La participació del fons d’inversió KKR, que promociona vivendes per a israelians en territori ocupat a Gaza, ha sigut l’espurna que ha fet esclatar la bambolla dels festivals a Espanya, provocant que la majoria de bandes que històricament han participat en ells publiquen comunicats generats per IA boicotejant la mà que durant anys els ha donat de menjar.
Bandes i solistes que fins ara feien oïdes sordes a les veus crítiques que denunciaven l’explotació dels treballadors comesa per les empreses promotores dels festivals i les tàctiques abusives respecte el públic: preus pels núvols, cobrament de reingrés, actituds xulesques de les empreses de seguretat, etc. Els mateixos que en les seues lletres portaven la revolució, però abandonaven en les seues ciutats als manifestants del Primer de Maig per a anar a guanyar un grapat d’euros en un festival arte-nativo.
Portem anys assistint a la futbolització –en el pitjor sentit de la paraula– de la música, amb grups financers comprant festivals a colp de talonari, extorsionant les treballadores i el públic amb la connivència dels grups, que al remat n’eren els principals responsables, puix a la seua mà estava denunciar l’explotació i dir-ne prou.
Però l’ànsia de protagonisme pogué més durant dècades. Alçaven el puny en un entorn podrit celebrant, cada any, la festa de la hipocresia. Ara es revolten després d’eixir publicada la notícia de la participació sionista, però no eren coneixedors els grups d’esta situació i de la resta d’abusos? La resposta és inequívoca: ho eren. Ho eren i callaven. Ho eren i es lucraven.
I què ens queda com a públic? Consum responsable i conscient. Aplec dels Ports, Poborina Folk, Alkorock, Brizna, Prestoso, Ortigueira, Abeja Rock, Canela Party… són alguns exemples de festivals lliures de pràctiques abusives, on ballar sense preocupar-te per estar blanquejant un Estat genocida. Però sobretot donem suport a l’escena local i anem a vore els grups independents que tracten de fer-se un espai en la escena musical d’este país. Més concerts en sales xicotetes i menys macrofestivals on artistes i públic som només números i carn de canó.