Carreres, crits, colps, fum, alguna sabata que es perd i algun bony que es guanya, ira continguda i que es deslliga, algú mira des d’una finestra, uns altres escapen com poden. A Madrid, el nomenament de tres ministres de la CEDA ha desfermat els nervis. Lerroux és nou Cap del Govern en substitució del valencià Ricardo Samper. Crema Astúries i, a Barcelona, Lluís Companys proclama l’Estat Català dins de la República Federal Espanyola. Els socialistes declaren la vaga general revolucionària i el govern, l’wstat de guerra. L’exèrcit desplega la seua artilleria: Estació del Nord, grans vies Germanies i Marqués del Túria preses. La Guàrdia d’Assalt vigila, controla, reprimix, registra i deté qualsevol sospitós. Mentrestant, el Teatre Ruzafa anuncia l’actuació de la diva de la cançó Raquel Meller; la companyia de Margarita Xirgú debuta al Teatre Principal i el cinema Capitol recomana una “inyección de sana alegría, con el estreno de una comedia capaz de levantar el ánimo más decaído” amb l’estrela infantil Shirley Temple com a protagonista en la pel·lícula Seamos optimistas. No sé si ho van aconseguir.
Però tornem a la fotografia d’Enrique Desfilis Barberá presa al carrer Xàtiva de València durant un dels incidents ocorreguts en la ciutat entre els dies 6 i 12 d’octubre de 1934. Destaca darrere dels manifestants, l’edifici que l’arquitecte Enrique Viedma Vidal estava construint per a la societat La Unión y el Fénix Español –per cert, en les mateixes dates en què estava acabant la coneguda Finca Roja del carrer de Jesús–. El de La Unión y el Fénix, per la seua banda, venia a ocupar part de l’espai que havia deixat lliure la platja de vies de la primitiva Estació del Nord i que al costat de l’Institut Lluís Vives, a l’esquerra de la fotografia, donava entrada a l’avinguda dedicada al metge i polític republicà Amalio Gimeno, avinguda que en poc temps canviaria de denominació un parell de vegades. En novembre l’ajuntament optà per dedicar-lo a Nicolás Salmerón, també polític republicà, president que fou del Congrés de Diputats durant la Primera República, però més avant, per decisió del primer ajuntament franquista –designat, naturalment, per Francisco Franco i presidit per Joaquín Manglano i Cucaló de Montull, baró de Càrcer– es produí un tercer i definitiu canvi, retolant-lo amb el nom que encara hui perdura: avinguda del Marqués de Sotelo, alcalde de la ciutat durant els anys 1927 a 1930.
Seguint amb la fotografia, al costat de l’edifici en construcció encara són visibles restes del que va ser en els anys 20 del passat segle el Luna Park, un parc d’atraccions estable, inaugurat la nit del 19 de maig de 1921, dates en les quals Vicent Blasco Ibáñez visitava València, amb grans homenatges, cavalcada i el descobriment d’una làpida retoladora a la plaça de Caixers, després que el ple de l’Ajuntament tombara la proposta de dedicar-li la plaça de la Reina. El Luna Park, propietat dels germans Climent, va estar funcionant vesprada i nit fins a mitjan de la dècada de 1920, comptava amb una banda de música pròpia i a l’estiu oferia passes de pel·lícules “altamente morales, escogidas para familias”, tenia servici de “cafetería i lechería” (sic) i l’entrada era lliure. També es va habilitar un espai per a representacions teatrals i varietés a cel obert; es van obrir alguns negocis particulars com a quioscos, un fotògraf, cafeteries i fins i tot un restaurant, La Palma, dels propietaris de la Fonda La Palma. El solar on s’havia establit el Luna Park va ser finalment adquirit per una societat per a la construcció d’habitatges, encara que el 4 de juliol de 1928 encara es va inaugurar un teatre d’estiu en el solar, l’Avenida, amb la farsa còmica en dos actes de Felipe Melià, Pare vosté la burra, amic!, per la companyia de Vicent Broseta, i amb la banda còmica El Empastre, que va posar el tancament final a una vetlada en la qual el Café Martí s’encarregava del servici de café i gelats.
I el que no es veu en la fotografia: l’individu que en la imatge pareix escampar el poll ocultant el seu rostre davall l’ala del capell. Qui era este personatge? Bé, això ho deixe a la imaginació de qui haja tingut la paciència d’arribar fins ací.
