Dos coses em criden poderosament l’atenció en esta panoràmica de la ciutat de València que un fotògraf anònim va captar des del convent de Sant Joan de la Ribera: una d’elles, la fortificada Ciutadella, que més que contindre un possible exèrcit enemic, sembla evitar que la ciutat s’escampe i es precipite al riu; i l’altra, la nombrosa quantitat de campanars i cúpules que emergixen entre les teulades de les cases. L’immortal escriptor Victor Hugo ho va plasmar en el poema “Grenade”, inclòs en el seu poemari Les Orientales: “Valence a les clochers de ses trois cents églises”; una hipèrbole poètica, però que bé pot definir el paisatge urbà de la fotografia. En ella podem distingir, després del campanar i la cúpula de l’església de la llavors Congregació de Sant Felip Neri, el Micalet i el Cimbori de la Seu, Sant Bertomeu i la cúpula de la Mare de Déu, el campanar romànic del Salvador, Sant Llorenç i Sant Domènec… També són visibles, la Fàbrica de Tabacs, el Palau Arquebisbal i la torre de l’Audiència, actual seu de la Generalitat Valenciana. I si ens fixem bé, els merlets de la muralla de València, la qual cosa ens confirma que la fotografia és anterior a l’any 1865, any en què van començar a ser derrocades. Però una altra dada ens permet deduir que esta imatge no pot ser anterior a l’any 1860, ja que en eixe any es va acabar de demolir la Casa de la Ciutat, i si fora anterior, esta hauria d’aparéixer entre la Basílica de la Verge i la torre de la Generalitat, i no s’hi pot trobar. Per tant podem fixar entre 1860 i 1865 la data de la fotografia.
Una ciutat a punt d’esclatar, perquè esta era la situació que s’estava vivint en aquells anys. En 1865 els temps estaven molt regirats. La falta de cotó provocada per la Guerra de Secessió als Estats Units i l’epidèmia de pebrina que va afectar el cuc de seda van afonar la indústria tèxtil. Els inversors que havien confiat el seu capital en les companyies ferroviàries van patir quantioses pèrdues arrossegant bancs i altres entitats creditícies; per si faltava poc, les males condicions meteorològiques van causar desastroses collites, amb la consegüent escassetat d’alguns productes i l’alça de preus. Vagues, manifestacions, motins populars, augment de la desocupació i una desastrosa política governamental amb una monarquia totalment inoperant i devaluada van ser el caldo de cultiu d’una dècada frenètica en la qual els valencians van vore derrocar les seues muralles, caure una monarquia, viure una revolució, el naixement d’una nova moneda, un canvi dinàstic, una guerra civil, proclamar-se una república i com un colp d’Estat va acabar amb ella.
L’augment de la població, les noves tendències higienistes motivades en part per les contínues epidèmies de còlera i amb un bon nombre de treballadors de la seda en atur, van decidir al llavors Governador Civil interí de València Ciril Amorós tornar a sol·licitar del govern central l’enderrocament de les muralles; després de diverses discussions sobre si la titularitat i el seu solar eren propietat de l’estament militar o de la ciutat, el govern d’Isabel II va concedir autorització per a la seua demolició, iniciant-se esta al febrer de 1865. Només la porta de Serrans i la de Quart es van salvar de l’enderrocament, perquè estaven sent utilitzades com a presons i supose jo que a més a més, el cost econòmic de la seua demolició, no compensava el valor dels solars alliberats. Però, no van ser estes dos portes l’única cosa que es va salvar de la piqueta, va quedar en peus també la ignominiosa torrassa de la Ciutadella al costat de la porta de la Mar, que va manar construir Felip V amb els canons apuntant cap a la ciutat “por la parcialidad demostrada por los valencianos en esta guerra a favor del Archiduque don Carlos … después de habernos suprimido los fueros” (deia Juan de Antaño en Las Provincias el 17 de setembre de 1901). Una làpida commemorativa d’esta descaradura col·locada en la torrassa va ser arrancada un 14 de novembre de 1808, però encara es va haver d’esperar fins a setembre de 1901 perquè la vergonyosa torrassa fora derrocada.
Valence a clochers de ses trois cents églises (“València té els campanars de les seues tres-centes esglésies”)… i dels seus convents. Al voltant de 25 anys tindria el poeta Victor Hugo quan va escriure Les Orientales; la població de la ciutat s’estimava llavors en uns 80.000 habitants, en una àrea aproximada de 1,70 Km²; en 1865 en derrocar-se les muralles, la població rondava les 140.000 persones, una ciutat a punt d’esclatar, hui la població de la Ciutat Vella és d’uns 28.000 veïns. La desamortització impulsada per Juan Álvarez Mendizábal en 1836 havia pretés disminuir el deute públic i beneficiar l’agricultura i el comerç amb l’alienació i venda d’assenyalats béns eclesiàstics, però va ser la burgesia urbana i uns certs industrials seders els seus principals beneficiaris, perdent la ciutat l’ocasió de pal·liar la falta d’espai públic que tant necessitava ofegada pel cinturó de les seues muralles.
