Acabem amb este article la sèrie que hem dedicat a un dels arbres més fàcils de trobar en entorns urbans, el plàtan d’ombra Platanus x hispanica. I per a començar dedicarem unes paraules a les arbredes dominades per alguna espècie concreta i en particular a les platanedes.
Les arbredes i el sufix -eda: les platanedes
En context botànic el sufix –eda sol referir-se a col·lectius de plantes, tant de naturals com plantats artificialment en ambients humanitzats, com ara ‘pinedes’ (pins, Pinus sp), ‘rouredes’ (roures, Quercus) i ‘freixenedes’ (Fraxinus sp.). Però n’hi ha més, clar. Com les que esmenta Ramon Folch en la magistral enciclopèdia ‘Biosfera’ (1992®): «Els rius mediterranis més cabalosos porten associada una franja de vegetació forestal dominada per caducifolis hivernals propis d’altres biomes que desplacen els perennifolis en condicions d’absència de sequedat estival. Aquestes comunitats són boscos purs o mixtos, com ara les vernedes, dominades pel vern (Alnus glutinosa), les alberedes dominades per l’àlber (Populus alba), les omedes dominades per l’om (Ulmus minor), les salzedes dominades per les diverses espècies de salze (Salix) i les platanedes per plàtans (Platanus orientalis) o per les nogueres (Juglans regia) de la conca mediterrània» (volum 5, Mediterrànies; pg. 162).
Per ‘platanedes’ (Platanus sp.) podem referir-nos tant a les rengleres artificials de plàtans d’ombra Platanus x hispanica en parcs, jardins i bulevards, com als boscos de ribera mediterranis orientals poblats majoritàriament de plàtans silvestres Platanus orientalis.
Plataneda de ribera (Equiseto telmateiae-Platanetum orientalis) a Creta.Fotografia de Lluís Serra Laliga
La primera menció del nom plataneda en entorns urbans la tenim en un informe de l’enginyer forestal Primitiu Artigas, que en 1885 va parlar d’una plantació de plàtans al Parc de la Devesa de Girona. I han arribat a caracteritzar alguns dels carrers i passejos més notables, com ara la Rambla de Canaletes, a Barcelona, i molts carrers de l’Eixample; o els Champs-Élysées de París; o el carrer Marqués del Campo a Dénia (la Marina Alta). També el ‘Paseo de la Senda’, de Gasteiz/Vitoria, al País Basc. O el ‘Jardín del Príncipe’ (Carlos IV) a Aranjuez, amb plàtans notables i amb nom propi, com ara el “de la Trinidad” (el més alt de la Comunitat de Madrid, amb 48 m d’alçada), el “Padre” (32 m) i el “Mellizo” (un de doble amb la base en comú). O els del ‘Paseo del Espolón’, al costat del riu Arlanzón, a Burgos, amb les rames dels plàtans entrellaçades fins el punt que en estiu formen un túnel ben interessant en estiu per l’ombra tan densa que formen.
Plàtans entrellaçats, en hivern, sense fulles. Paseo del Espolón, Burgos.
També es poden trobar platanedes pels entorns de finques com la que descriu l’escriptor modernista alacantí Gabriel Miró (1879-1930) en Las cerezas del cementerio: «Alentóse el ánima de don Eduardo y propuso que todos fuesen un domingo a su heredad para comer a la sombra de los plátanos» (pg. 508). Això sí, entre març i abril els plàtans d’ombra emeten una intensa quantitat de pol·len. I hi ha persones a les que afecta, amb símptomes com ara esternuts, congestió nasal, picor d’ulls i fins i tot sensació asmàtica de “falta d’aire”. Així que es recomana als que siguen al·lèrgics al pol·len de plàtan d’ombra que en eixe període s’abstingueren de passejar per les platanedes.
A més de les platanedes urbanes, de finques o de jardins cal fer-se ressò també d’algunes tan immenses com la formada pels quaranta dos mil plàtans a la vora del Canal du Midi que unix la Mediterrània amb l’Atlàntic; una plataneda de ribera que ¡ai! es troba en greu perill per l’acció del fong microscòpic Ceratocystis platani responsable del ‘xancre del plàtan’, una malaltia que afecta el sistema vascular de l’arbre fins que el mata. Originari del sud-est dels Estats Units, eixe fong va ser introduït a Marsella durant la II Guerra Mundial a través de caixes de fusta contaminada i hui dia ja afecta a platanedes de França, Itàlia i Grècia.
