La història és un llegat i una ferramenta de construcció massiva. Per la història som el que som i, alhora, la immensa majoria de decisions que prenem estan condicionades, d’una manera o una altra, per ella: per la història que hem aprés, la que hem experimentat o la que ens han transmés mitjançant diverses vies. Per això és tan important conéixer-la i també per això hi ha pugnes en els relats historiogràfics. Hi ha qui diu, per exemple, que els valencians no tenim història per nosaltres mateixos o que, si en tenim i els seus fonaments van camí de la dissolució, no n’hem de fer res, més que deixar-la que continue en la mateixa direcció, encara que el resultat final siga més que previsible. Però, com apuntava, la història servix també per a construir, per a prendre decisions individuals i col·lectives a partir del coneixement d’allò que hem sigut i del que volem ser, de com volem estar en el món i projectar-nos cap al futur.

En este sentit, la història ens mostra que els valencians com a poble sí que en tenim, d’història: que som una col·lectivitat formada a partir de l’edat mitjana, amb la creació del Regne de València en el segle XIII, amb lleis i institucions pròpies, un territori ben definit i un marge d’autogovern suficient per a generar al cap d’unes quantes generacions una consciència col·lectiva i una identificació amb la terra, la gent i les principals estructures que el conformaven. I tot englobat dins de la valencianitat: el nom del país era València –en forma de regne–, les lleis i institucions pròpies eren valencianes, la llengua era el valencià, i el gentilici, el sentiment identitari i el reconeixement extern eren igualment valencians. Que la geografia castellana vaja plena de gelateries i orxateries amb el nom de Los Valencianos, instal·lades per gent de Xixona o Ibi entre finals del segle XIX i la dècada de 1960, és un fet ben simptomàtic que potser hui en dia ja no es repetiria.

Terra, política, llengua i identificació col·lectiva –ergo solidaritat constant entre uns i altres– han sigut, doncs, els quatre fonaments que han cimentat històricament l’edifici que és la valencianitat, la gran llar del poble valencià fins als nostres dies. Amb canvis, transformacions i daltabaixos, evidentment. El territori es fragmentà durant molt de temps i al llarg de més de dos segles i mig desaparegué tot rastre d’institució política comuna i particular. Part de la casa se’n vingué avall, però des de fa algunes dècades que s’estan posant rajoles per tal de reconstruir-la –encara que el sostre continue parcialment assolat i entre aigua de seguit–. La llengua i el sentiment identitari també han experimentat notables modificacions, en funció de les transformacions històriques de tota classe que s’han produït amb el pas del temps, especialment en la contemporaneïtat. De la identitat, ja en parlarem en profunditat en una altra ocasió, però és evident que, a hores d’ara, més de dos terceres parts de la ciutadania es considera valenciana i que, almenys en una bona part del país, la personalitat col·lectiva valenciana continua jugant un paper destacat en molts aspectes de la vida social, política i cultural. I per a saber què ha passat amb la nostra llengua al llarg dels segles cal llegir el llibre roig de Carles Fenollosa, Irreductibles, una història de la llengua i la literatura dels valencians.

Un llibre d’una ambició formidable. I d’una execució magnífica. Una història de la llengua dels valencians i, encara més, una història d’eixa gloriosa conseqüència que és la seua literatura, sense la qual segurament la primera no hauria sobreviscut –una de les principals i cabdals lliçons d’esta obra–. Ací trobareu tot allò que algú mínimament interessat en la llengua i la literatura valencianes hauria de saber sobre la seua evolució històrica, des d’una perspectiva, a més, que no perd mai de vista les transformacions i els fets que han tingut lloc en paral·lel en els territoris i pobles amb els quals compartim idioma. No podia ser d’una altra manera, com el mateix text demostra. Però cal dir, d’altra banda, que tot això no ho trobareu de qualsevol forma, sinó amb una escriptura excelsa i pertorbadora: la que practica Carles Fenollosa. Des de Joan Fuster i Joan Francesc Mira que no s’havia vist ningú que escriguera així en la literatura valenciana. Filòleg, novel·lista, assagista, brillant, punyent, combatiu, llegir la seua prosa és un veritable goig intel·lectual i per als sentits.

Passegeu per les pàgines d’este llibre i ho comprovareu. Vos durà, de manera vibrant, a conéixer la llarga marxa de la llengua i la literatura del poble valencià, la que ens ha particularitzat i definit com a col·lectivitat europea des de fa vora huit segles. Una marxa que ha arribat fins a hui mateix perquè una bona part de nosaltres, els valencians, ens hem mostrat irreductibles. Si volem continuar sent-ho, si volem continuar mantenint i modelant les estructures heretades de la valencianitat històrica, és una qüestió que plana sobre tota l’obra. Una qüestió que ens interpel·la i que cadascun de nosaltres, els qui llegim el llibre, però també tots aquells que no ho facen, hauríem de contestar. Perquè d’això depén una part important del nostre present i del nostre futur.