Podia haver eliminat eixe halo que enfosquix les cantonades de la foto, però he decidit mantindre’l: és com mirar per l’ull d’un pany, no l’habitació que hi ha darrere d’ella, sinó el temps passat, eixa plaça de la Reina de la dècada de 1890 que un anònim fotògraf va capturar amb la seua càmera. Pels cartells podríem deduir que esta escena bé poguera estar en la seua primera meitat. Tant la perruqueria de José Boví com la sastreria de Fernando Laselva fins a l’any 1890 encara estaven establides en els números 7 i 9 del carrer de la Mar; d’altra banda, sabem per la premsa que el comerç dels germans Campoy, La Isla de Cuba, pel gener de 1895 estava liquidant tots els seus gèneres per l’enderrocament de la finca i, per tant, l’escena que estem contemplant estaria compresa entre els anys 1889 i 1895.
Deia Emilio Castelar que Nàpols i València eren les dos ciutats més sorolloses del món. Evidentment era una hipèrbole, però si poguérem acostar l’orella a la nostra virtual porta i aguditzar l’oïda, amb un poc de sort potser podríem escoltar converses, diàlegs o xafarderies que ens donaren alguna pista sobre la data concreta de la fotografia. Perquè en eixe curt període de temps a València van succeir molts fets, alguns intranscendents però que van poder tindre greus conseqüències, com el Reial Decret del 22 de novembre de 1891 pel qual s’autoritzava a “Joaquín Lloréns y Fernández de Córdova a ejecutar las obras de desviación del río Turia y desecación del lago de la Albufera de Valencia”; d’altres luctuosos i que posteriorment sí que tindrien conseqüències, com la defunció l’1 de gener de 1889 de Rosalía Rey, marquesa de Campo, el casament del marqués vint-i-sis dies després amb Luisa Solá, i la seua defunció a l’agost d’eixe mateix any; i va tindre conseqüències, perquè el seu “hereu”, un farsant francés conegut com a Agustín Touchet va incomplir el compromís de José Campo de cedir gratuïtament a la ciutat el subministrament públic de gas durant vint anys, de manera que, a causa d’este litigi, València va romandre a les fosques en diverses ocasions; i finalment Charles Lebon, el seu competidor, es quedaria amb el monopoli gasístic.
Però en aquells anys una altra emergent energia faria la competència no només a les màquines de vapor, sinó també al gas: l’electricitat. I és que a pocs metres d’ací, al carrer Sant Vicent 16, un 16 d’octubre de 1882 el comerç de teixits Casa Conejos va il·luminar els seus aparadors amb fins a tretze bombetes de llum incandescent. Una energia que ràpidament va anar obrint-se camí, atés que a l’octubre de 1893 el Teatre Principal va substituir el gas per l’electricitat, i a partir de 1900 els tramvies de cavalls van anar substituint-se gradualment per la tracció elèctrica. La irrupció i auge d’estes energies en fàbriques i tallers, va impulsar el creixement del proletariat urbà i va modificar els ritmes de treball i València no va ser aliena a això, com mostra que pel gener de 1890 les vagues per la jornada de huit hores se succeïren, junt amb altres conflictes laborals. A tot això s’afegí el fantasma del còlera planejant de nou i es decidí la suspensió de la Fira de Juliol. A més, el panorama exterior tampoc era molt falaguer: Cuba i Puerto Rico reclamen la seua independència i el 8 de març de 1895 partien els primers 600 soldats des del port de València rumb al Carib, i no de creuer precisament.
Però, malgrat tot, la ciutat continuava redissenyant-se amb projectes de reformes, tant del seu interior com de l’exterior, i, així, Jaume I, des del seu pedestal recentment inaugurat en 1891, va ser sabedor de la primera Batalla de Flors, del projecte d’urbanització del carrer Colom, de l’avinguda que pretenia travessar la ciutat des de l’antiga porta de Russafa al Portal Nou, de l’enderrocament del exconvent de Sant Francesc i de l’eixample dels carrers de les Barques i Sant Vicent Màrtir. I arribats a este punt, tornem a mirar per l’ull del pany: l’edifici de La Isla de Cuba continua dret, però don Enrique Monforte, en nom de sa mare Josefa Sancho, propietària de la finca –i del palauet de Monforte en l’Albereda–, junt amb l’arquitecte Lucas García Cardona, ja han sol·licitat llicència per a alçar sobre el solar resultant de l’enderrocamen el magnífic edifici que hui podem admirar a la cantonada esquerra del carrer Sant Vicent amb la plaça de la Reina. I la mateixa decisió va prendre el comerciant Pedro Sánchez de León, propietari de bona part de les cases de la cantonada de la dreta, encarregant construir el nou edifici també a Lucas García.
I el que no se sent: les converses, diàlegs i xafarderies dels conciutadans que sembla s’han adonat que els estem observant per com ens miren… Crec que el senyor Castelar exagerava un poc: no érem tan sorollosos els valencians.
