La clau que obri totes les portes

L’any 1971 Vicent Andrés Estellés va publicar La clau que obri tots els panys, una trilogia de poemes en què el títol podia interpretar-se com una metàfora del poder de la paraula com a instrument per a obrir les portes que guarden el sentit de les coses i poder entendre allò que ens envolta o que sentim. Més encara, en assaborir el sentit de les paraules podem contribuir a la millora cultural i lingüística; sobretot quan les fem florir i alliberem el seu potencial pol·linitzador i fructificador. Podem fer servir com a exemple la paraula plàtan, eixe arbre fàcil de trobar i reconèixer i que en el seu nom guarda la clau de moltes més portes de les que podríem imaginar. Vegem-ho.

Sobre el nom del plàtan (el d’ombra o de jardí) 

Els antics grecs usaven la paraula πλατύς platys per expressar la idea d’’ample’, ‘pla’. I d’aquella va derivar πλάτανος plátanos amb què els hel·lens designaven el majestuós Platanus orientalis que podien trobar des d’Iran als Balcans i illes com Creta; un arbre que, més tard, en el segle XVII seria hibridat amb els nord-americans Platanus occidentalis per fer els Platanus x hispanica (‘x’ indica “híbrid”), els vigorosos plàtans d’ombra que ornen molts dels nostres parcs, jardins, camins i carrers; uns arbres de fulles planes i amb l’escorfa marcada per les cicatrius, amples i clares, de les plaques que se n’han després

De l’ètim grec, platys, derivarien, en llatí,  la culta platĕa (> placca) i la vulgar *plattĕa (>plattus). Així que el nom llatí de l’arbre platanus (< grec plátanos) resulta coherent amb la forma de les fulles (< plattus) com de les plaques (< placca) que se’n desprenen.

Del nom llatí, platanus, es van formar molts dels fitònims de l’arbre en llengües llatines i germàniques: francés platane, italià platano, castellà i portugués plátano, alemany Platane, neerlandès plataan, i, parcialment, l’anglés plane (tree). El català-valencià va prendre com a préstec la forma castellana. I la va mantindre fins les primeries del segle XX, tal com figura en el poema “Atlàntida” (1878), de Jacint Verdaguer, molt ben estudiat en el vessant etnobotànic per farmacèutica de Vilanova i la Geltrú Mari Carme Barceló

[…] com rius al mar devallan, / apuntalant los brassos /

en plàtanos sens branques, / que ’ls feyan de parpals.

(Cant VI, 170).

Més tard, en ajustar la paraula a la normativa que s’estava generant, el Diccionari ortogràfic de Pompeu Fabra recollia en 1917 el nom de ‘plàtan’ per elisió de la –o àtona final; i així ha quedat, tant per referir-nos tant a l’arbre com a la fruita homònima de la que parlarem al final. Però, més enllà de platanus hi ha més paraules relacionades amb platys que paga la pena (re)conéixer per ajudar a crear la teranyina nominal-conceptual que tant enriquix qualsevol llengua.

Més paraules relacionades amb el plàtan

Del llatí platĕa/plattěa/plattus/ placca han derivat paraules com les següents:

Placa: «làmina de metall o d’altra matèria dura, destinada generalment a consignar un títol, un rètol, una certificació» [Diccionari Català-Valencià-Balear (DCVB) d’Alcover i Moll]. El barri de Plaka, a Atenes, rep eixe nom en al·lusió a una gran pedra plana que s’hi trobava en època otomana. I el diminutiu plaqueta, amb nombroses accepcions en camps com ara la fisiologia, orfebreria, art o tecnologia [Diccionari Normatiu Valencià].

Plaça, i els equivalents en castellà, plaza; italià piazza; francés place.

Plat era el nom que rebien les planxes per servir el menjar: «[…] e Tirant e la reyna de Feç. E cascú en son plat e ab son trinchant davant cascú» [capítol CCCCXLVIII (sic) de Tirant lo Blanch (1490)]. Se’n van derivar ‘platet’ o ‘platereta’, recipients plans destinats a captar en els oficis religiosos.

Plata era el nom que antigament designava un “plat gran per dur menjar durant els banquets”; làmina o planxa (‘plata’) metàl·lica, en particular a les terres occitanes: plata de ferre, plata de plom, plata d’argent.

