Si qualsevol busseja en els nostres llibres d’història i, més encara, en els d’història de l’art de només fa uns anys, molt poc o gens ni miqueta apareixeran unes línies sobre  la biografia, personalitat o accions de Rodrigo de Mendoza, marqués del Cenete a més de senyor d’Aiora, entre altres possessions valencianes menors

Bé és cert que en els darrers mesos la seua figura ha estat recuperada per la historiografia que s’ha ocupat de celebrar els cinc segles de les Germanies, a espatles de les institucions valencianes, tret de l’Estudi General. No debades, Rodrigo de Mendoza tingué un paper excepcional en la resolució del conflicte, com ja replegaren Viciana i altres cronistes de l’època. Però, sobretot, ha estat Estefania Ferrer del Río (València, 1990), filòloga clàssica i doctora  en Geografia i Història, la que li ha dedicat uns quants anys de la seua vida a esbrinar qui va ser realment este personatge i quin rol jugà en el seu temps, particularment al Regne de València.

Fill primogènit de Pedro González de Mendoza (cardenal primat de Toledo i assessor àulic dels Reis Catòlics) i nascut el 1468 probablement a Madrid, va participar en les últimes accions de la Guerra de Granada i viatjà en tres ocasions a Itàlia, per motius militars com també diplomàtics. Casat en dos ocasions, amb l’aleshores hereva del ducat de Medinaceli, i, després de la seua mort, amb la llavors també hereva del senyoriu de Coca i Alaejos, María de Fonseca, va tindre tres filles i un fill malaurat.

Com a marqués del Cenete, residí entre Granada i La Calahorra, imponent fortalesa que reconstruí interiorment ‘a la romana’ per obra d’artífexs genovesos que s’inspiraren en un llibre de dibuixos d’autor que li pertanyien, probablement des de la seua darrera estada italiana. Un corpus excepcional que pogué pertànyer a Filippino Lippi i que, en l’actualitat, es custodia en la biblioteca del monestir d’El Escorial amb el nom de Codex Escurialensis.

Després d’enemistar-se amb el seu parent, el comte de Tendilla, com a governador de Granada, marxà cap a terres valencianes, residint habitualment entre Aiora, València i les seues possessions a la Ribera del Xúquer; en especial al cap i casal, on es domiciliava en algunes dependències tant del palau dels comtes d’Oliva com del palau arquebisbal en absència del seu titular.

En tot cas, abans del seu desplaçament d’Andalusia a València feu un darrer viatge a Itàlia, on va romandre a Roma, entre altres ciutats com també Florència, i pot ser que allà coneguera als Hernandos –pintors manxecs col·laboradors de Filipino Lippi i Leonardo da Vinci-, els qual podrien haver-li lliurat l’esmentat còdex en haver mort Lippi el 1504 i quedar-se ells sense faena després de la marxa cap a Milà de Da Vinci el 1506. El ben cert és que en la primavera de 1506 tornà a el marqués a València i, poc després, feien el mateix els dos pintors castellans: Fernando Llanos i Fernando Yáñez de Almedina. Curiosament, els encarregats de bastir les excepcionals portes del retaule d’argent de la seu, on el retrataren.

Fernando Llanos, ‘Nativitat amb donant’ (Col·lecció particular)

El castell de La Calahorra, en els contraforts de Serra Nevada

‘Cortile’ renaixentista del castell de La Calahorra

Cap al 1509, Rodrigo de Mendoza consta novament a La Calahorra mentre esdevenen les obres de reforma d’un dels primers edificis realitzats a la península ibèrica en clau netament renaixentista, fins que, ara sí, abandona el seu important senyoriu granadí i s’instal·la a València amb la seua parentela. Es tracta d’un període complex que coincidirà amb l’efervescència de la Germania entre 1519 i 1521, guerra civil on prou més que el seu indecís germà i virrei de València, el comte de Melito, Rodrigo de Mendoza contribuí al triomf de les tropes reialistes en detriment dels agermanats i del seu darrer líder, Vicent Peris.

Tanmateix, el marqués no només destacà pel seu fort caràcter, aguerrit i busca-raons, que el feu enfrontar-se a les seues famílies tant carnals com polítiques i, fins i tot, als mateixos Reis Catòlics, sinó que també feu gala d’una gran estima per la cultura humanista i l’art renaixentista. Fruit d’això va ser la seua gran biblioteca –pràcticament única en l’època-, amb vora set-cents volums, la seua col·lecció de tapissos flamencs amb temàtica religiosa, històrica i mitològica, a més de notables mostres d’orfebreria, armes, instruments musicals…

El castell d’Aiora, a l’hivern

Finalitzada la Germania, mentre planificava la restauració del castell d’Aiora i, segurament també, la nova i monumental església de la població de la vall homònima, trobà la mort sobtadament un 23 de febrer de 1523 (hui fa 502 anys), motiu pel qual fou soterrat en el temple del monestir de la Trinitat de la ciutat de València juntament amb la seua esposa, que havia mort a la mateixa ciutat poc abans, l’agost de 1521.

Posteriorment, per les hàbils gestions de la seua primogènita i hereva, Mencía de Mendoza (una altra personalitat de gran rellevància per al cap i casal fins fa poc escassament coneguda injustament i, menys encara, reivindicada) amb l’emperador Carles, tots tres, Rodrigo, María i Mencía, passaren a descansar fins la Guerra del Francés davall d’un magnífic sepulcre llaurat a Gènova amb marbre grec de Paros en la capella reial del monestir de Sant Doménec de València, construïda inicialment per a albergar les despulles d’Alfons el Magnànim, qui, conquerit Nàpols, mai més tornaria a les seues terres patrimonials.

‘Vera effigies’ de Rodrigo de Mendoza en el sepulcre amb la seua dona, María de Fonseca

Afortunadament, la coneixença que hui es té d’esta nissaga castellana arrelada al Regne de València permet besllumar l’enorme importància que van tindre, sobretot a nivell cultural i artístic, només comparable amb la potència dels Borja, els Vic, els Centelles Riu-sec o les cases ducals de Sogorb i de Calàbria.

Malauradament, la celebració en el 2023 dels cinc segles de l’òbit d’este personatge tan singular soterrat com un rei no van tindre cap repercussió a València, com tampoc als mitjans de comunicació d’àmbit estatal i autonòmic, llavors capficats en exposicions com les dels Lladró, sufragada amb un bon grapat de diners públics, i del sempitern Sorolla, en qui roman alguna cosa més que les essències valencianes. Així som a casa nostra: desmemoriats, festers i amants del fum de botja.

Fotografia de portada: Sepulcre dels marquesos de Cenete al Convent de Sant Doménec de València (Foto: Tono Giménez)