Les primeres dècades del segle XX van ser una època de grans invents relacionats amb la transmissió d’informació. I això gràcies a figures de tanta importància com ara Thomas Alva Edison (telègraf quàdruplex), Guglielmo Marconi (radiotelègraf), Julio Cervera (primer sistema tècnic de la ràdio, transmetent la veu entre Xàbia i Eivissa en 1902), Alan Turing (computació), János von Neumann (computació). I un personatge va brillar en eixa època amb llum pròpia, una dona tan peculiar com admirable, l’austríaca Hedwig Kiesler, de la qual parlarem al final. Però abans d’això i com tan sovint fem en estos articles, introduirem uns apunts contextuals.

Herois i heroïnes en la història de les ciències

Durant anys vaig impartir per les comarques meridionals valencianes conferències amb el títol general d’“Herois i heroïnes, benintencionats i canalles en la història de les ciències”. Eren dissertacions dirigides tant a alumnes de secundària i batxillerat com a públic en general en què parlava dels científics, hòmens i dones, que més han influït (per a bé o per a mal) en la salut de tots nosaltres. En formaven part d’eixa galeria personatges els següents:

* L’obstetra hongarés Ignác Semmelweis, “el salvador de les mares” pels seus esforços per implementar l’asèpsia en els hospitals i que tantes dones va deslliurar del risc de morir a causa de la febre puerperal o de postpart. I que va pagar ben cara la seua insistència.

* El citòleg grecoamericà Geórgios Papanicolau, inventor del test per detectar el càncer de coll uterí i que tants milions de dones ha lliurat d’eixa malaltia letal.

* El químic alemany Fritz Haber, i la doble cara de la ciència: inventor del procés (Haber-Bosch) per a fixar industrialment el nitrogen de l’atmosfera i formar amoníac, nitrats i nitrits, molts dels quals van servir per produir adobs nitrogenats que tants milions de vides humanes han salvat de la fam gràcies a tornar fèrtils els terrenys progressivament empobrits; però també inventor de gasos tòxics per a la guerra i per a l’extermini dels jueus (i ell ho era) i altres perseguits pel règim nazi.

* L’enginyer i químic estatunidenc Thomas Midgley, l’home que, sense pretendre-ho, més ha alterat la composició de l’atmosfera a causa dels seus invents: el plom tetraetílic com additiu a la gasolina per evitar les detonacions en els motors; i més tard per la invenció dels CFC (clorofulorocarboni; gasos inerts molt útils com a propulsors d’aerosols i com a refrigerants però que com a efecte secundari destruïen la capa d’ozó (O₃) que ens protegix de les radiacions UV.

* El químic mexicà Mario J. Molina, que juntament amb el nord-americà Frank Sherwood i el neerlandés Paul J. Crutzen van rebre el Premi Nobel de Química de 1995 per haver demostrat l’efecte dels CFC sobre l’ozó gràcies al detector de captura d’electrons, de James Lovelock.

* La química anglesa i premier britànica Margaret Thatcher, que amb la seua influència política va aconseguir que es prohibiren els gasos CFC i se’n buscaren substituts.

* El geoquímic nord-americà Clair Cameron Patterson, incansable  opositor a la gasolina amb plom, i la soldadura amb eixe metall en els envasos alimentaris, i que va aconseguir-ne la prohibició en els USA i que també s’hi legislara la primera “llei de l’aire net” (Clean Air Act) en temps del president  Lyndon Baines Johnson.

* L’etnobotànica xinesa i química farmacèutica Tu You You, Premi Nobel de 2015 de Fisiologia o Medicina, una de les persones que més vides ha salvat en el segle XX gràcies al descobriment de l’artemisina per tractar el paludisme o malària.

* I la física i enginyera austríaca Hedwig Kiesler, més coneguda pel seu nom artístic de Hedy Lamarr una altra científica i inventora excepcional no tant per haver salvat vides directament sinó a través de les comunicacions; una dona que sempre solia causar un fort impacte en l’audiència per trencar molts dels estereotipats i de la qual parlarem al final,.