En el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines parla d’un document de 1191 on s’anomena ‘plate fine argenti’ a una ‘làmina d’argent depurat’ (sense barreja tèrria ni d’altres metalls); i continua: «a força de repetir-se, aquesta expressió s’abreujà, sobreentenent-hi el complement argenti i així pràcticament es trobà sinònim d’argent […]».  Hui en dia ‘plata’ ha substituït el més antic argentum (símbol químic Ag) amb què s’anomenava el metall brillant, dúctil, mal·leable, poc alterable, molt bon conductor de calor i electricitat i que també s’ha usat en la fabricació de monedes i joies. Segons Coromines, «després de l’Edat Mitjana l’ús d’argent va quedant antiquat»; però queden restes d’aquell nom en el topònim Argentina, suposadament rica en plata. I en noms de carrers (odònims), com a Girona, Palma o Barcelona (1423), prop de l’església de Santa Maria del Mar.

Altrament, la porta de ‘Platerias’ (segle XII), en la façana meridional de la Catedral de Santiago de Compostela, al·ludia als tallers d’orfebreria que hi havia en els carrers adjacents dedicats a fabricar i vendre objectes litúrgics i peces per als pelegrins. Cal dir també que, tot i que hi arribaven pelegrins de la ‘via de la Plata’, esta no n’era cap referència a l’argentum, sinó una contracció deformada del vocable àrab ‘balata’, “camí empedrat”, “calçada”.

D’un altre costat, Platí (Pt) deriva de ‘plata’ per similitud cromàtica i brillantor, però no té relació directa amb l’ètim original platys.

Platina. En els inicis de la música gravada era el nom que aplicàvem a l’aparell per a enregistrar i reproduir senyals d’àudio per mitjà d’un casset; però més enllà d’eixe exemple la paraula té unes altres accepcions en camps com ara tecnologia, òptica, electrònica, física i arts gràfiques.

Platea, planta baixa d’un teatre o una sala de cine. Com a topònim es referix a la plana grega a l’oest de l’Àtica on es va donar la batalla en què els aliats grecs van derrotar definitivament els perses el 479 aC i amb la que van posar fir a les guerres mèdiques.

Plató: espai tancat i equipat que servix com a escenari per als rodatges audiovisuals.

Platelmint (<platihelmint). Cultisme que designa els cucs (helminthus) de cos pla (platys), com les tènies o solitàries paràsites de nombrosos animals.

Omòplat: cadascun dels ossos plans triangulars que formen la part posterior l’espatla (en grec, ómos). Equivalent a escàpula (del grec skapte+diminutiu ula “pala de cavar xicoteta”), amb derivats com ‘cintura escapular’ (articulació amb la clavícula i l’húmer del braç) i ‘escapulari’.

Omòplat gravat trobat a la cova d’Altamira (Cantàbria). En l’antiguitat, algunes cultures van fer servir omòplats d’animals com a art sumptuària; i a la Xina dels segles XVI-XV aC com a mecanisme endevinatori (escapulomància) a través de la interpretació màgica dels badats i marques que es formaven en els omòplats d’animals (ovelles, cérvols, porcs) quan s’escalfaven al foc.

En un altre orde de coses podem parlar del malnom Plató, aplicat al filòsof atenenc Aristocles en atenció a les seues espatles, notòriament amples.

Els altres plàtans

També anomenem plàtans els fruits carnosos comestibles que, tot i l’homonímia, no tenen res a vore, botànicament parlant, amb els plàtans d’ombra. Eixos fruits són unes baies comestibles després de múltiples modificacions del seu genoma a partir d’una herba geganta i de fulles aplanades, la platanera (Musa x paradisiaca), un híbrid provinent de les espècies indomalaies M. acuminata i M. balbisiana.

Les diverses llengües europees no designen esta baia amb el nom de plàtan sinó, ja des del segle XVI, de banana: anglés, italià, portugués i basc banana, alemany Bananen, danès, noruec i suec banan, finès banaani, neerlandés banaan, romanès banană, etc. En castellà, però, se li’n diu plátano, paraula documentada en el mateix segle XVI i que va passar al català-valencià com a ‘plàtan’.

Quina podria ser la raó de l’èxit d’este nom aplicat a la baia comestible de què estem parlant Com que els diccionaris etimològics no ho acaben d’aclarir, podem suggerir un parell d’arguments: a) les fulles de l’herba són especialment amples (platys) i grans; i b) el fruit es pela en tires llargues i aplanades (també platys). En seria eixa una bona explicació? Chi lo sà?

En qualsevol cas aprofitem per a reiterar una idea ja comentada al principi: amb tan sols reflexionar sobre una paraula es poden enllacar diferents camps temàtics com ara botànica, mineralogia, ecologia, anatomia, etimologia, història, utensilis de cuina… I podem fer-ho amb moltes més. Quina meravella! això de pensar sobre les paraules, ¿no?

Imatge de portada: Fragment de ‘Galícia. La romeria’ (Joaquim Sorolla, 1915)