La comarca de l’Alacantí i el seu marc geogràfic i climàtic

El fil conductor de molts articles publicats a Lletraferit és l’intent d’oferir explicacions sobre les relacions sacralitzades de festes i natura. Una natura que en principi podem descriure tant en termes de fenòmens (meteorològics, ecològics, astronòmics, epidèmics…) com de les transformacions que se’n deriven (agronòmiques, dietètiques, sanitàries). Unes relacions que, tot siga dit, sovint han sigut elevades a la categoria de festivitat religiosa o bé mixta, cívico-religiosa.

Algunes d’elles han quedat associades en l’imaginari col·lectiu a festes i romeries populars en demanda de pluges, bones collites o protecció davant catàstrofes meteorològiques. Un exemple de síntesi exitosa entre natura, (agri)cultura i religió es detecta en la secular romeria, la Peregrina. al monestir-fortalesa de la Santa Faç, la Verònica, en el centre de l’Horta d’Alacant.

I, ara, quan els alacantins acabem de celebrar la Santa Faç, una festa de data variable, i hem anat com tots els anys a participar en l’acte més multitudinari de la comarca, disposem d’un bon motiu, o una bona excusa, per reflexionar sobre les relacions entre natura, cultura i religió.

La romeria té una columna principal que ix des de la cocatedral de Sant Nicolau i transita els 7 km que dista a l’església-monestir de “la Verònica”. Fotografia sense data ni autor.

I encara que“doctors té l’Església”, hi ha determinades disciplines que ens podrien aclarir molt sobre festes i tradicions, des de la història a l’etnografia, la lingüística la iconografia i un llarg etcètera; un poliedre que podem anomenar etnociències (etno-astronomia, -matemàtiques, -ecologia, -geografia, -meteorologia, –botànica, etc.) amb preguntes i hipòtesis que tracten d’interpretar per interconnexió entre diferents disciplines tant les causes subjacents als fets miraculosos com les conseqüències associades.

Per a començar, cal recordar que l’intent de relacionar les rogatives religioses amb els efectes desitjats ha sigut una constant en part de la nostra història i que sovint ha quedat fixat com a efemèride festiva sobretot si ha aconseguit integrar harmònicament la natura i la religió. I el “model Santa Faç” d’anàlisi etnocientífica pot servir com a referent interpretatiu per a molts altres casos de romeries similars.

En qualsevol cas, amb el pas del temps es va anar substituint la simple rogativa per una cultura hídrica de major proactivitat, d’intents racionals de control de les variables; el resultat, l’Horta d’Alacant o Alcodre (de l’àrab “lo verd”, “lo cultivat”), va assolir una gran eficiència gràcies a la regulació de cabals mitjançant obres apropiades, com ara embassaments, assuts (preses de derivació), basses, séquies, braçals, alcavons i molins; i la regulació de les relacions entre els interessats en la gestió de l’aigua, agrupats al voltant del Sindicato de Riegos de la Huerta dedicat a la gestió d’allò que podríem anomenar “aigua domesticada”, atés que com ja advertia Raimon, “Al meu País la pluja no sap ploure” i si no es domestica, l’aigua causa estralls terribles. Per això, quan les autoritats han sigut competents i amb mirada “a llargues” s’han preocupat no tan sols de resoldre els problemes quotidians, sinó de mirar avant i fer les obres públiques que calia; és a dir, i com resa el refrany castellà, “a Dios rogando, pero con el mazo dando”.

Però detinguem-nos un poc en el marc geogràfic i les conseqüències que se’n deriven. Una de les quals, i ben important, el fet que en poc temps es poden descarregar pluges torrencials capaces de nodrir enormes cabals d’aigua que, a més, adquirixen una potència extraordinària a causa del fort pendent de la comarca.

Mapa de la comarca de l’Alacantí, amb la subcomarca de l’Horta d’Alacant. Dibuix de Manzanaro i Chento en el llibre “Les formacions vegetals de la ciutat d’Alacant” (1990), de Daniel Climent i Carles Martín.

La comarca de l’Alacantí, està sotmesa a un règim de pluges peculiar: com que la disposició de les muntanyes que l’envolten impedeixen l’arribada de les borrasques hivernals típicament mediterrànies, els màxims pluviomètrics es concentren a la primavera i la tardor; justament associades a les festes i rogatives de la Santa Faç i la Mare de Déu de Loreto, a Alacant-Sant Joan i Mutxamel, nuclis de la subcomarca de l’Horta d’Alacant.