Fora quina fora la tria de personatges, la diapositiva final solia ser una dirigida a estimular la participació en els avanços cientificotècnics o almenys la seua valoració.

Ciències i dones

En arribar el huit de març solien convidar-nos a docents i amics que havíem treballat el tema de les dones científiques, com jo mateix o el catedràtic de física aplicada de la Universidad de Murcia Rafael Garcia Molina, a dissertar sobre la importància de determinades dones en els avanços cientificotècnics. Conferències que incloïen les científiques abans esmentades, o altres en funció del públic assistent, i que en el cas de qui açò subscriu duien per títol genèric “Ciències i dones. Històries de superació amb beneficis per a la humanitat”; i posant èmfasi quan calia en lloar l’esforç, la capacitat de superació, la resolució de problemes i l’afany per aportar millores a la humanitat, sense demanar prerrogatives, quotes i ni prioritats preil·lustrades en funció del sexe, raça, religió o antecedents familiars.

Al llarg dels anys vaig anar aprenent que resultava molt interessant introduir preguntes, infogrames, o comentaris que, per la via del coneixement i del debat informat, minvaren les  distorsions polítiques, ideològiques o sexistes (“de gènere”) que tant han enterbolit el tema central. Perquè és un tema tan interessant que paga la pena abordar-lo de la manera més equànime possible i evitar que s’use espúriament per fomentar l’animadversió genèrica “als hòmens” (misàndria), a l’”heteropatriacat” i altres consignes més dirigides a l’adoctrinament i el seguidisme acrític que a la promoció del coneixement i de l’excel·lència. I, és més, solia resultar tan curiós com contraintuïtiu comprovar que qui més sovint sabien respondre als següents ítems no eren qui a priori podríem suposar interessats sinó uns altres, la gent més estudiosa, formada i amb ganes de saber que no de repetir consignes que aspiraven a tancar el tema en comptes d’apostar per obrir el pensament.

En qualsevol cas, el resultat solia ser que en els millors dels casos hi havia bastants que relacionaven el primer pictograma, el d’advertència de radioactivitat, amb la polonesa Maria Salomea Skłodowska, Marie Curie. Una dona excepcional que sense cap aspiració a ser reconeguda pel seu sexe sinó pel seu treball, va aconseguir un doble Premi Nobel. El primer va ser el de Física (1903), amb el seu marit Pierre Curie, que no va acceptar que se l’atorgaren a ell a soles si no el rebia també la seua esposa i íntima col·laboradora. Posteriorment, ja víuda, Marie rebria el de Química (1911).

Pel que fa als altres pictogrames, només en molt pocs casos s’obtenien respostes correctes o aproximades, com que el segon al·ludix a l’experta en difracció per raigs X Rosalind Franklin; una radiòloga anglesa que junt al neozelandés Maurice Wilkins van assentar les bases del model de la doble hèlix per al DNA que posteriorment van proposar Watson i Crick. Morta Franklin en 1958, el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia de 1962 va ser atorgat als tres que encara eren vius (els morts són inelegibles); però, ¡ai!, en la recepció del guardó no van tindre ni tan sols el detall d’agrair la faena feta per aquella. Molt malament.

La silueta del ximpanzé del tercer pictograma apunta a la primatòloga i antropòloga anglesa Jane Goodall, màxima experta en eixos animals.

I, per últim, la panotxa de panís es relaciona amb la nord-americana Barbara McClintok, botànica i citòloga descobridora dels transposons o gens saltadors, seqüències de DNA que poden desplaçar-se a diferents posicions del genoma i alterar-lo. Eixe descobriment, de tanta importància citogenètica, li va valdre el ser guardonada amb el Premi Nobel de Medicina o Fisiologia el 1983.

Malauradament els encerts no solien ser la norma. I no tan sols pel que fa a la identificació de les persones implicades sinó tampoc en lo relatiu al tema en qüestió. No tan sols entre el professorat de ciències, sinó, i menys encara, entre qui solen fer del sexisme antagònic la seua bandera.

