Les distintes fissures per les quals discorren les conseqüències de la Dana que vam patir fa un any abasten tot tipus d’aspectes, des d’allò públic a allò polític o allò privat. Un any ha passat de la catàstrofe i ja s’intuïx que, siga quin siga el possible desenllaç dels processos en curs, l’eixida final no serà satisfactòria. Podria ser-ho? Clarament no.
En el pla polític perquè, diguen el que diguen les investigacions judicials en marxa, l’eix de la política no és el de la justícia, encara que hi ha qui tracte cada dia d’associar-los. És precisament des d’eixa associació artificial quan, en la relació entre els tres poders que sostenen una democràcia, sempre perd el braç judicial que, resolga el que resolga, quedarà tacat per la mirada interessada d’allò polític que tot ho enterbolix, sembrant un dubte corrosiu en interés propi. Si el govern de Mazón és condemnat, si més no simbòlicament, la sentència quedarà davall sospita, tacada per una part del discurs que assenyalaria un procés que hauria deixat al marge la coresponsabilitat d’un Govern central que se n’aniria de buit. Si Mazón és finalment absolt, si fa no fa el mateix. Ningú ho entendria, encara que l’acció de la justícia també tinga uns límits que no pot sobrepassar en raó de la seua essència garantista.
En el pla social, hi ha un altre element. Enfront de la necessitat d’una resposta (emocional, d’assumpció de responsabilitats, compensació material), allò polític ha enverinat el debat, imposant-se ja a la mateixa tragèdia, cosa que deixa els afectats, els que han estat víctimes directes, sense un protagonisme que, un any després, han perdut o ha quedat bandejat.
I en el pla íntim, particular, perquè als valencians ens ha quedat incrustat en l’ànim (almenys a mi em passa) una por congènita associada a la possibilitat que este drama puga repetir-se. Por a la incertesa a la qual ens aboca l’atzar. Por al que va succeir, però també al que podria haver succeït. No són només les vides perdudes, no són només els danys materials, és la possibilitat d’haver-se comptat entre les víctimes d’aquell dia. Ho dic per experiència pròpia. Hauria bastat eixir a penes mitja hora més tard del treball i hui pot ser et trobaries entre la llista de desapareguts. Vaig sentir eixa por el mes de setembre passat quan vam ser sorpresos per una nova Dana. Ací va eixir la por.
Por al fang que encara s’acumula davall la terra dels pobles afectats. Por a un cel al qual ja no mirem amb la mateixa indiferència. Una por que ens acompanyarà durant molt de temps… Podrem llevar-nos la por de damunt?
