix amb l’Estació del Grau, l’estació de tren més antiga d’Espanya, que amb afanys es manté en peu en un estat d’abandó absolut?

És fàcil que en algun café entre els qui mouen els diners i gestionen la voluntat popular a algú se li encenguera una llum: per què no un edifici-fita com en tants altres ports?

És una idea lícita, sense dubte. Moltes ciutats amb port són conegudes per estes icones arquitectòniques, albirades a milles de distància, els dies clars. I València, en els últims anys, s’ha vist seduïda per esta temptació. En 2021 estigué a punt d’aprovar-se la construcció de la Torre eòlica de l’arquitecte Fran Silvestre que, amb 170 metres d’alçària, volia tancar la bocana del canal de la Marina. En 2019 estigué sobre la taula la nòria L’ull de València, de 120 m, una franquícia del London Eye que regalaria una visió panoràmica del cap i casal des de la mar. Havia de plantar-se just on se celebren els mítics Concerts de la pèrgola. En 2023 es descartà la cirereta del pastís d’un Pla Especial del Cabanyal amb una volumetria general desmesurada i injustificable: un hotel de 15 plantes coronaria impersonals blocs de vivendes en l’espai on un dia, ja llunyà, es prometeren piscines públiques, al costat de l’accés al port pel Bar Aduana, dels Docks i del Varador.

Amb el canvi de govern de 2015, alguns ingenus pensaren que l’eslògan La Marina per a la ciutadania, després d’anys de Big events city i del posterior abandó de l’escenari portuari, seria una realitat, des de la gestió sensata i discreta, sense necessitat d’aldarulls. Eixe, de fet, era el projecte de Chema Segòvia en 2017: llevar cotxes, plantar arbres i habilitar espais per a la gent, tornar el port al poble que, durant dècades, l’havia fet propi, convivint amb una activitat comercial ara desplaçada als molls de les posteriors ampliacions. Espais per a patinar, anar en bici, córrer, anar a dinar o de concert, passejar… en un espai irrepetible. Perquè, sense més fites modernes que el Veles e vents (2006) de David Chipperfield, la dàrsena històrica del port tenia la possibilitat de recuperar-se patrimonialment i deixar-la pràcticament íntegra, com era just fa un segle. Només calia desmantellar les bases i rehabilitar els tinglados. Estaven fins i tot els diners que havien avançat tant els sindicats de l’America’s Cup com la Fórmula 1, però es malbarataren en alguna altra fantasia. Calia donar ús cívic als antics edificis i traure el trànsit d’allà. I seria un port únic en el món. Per a fruïció de les persones i amb un immers valor patrimonial.

Onze anys després no ha passat res de tot allò. Encara pitjor: s’ha frustrat la possibilitat que ocórrega en el futur, puix s’han donat concessions per a ocupar tota la part nord de la dàrsena, amb l’Edem i tot allò, taponant la connexió visual des de la mar amb el Canyamelar i amb els edificis històrics de Sanitat i Duana; s’han consolidat la majoria de les bases, impedint inclús l’accés a peu a la làmina d’aigua enfront dels Tinglados 4 i 5, privatitzant de facto molts espais, i la tradicional dàrsena en forma de ferradura és un circuit per a cotxes i motos, perillosíssim per a vianants.

Des que acabàrem les regates (2007 i 2010) i les carreres (2008-2012), la dàrsena històrica, cedida per l’Autoritat Portuària al Consorci València 2007, ha sigut un desficaci sense nord. Durant anys, l’excusa per a frustrar el vell anhel de La Marina per a la ciutadania fon que calia fer concessions per a cobrar cànons i cobrir l’immens deute de més de 400 milions que ens costaren les fotos de Rita i Camps amb la Copa de les 100 guinees i pegant una volta en un Ferrari amb Bernie Ecclestone, amb el vistiplau, per cert, del govern de Zapatero. El mateix govern socialiste acabà condonant el forat econòmic l’any 2021. Al remat, la falta d’austeritat i la nefasta gestió, quan tot havia d’haver canviat, l’any 2015, tot i els intents benintencionats d’alguns responsables, soterrà el somni ciutadà de La Marina per a la ciutadania, que representava un regal inestimable per al poble del cap i casal.

Davant l’actual situació i l’enorme potencial que encara té la Marina, s’aposta de nou per l’artifici, per construir una presumpta icona. De què ho serà exactament, quan està tot per fer per a que el trellat impere en el disseny i en el futur de la dàrsena històrica?

Com en tants altres moments decisius de la seua història, la ciutat de València es regira en contra de la seua pròpia història i del seu patrimoni. I açò, com han demostrat els fets, no va de dretes ni d’esquerres. Va de persones de dretes i d’esquerres que ens han governat i que no han sabut o no han volgut, en els últims vint anys, que el poble de la ciutat de València tinguera la Marina que es mereix.

Fotografia de portada: Enderroc de la base de l’Alinghi per a l’ampliació de la Marina d’empreses. A la dreta, el Varador © Felip Bens