I potser caldria subratllar que coses així no són tan sols una anècdota sinó que advertixen sobre dèficits greus en la formació del professorat; un problema més gran del que ens pensem, tot i que siga políticament incorrecte dir-ho atesa la càpsula protectora que envolta eixa professió, i que, de no abordar-se amb èxit i rapidesa llastrarà el nostre futur com a societat.

El debat solia derivar a reflexions sobre perquè la idea de les ciències enteses com aventura humana per a resoldre problemes no es percebia en el programa Ni perquè no s’organitzaven seminaris extraacadèmics i interdisciplinars amb estudiants i professors d’altes capacitats i alt rendiment, els futurs i necessàriament ben formats líders socials. O sobre el perquè no hi havia llibres apropiats a les biblioteques dels centres; i el paper dels professors en no resoldre eixes mancances; o el de la cultura acadèmica imperants, incloent-hi la falta de programes iconogràfics de centre que facilitara reconèixer els referents que tant han contribuït al nostre benestar. Perquè, en definitiva, si no relacionem les ciències amb les persones que les han fetes possibles podria semblar que aquelles són una mena de “veritats” revelades i no el resultat d’intents per solucionar problemes i reptes per part de moltes de les millors ments de la humanitat.

Una altra de les preguntes-esquer per estimular debats era la que figura a continuació, destinada a abordar el pes i  els perills dels clixés com a potencials bloquejadors dels avanços cientificotècnics.

Les dones que hi figuraven eren les següents:

* Grace Hopper, almirall de la marina dels EEUU, que ha passat a la història de la informàtica com a inventora del concepte de compilador d’un llenguatge de programació; i, més encara, del llenguatge de programació COBOL pensat per facilitar el desenvolupament de programes d’ordenador que els feren accessibles a la gent sense coneixements específics d’informàtica.

* L’alacantina Maria Blasco, que va cursar els estudis de batxillerat a l’IES de Sant Vicent del Raspeig (l’Alacantí), ha esdevingut una de les màximes especialistes mundials en telòmers, seqüències de nucleòtids situats als extrems dels cromosomes i que afecten a l’envelliment cel·lular i a la longevitat dels individus.

* I l’actriu de cinema alhora que inventora de primer nivell és Hedwig Kiesler, a qui dediquem el següent apartat.

La inventora l’esperit de la qual portem al mòbil

Hedwig Kiesler, més coneguda pel seu nom cinematogràfic, Hedy Lamarr, va nàixer a Viena el 9 de novembre (de 1914). ¡Ves per on! el mateix dia en què des de fa uns anys se celebra el “Dia Internacional dels Inventors”. I Kiesler en va ser una; i de primer nivell.

Tomba de Hedwig Kiesler / Hedy Lamarr al cementiri central (Zentralfriehof) de Viena (Àustria). En la placa es pot llegir «Films have a certain place in a certain time period. Technology is forever» (“Les pel·lícules tenen un lloc determinat en cada període. La tecnologia és per sempre”). “Hedy Lamarr. Actriu. Inventora. 9.11.1914 Vienna – 19.1.2000 USA”.

Però també era una matemàtica, física i enginyera excepcional els invents de la qual estan en la base dels GPS i Wifi, entre altres. I, a més a més, una espia anti-nazi als quals va furtar secrets tecnològics que, en fugir d’Àustria, es ve endur per oferir-los als nord-americans. Sí, Hedwig Kiesler. I trencant tots els estereotips apriorístics, una bellesa de somni, una sex-symbol coneguda cinematogràficament com Hedy Lamarr; una diva del cinema, la primera dona en aparèixer nua integral en la pantalla, i la icona eròtica per excel·lència durant el trànsit del cinema mut al parlat. Qui en dona més?

Com veiem, tot allò he presentat com a exemples encarna un mosaic que resulta molt difícil de comprendre si acceptem els cadenats ideològics i del pensament políticament autoritzat pels qui manen ; uns cadenats que ens dificulten entendre i articular les complexitats dels éssers humans. Que és molt, però que molt, interessant. Al meu parer, clar.