Climograma de la comarca de l’Alacantí. Font: “La recerca de regularitats en la natura” (1999). Daniel Climent Giner. Ed. Aguaclara

L’Horta d’Alacant està emmarcada per dos rambles, el riu Sec i el barranc de Lloixa-Juncaret-Maldo . I a cadascuna de les quals vessen aigües de diferent origen. El riu Verd-Montnegre-Sec[1] es nodrix de pluja al·lòctona, la caiguda a la Foia de Castalla; i el seu cabal ha estat regulat pel pantà de Tibi, que també reté els ullals (“aigua vella”) que brollaven en l’interior de la conca de recaptació.

Més avall, però situat en el punt més alt de l’Horta d’Alacant, el pantanet de Mutxamel ha contribuït a la distribució de l’aigua a través de la Séquia Major de l’Horta (o Séquia Mare, a Mutxamel) i la del Gualeró, i capil·laritzada per un complex sistema d’assuts i de séquies menors (braçals, filloles, ramals) amb un aprofitament intensiu; com a conseqüència el riu quedava eixut en el tram final, d’on li ve el nom de riu Sec.

Braçals de l’Horta d’Alacant. Mutxamel

Per contra, barranc de Lloixa-Juncaret-Maldo, es nodreix ocasionalment, d’aigües pluvials autòctones provinents dels contraforts més orientals del Maigmó, i les serres de l’Escobella, Penya Roja i el Sabinar, antics límits del Tractat d’Almizra, de pendents gens menyspreables (600, 612 i 470 m) atesa la proximitat a la mar.

Afortunadament, hui dia i gràcies als coneixements científico-tècnics es poden fer bones previsions meteorològiques, del clima i el comportament general de l’oratge al llarg de l’any; i això ha minvat notablement el grau de dependència d’anuncis com els antics tocs de campanes i sons de corna o dels més recents xiulits electrònics; i que, tot siga dit, mai sobren.

Representació del toc amb corna com avís de pluges fortes, de buidatge parcial del pantà de Tibi, o de pujada brusca del nivell de l’aigua en el llit del riu. Representació durant les Festes de Moros i Cristians de Xixona (l’Alacantí).

Això sí, sempre que els responsables siguen competents i hagen han executat en temps i forma les obres apropiades; és a dir, si s’ha actuat com cal per tal de frenar, laminar o desviar l’aigua i per  mantindre lliures i nets els llits dels canals d’evacuació.

Desviació del barranc Cabrafich, entre Busot i el Campello, cap  al Riu Sec (tram final del riu Montnegre). L’obra es va realitzar en resposta a la catastròfica riuada del 2 de novembre de 1934

Per això és tan important dissenyar bé l’obra pública dedicada a la protecció davant les riuades; uns coneixements i aplicacions pràctiques que podrien evitar o pal·liar els efectes de les pluges torrencials; i, millor encara, si foren capaces de transformar un problema en una solució, com seria el cas d’emmagatzemar, reutilitzar o depurar l’aigua.

El context socioagrícola

Com a resultat del diàleg secular amb la natura, esta subcomarca va arribar a ser extraordinàriament rica gràcies, en bona part, a la producció de raïm i l’exportació de vi; un vi vell, el molt reputat Fondellol.

Era un vi obtingut gràcies a l’especial confluència d’unes varietats de raïm, garnatxa i monastrell, un clima semiàrid i una figura jurídica, l’emfiteusi, per la qual un terratinent cedia a un arrendatari, unes fanegades de terreny sobre el qual adquiria el domini útil, el “dret d’ús” a canvi d’un cànon. I el dret persistia mentre les vinyes que hi havia quan va ser arrendat estigueren en explotació. Per eixa raó, els emfiteutes evitaven arrabassar els ceps vells; ara bé, com que la producció d’estos ceps era escassa, la verema es deixava per al final; eixos xanglots tenien temps per sobremadurar, perdre aigua i enriquir-se en sucre; i ja xanglotat, es passificava deixant-lo al sol sobre canyissos.

