Les pintures murals gòtiques de l’ermita de Sant Roc de Ternils, al terme de Carcaixent, acaben de protagonitzar una de les investigacions més completes realitzades fins ara sobre un conjunt pictòric medieval valencià. L’estudi, publicat en la revista científica De Medio Aevo amb el títol “Color y devoción en la Baja Edad Media: estudio científico-técnico de las pinturas de la ermita de Sant Roc de Ternils (Carcaixent)”, ha sigut elaborat pels investigadors de la Universitat Politècnica de València Isidro Puig, Tona Zalbidea i Miquel Àngel Herrero-Cortell.

La investigació suposa un notable avanç en el coneixement de la pintura mural gòtica valenciana, ja que combina l’anàlisi històrico-artística amb tècniques científiques de gran precisió, com ara la microscòpia òptica, la microscòpia electrònica FESEM-EDX i la datació per radiocarboni. Gràcies a esta metodologia interdisciplinària, els autors han pogut caracteritzar per primera vegada els materials originals de les pintures, reconstruir-ne el procés d’execució i diferenciar els pigments medievals de les alteracions i intervencions posteriors.

L’ermita de Ternils, que era l’església parroquial d’un antic lloc medieval ubicat a la vora del riu Xúquer, prop de Carcaixent i hui en el seu terme, constituïx un dels escassíssims exemples conservats de pintura mural rural dels segles XIII i XIV al territori valencià. Les pintures, situades al costat de l’epístola, representen un Sant Sopar acompanyat, en el registre inferior, dels sants Abdó i Senén, sobre un espectacular fons heràldic de barres roges damunt camp daurat. Durant segles romangueren ocultes davall diverses capes de cal, fins que les intervencions desenvolupades entre 2022 i 2023 permeteren recuperar-les definitivament, després d’un llarg procés d’investigació iniciat amb tècniques d’imatge multibanda.

Una de les conclusions més rellevants és la revisió d’una idea molt arrelada entre els historiadors de l’art: la suposada austeritat cromàtica de la pintura gòtica valenciana. L’anàlisi demostra justament el contrari. Els investigadors han identificat una paleta rica i sofisticada formada per terres naturals, vermelló, negre de carbó, blanc de plom i fins i tot restes d’indigotina, un pigment blau poc habitual en conjunts rurals d’esta cronologia. Esta combinació revela que també les esglésies de l’àmbit rural recorrien a recursos pictòrics complexos i visualment ambiciosos.

L’estudi també ha permés determinar amb molta més precisió la tècnica d’execució. Les pintures es realitzaren sobre morter de cal mitjançant una tècnica mixta, predominantment al secco, és a dir, aplicant els pigments quan el suport ja havia iniciat el procés de carbonatació. Esta constatació aporta dades molt valuoses sobre els procediments dels tallers pictòrics medievals valencians i ajuda a entendre millor tant la seua elaboració com els processos de degradació experimentats al llarg dels segles.

Una altra aportació decisiva és la datació del conjunt. Les anàlisis radiocarbòniques situen la realització de les pintures entre els anys 1277 i 1392, una cronologia que les vincula als primers moments del desenvolupament de la pintura mural gòtica al Regne de València. Això reforça la importància de Ternils com un dels testimonis més antics i valuosos d’esta tradició artística, juntament amb altres conjunts excepcionals com els de Sant Feliu de Xàtiva o la Sang de Llíria.

Els autors també incidixen en el significat iconogràfic de la composició. La representació de la Santa Cena no era una simple il·lustració evangèlica, sinó un element plenament integrat en la litúrgia de l’església, ja que establia una relació directa entre la institució de l’Eucaristia i la celebració de la missa sobre l’altar. Alhora, les quatre barres roges sobre fons daurat no s’interpreten com un recurs decoratiu, sinó com un símbol identitari propi de la Corona d’Aragó, que reforçava visualment la dimensió política, territorial i religiosa de l’espai sagrat.

L’article dedica també una atenció especial a la història del conjunt, des de les primeres referències documentals de Roc Chabàs el 1887 fins a la recuperació definitiva del segle XXI. En este sentit, els investigadors corregixen una interpretació molt repetida segons la qual Julià Ribera hauria descobert les pintures el 1887. En realitat, expliquen que Chabàs fou qui les descrigué per primera vegada quan encara eren visibles, mentres que Ribera protagonitzà, anys després, un nou desencalat abans que tornaren a quedar ocultes sota la cal.

En conjunt, el treball transcendix el cas concret de Ternils i planteja una revisió més ampla de la cultura visual medieval valenciana. Segons conclouen els investigadors, el color exercia una funció essencial en la construcció dels significats teològics, les jerarquies visuals i les emocions religioses, també en contextos rurals. Lluny de ser espais modestos i monocroms, les esglésies del primer gòtic valencià participaven d’un llenguatge artístic refinat, tècnicament elaborat i carregat de simbolisme, una realitat que obliga a reconsiderar el coneixement historiogràfic sobre este patrimoni excepcional.