La mort de Josep Maria Sans i Travé este 14 de juny de 2026 deixa orfe una part essencial de la historiografia i de l’arxivística catalanes i de la Corona d’Aragó. Nascut a Solivella l’any 1947, Sans i Travé ha sigut una de les figures més influents en la construcció del sistema arxivístic contemporani de Catalunya i, alhora, un investigador d’una extraordinària fecunditat, capaç de combinar la gestió del patrimoni documental amb una abundant producció científica centrada sobretot en la història medieval, els ordes militars, el Cister i les institucions medievals catalanes. Amb la seua desaparició, es perd un savi que va dedicar tota una vida a preservar la memòria col·lectiva i a fer-la accessible a les generacions futures.
Format a la Universitat de Barcelona, on es llicencià en Història Medieval, completà la seua preparació acadèmica a la Universitat de Bolonya i desenvolupà una trajectòria que propte el situaria entre els principals especialistes en documentació històrica i arxivística de Catalunya i la Corona d’Aragó. Des dels primers anys com a professor universitari i director tècnic de l’Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, va entendre que la recerca històrica i la conservació documental eren dos cares inseparables d’una mateixa missió: garantir que el passat poguera ser conegut, estudiat i interpretat amb rigor.
La seua contribució més decisiva es produí en l’àmbit de les polítiques públiques d’arxius. Com a cap del Servei d’Arxius de la Generalitat Catalana entre 1980 i 1992, participà de manera determinant en la configuració de la xarxa arxivística després del restabliment de les institucions democràtiques. Va impulsar la creació i consolidació dels arxius comarcals, promogué l’organització dels arxius administratius de la Generalitat i contribuí a la redacció de les primeres grans normes legals que havien de regir la preservació documental del país. Bona part de l’arquitectura arxivística catalana actual té les seues arrels en aquella etapa fundacional.
L’any 1992 assumí la direcció de l’Arxiu Nacional de Catalunya, càrrec que exerciria durant més de dos dècades. Davall el seu lideratge, la institució es consolidà com el principal centre de conservació documental del país i amplià notablement els seus fons. Sans i Travé entenia els arxius no com a simples dipòsits de documents, sinó com a ferramentes de coneixement i de servici públic. Va impulsar polítiques de recuperació d’arxius privats, familiars i empresarials, fomentà la descripció i digitalització dels fons i contribuí decisivament a acostar el patrimoni documental als investigadors i a la ciutadania.
Però Josep Maria Sans i Travé no va ser només un gestor exemplar. La seua obra historiogràfica és enorme. Autor de desenes d’articles, estudis i llibres, destacà especialment per les investigacions sobre l’orde del Temple, els hospitalers, la Corona d’Aragó i la Catalunya medieval. Els seus treballs sobre els templers catalans esdevingueren referències obligades per als especialistes, gràcies a una explotació sistemàtica de les fonts documentals i a una capacitat singular per a contextualitzar els fenòmens històrics dins les grans dinàmiques polítiques i socials de l’època. També dedicà una atenció constant a la història del Cister i als monestirs que han configurat la identitat històrica de les comarques tarragonines. Entre les seues obres més importants, cal destacar la coordinació editorial dels Dietaris de la Generalitat de Catalunya (10 volums, 1994–2007) o la publicació del Dietari o llibre de Jornades de Jaume Safont (1411–1484) (1992), Els templers catalans. De la rosa a la creu (1996), La fi dels templers catalans (2008) o El Monestir de Santa Maria de Vallbona. Història, Monaquisme i Art (2010).
La seua activitat intel·lectual es desplegà igualment en nombroses institucions acadèmiques i culturals. Va ser membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i de la Reial Acadèmia Europea de Doctors, entre altres entitats. Al llarg de la seua carrera va dirigir col·leccions editorials, participà en congressos internacionals i contribuí a formar diverses generacions d’historiadors, arxivers i investigadors. El seu magisteri transcendia les aules i els despatxos: era un home generós en el tracte, sempre disposat a orientar recerques i a compartir coneixements amb estudiosos novells i veterans.
Tot i la seua projecció nacional i internacional, Sans i Travé mai no va perdre el vincle amb la seua Solivella natal ni amb la Conca de Barberà. Hi mantingué una presència constant i hi dedicà nombrosos estudis. L’any 2021 fou distingit com a Fill Il·lustre del municipi, un reconeixement que simbolitzava l’orgull d’un poble envers un dels seus fills més destacats. Encara recentment continuava publicant articles i investigacions sobre el patrimoni històric de la Ruta del Cister, fidel a una vocació que no va abandonar mai.
La seua trajectòria constituïx un exemple poc freqüent d’equilibri entre l’erudició i la vocació pública. Va demostrar que els arxius són molt més que prestatgeries plenes de documents: són la infraestructura invisible que sosté la memòria d’una societat. Gràcies al seu treball, milers de pergamins, expedients, correspondències i testimonis històrics han estat preservats, ordenats i posats a disposició de tothom. Esta serà, probablement, la seua herència més duradora. No debades, amb la mort de Josep Maria Sans i Travé desapareix un dels grans constructors de la memòria documental, però l’obra que deixa, tant en els arxius com en els llibres, continuarà parlant per ell durant moltes generacions.