Esta tècnica de pansificar era coneguda per Daniel Defoe, l’autor de la novel·la Robinson Crusoe (1719), personatge al que fa escriure en el seu diari: «En això fa arribar l’època d’assecar el raïm, i en van penjar tant sol que si haguèrem estat a Alicant [sic], on es produïxen les panses, n’haguérem omplit seixanta o huitanta bótes».

La fermentació d’eixe most generava un vi d’elevada graduació que, en envellir-se aportava un tast dolç que era molt valora pels navegants que havien de fer travessies molt llargues, ja que resistia millor que molts altres el viatge per mar sense picar-se, propietat que compartia amb uns altres vins “mariners” com els Porto, Marsala o Jerez.

També era molt valorat pels amants del bon vi i la bona taula; i en la llista dels qui han parlat meravelles del Fondellol figuren un bon nombre d’escriptors, músics i fins i tot reis. Però, per no fer-ne una llista massa llarga, potser el millor resum siga la carta que l’excepcional Madame du Châtelet, matemàtica, introductora del pensament Newton en el continent i autora del Discours sur le bonheur (“Discurs sobre la felicitat, 1779), va escriure al també matemàtic Maupertuis, amic del nostre Jorge Juan com a participants en la doble expedició per mesurar l’arc del meridià terrestre. En la carta a Maupertuis, on li desitja sort en el viatge a les regions àrtiques, acaba dient-li: «Adéu, senyor. El nostre amic Voltaire i jo [eren amants] ens embriagarem a la vostra salut amb vi d’Alacant. M’heu regalat una pipa i està deliciós».

Sí, el vi d’Alacant, una de les més important fonts de riquesa d’una comarca que per això depenia tan intensament l’arribada de l’aigua i de la seua correcta gestió.

El nucli de la festa de la Santa Faç

La Santa Faç,  la màxima afirmació de la civilitat alacantina, gira al voltant de “la peregrina”, una romeria que congrega multituds de diferents punts de la comarca cap el monestir-fortalesa on es guarda la icona objecte de veneració, una relíquia abusivament considerada la vera imatge del rostre de Jesús. Es tracta d’un pany de lli amb unes taques de sang representant una cara o faç, tot redibuixat donant aparença d’un rostre amb una llàgrima que baixa per la galta dreta i que es conserva en un santuari entre Alacant i el poble de Sant Joan, a la vora de l’antic barranc de Lloixa-Juncaret, que continua cap a la mar a través del barranc de Maldo i desguassa en l’Albufereta, al costat del Tossal de Manises, el primitiu port d‘Alacant.

La història de la devoció alacantina a esta icona està farcida d’elements llegendaris, milacres, i afegits que ens serviran per il·lustrar alguns dels mecanismes que contribueixen a fer de les síntesis naturals-culturals elevades al rang sagrat, mecanismes de cohesió social que perduren en el temps. I la Santa Faç, tan polièdrica, permet analitzar els components d’una festa amb components alhora antropològics, històrics, naturalístics, geogràfics, climatològics, religiosos, legals, etc. És a dir, i sensu lato, etnocientífics.

Però això, clar, aprofundir en això demana “altres històries”.

Imatge de portada: Fragment del mapa de l’Arxiu de la Corona d’Aragó del 18 d’octubre de 1585. L’acompanya la llegenda “Lo que es muy berde es huerta de Alicante en la qual están los lugares y monesterio señalados tierra muy fértil pero perdida por falta de agua”. Font: Jorge Payá Sellés

*************************************

[1] Molts rius ibèrics que vessen a la Mediterrània reben diferents noms al llarg de la ruta fluvial. Segons el lingüista Román del Cerro això potser siga una herència de la funció cartogràfico-descriptiva que tenien els topònims ibèrics i molts dels quals perviuen en els hidrònims actuals:

a) a l’Alacanti: Verd-Montnegre-Sec, Lloixa-Juncaret-Maldo;

b) a l’Alcoià: Safor (Blanc o Canós)-Alcoi-Serpis, i Penàguila-Seta;

c) a la Marina Baixa: Sella-Amadòrio, Algar-Altea;

d) a la Marina Alta: Petracos-Xaló-Gorgos, Ebo-Infern-Girona; Bullent-Vedat, Racons-Clar-Molinell;

e) a la Valldigna: Xaraco-Vaca;

f) a la Safor: Beniopa-Negre-sant Nicolau;

g) al camp de Túria-Horta de València: Guadalaviar(fins Terol)-Túria.