El XXIX Homenatge a la Paraula de Gandia va estrenar l’espectacle ‘Maria Beneyto. Un riu silenciós’, una adaptació d’‘El riu ve crescut’ –la traducció al valencià feta per Carme Manuel de la novel·la ‘El río viene crecido’ de l’escriptora— a càrrec de Ruth Palonés al Teatre Serrano el passat 8 de novembre. Palonés, directora de l’Escola del Teatre Serrano, amb els seus alumnes Ana Salas, Xavier Ferrer, Clara Merino i Joan Moncho, i la col·laboració de Ximo Vidal i Joan Muñoz, van voler retre també un homenatge a les víctimes de la Dana, els 229 valencians i valencianes (237 en tot l’Estat) que van perdre la vida aquell nefast 29 d’octubre de 2024. Ruth Palonés ens parla de la seua experiència a l’hora d’adaptar la novel·la de Maria Beneyto.
El meu primer contacte amb l’obra literària de Maria Beneyto naix de la proposta, per part del CEIC Alfons el Vell, de crear un espectacle teatral basat en El riu ve crescut, la traducció al valencià, publicada per Llibres de la Drassana, de la seua obra El río viene crecido, guanyadora del Premi València de Novel·la de 1959. Ràpidament em vaig posar a la faena, amb molta il·lusió, però també amb molts dubtes… Seria capaç de traslladar l’essència de la novel·la a l’escenari? Podria traduir eixe codi narratiu al codi teatral? Tots els dubtes s’esvaïren en començar a llegir el llibre.
Em vaig trobar amb un text riquíssim en descripcions de l’espai. Maria ens endinsa en cada barri, cada casa, cada carrer amb una precisió fotogràfica o, millor dit, cinematogràfica: crea una realitat virtual perquè el lector puga nadar per les diferents atmosferes, totes elles dignes del neorealisme cinematogràfic italià.
La construcció dels personatges, tant física com psicològica, és quirúrgica. No deixa cap personatge desdibuixat, aconseguint que els secundaris tinguen una presència forta en la narració i esdevinguen disparadors de les trames que afecten els personatges principals. Em fascina com, de manera tan orgànica i a la vegada subtil, va teixint en la lectura la idea de “tots i tot ens afecta en el discórrer de la vida”; com la vida en la perifèria i suburbis no és estanca i separada de la vida de la ciutat. Es produïxen viatges d’anada i tornada entre els personatges de les dos parts, encontres entre les vides de dalt del riu Túria i les de baix, d’una manera fluïda, líquida.
Un riu que no només és delimitador de l’espai geogràfic i de les classes socials, sinó que Maria Beneyto el fa transcendir per a convertir-lo en un símbol d’unió, un riu que dona vida, que trenca estereotips cada vegada que els personatges s’atrevixen a acostar-se a la seua vora i que, com passa sovint en la vida, amb la seua força destructora ens iguala a tots. I és en eixe mateix moment on no hi ha classes socials que valguen, ni estereotips, ni prejuís… Sols éssers humans reconeixent-se en “l’altre”, capaços de donar la vida per un desconegut que podria ser, i en el fons és, ell mateix.
L’última part de la novel·la, la descripció de la nit i matinada de la riuada del 57, és un crit premonitori del que, malauradament, vam viure el 29 d’octubre de 2024. I Beneyto posa el focus en la capacitat de donar-se, entregar-se a l’altre que tot ésser humà té dins seu, i que bonic que ens ho recorde: “Ei! Escolteu-vos, mireu-vos, sou més bons del que creieu, del que vos fan creure”. Per tot això, moltíssimes gràcies Maria.