Alguns dels plàtans més famosos
Els plàtans han esdevingut no tan sols els arbres urbans per excel·lència, sinó que en moltes ciutats hi ha exemplars de certa notorietat a causa de les dimensions o pel paper simbòlic que se’ls ha atorgat. Un dels més notables és el que es troba a la ciutat cretenca de Gortina (pròxima a la capital, Càndia). Segons la tradició, la ciutat va ser fundada per Gortis, un dels nets de la princesa fenícia Europa, que segons Hesíode (Catàleg de dones, del s. VIII a. C.) i Ovidi (Metamorfosis; del s. I d. C.) havia sigut seduïda i segrestada per Zeus metamorfosat en bou blanc. De la unió forçada d’Europa per Zeus van nàixer Radamant, Minos i Sarpèdon. El primer va tindre dos fills, el primer dels quals, Gortis, va fundar una ciutat, Gortina. I ho va fer prop d’una font de la qual bevia el plàtan als peus del qual el bou-Zeus havia adquirit forma humana per aparellar-se amb Europa.
Era tan famós eixe plàtan de Gortyna que Teofrast (s. IV-III aC), ‘pare de la Botànica’, deixeble preferit d’Aristòtil i successor seu al davant del Liceu en parlava en el llibre Perí fytón istoría (en llatí, Historia Plantarum): «Es diu que a Creta, prop de Gortina, hi ha un plàtan prop d’una font que no perd les fulles; de fet, la tradició diu que va ser sota este arbre que Zeus es va unir a Europa; però totes les altres plantes del voltant perden les fulles».
Segles després, l’escriptor franco-bretó i precursor del romanticisme François-René de Chateaubriand va escriure Les Martyrs (1809). L’obra se centra en dos joves, el cristià Eudore i la seua promesa, la inicialment pagana Cymodocée que van camí de Roma. En passar per Creta troben el plàtan de Gortina i rememoren la llegenda de la seducció d’Europa per Zeus/Júpiter: «Nous arrivâmes à Gortyne, où nous vîmes le platane sous lequel Jupiter, selon la fable, avait séduit Europe». Chateaubriand reivindicava l’herència clàssica i enllaçava amb el món cristià, tan perseguits durant la seua època, la de la Revolució francesa, com ho havien sigut els personatges de l’obra, que arribats a Roma són martiritzats i morts durant la persecució decretada (303-313 dC) per l’emperador Dioclecià. Una persecució que, tot siga dit, va afectar a molts altres cristians, alguns d’ells tan famosos com ara santa Àgueda de Catània, santa Llúcia de Siracusa, sant Sebastià i sant Vicent de la Roda, patró de València ciutat.
A punt d’acabar l’article he trobat un blog on es parla d’uns altres plàtans monumentals[1] del qual paga la pena visitar alguns dels exemples tan interessants que hi figuren i que comente:
- Al Vèneto (Itàlia) hi ha un plàtan enorme anomenat Platano dei 100 Bersaglieri perquè segons una tradició local, l’any 1937 una companyia de 100 soldats d’infanteria lleugera italiana (bersaglieri) es van amagar entre les branques durant unes maniobres militars.
- Al poble de Plataniotissa, al nord del Peloponés i fitant amb el golf de Corint, hi ha un triple plàtan unificat que allotja una cavitat de grandària mitjana on s’ha bastit una església molt ben ornamentada dedicada a la Nativitat de Maria, el 8 de setembre. L’església s’anomena ‘de la ‘Mare de Déu del Plàtan’ Panagia Plataniotissa ja que en la cristiandat oriental Panagia (“tota santa”) és el principal epítet de la Mare de Déu.
- El gran plàtan del Mont Pelió[2], a Tessàlia (per on va passar Xerxes camí de les Termòpiles). La plaça principal de Tsagarada, on es troba el plàtan gegant, està dedicada a santa Parasceva, Agia Paraskevi (“divendres”, en grec), la ‘gran màrtir’ en el món ortodox[3].
Altrament, i no tant com a plàtans d’ombra físics, reals, reals sinó com a pintures, podem assenyalar els que decoren l’accés a la planta superior de Lo Capitoli de Tolosa És l’edifici on es troba l’Ajuntament (Ostal de la comuna) d’eixa ciutat occitana capital històrica del Llenguadoc.
L’església de la Mare de Déu del Plàtan a Plataniotissa / Els plàtans de Tolosa, amb la típica escorfa del tronc tacada per la pèrdua de plaques superficials, són els que figuren en la pintura que, a cavall entre els segles XIX i XX van realitzar Jean-Paul Laurens i els seus fills. Fotografia de Vicent Oncina Ferràndiz
Els plàtans més notables a casa nostra
En al cas del País Valencià tenim exemplars de plàtans que han assolit certa notorietat, siga per les mides o per l’afecte que han aconseguit de la població on s’ubiquen. En serien els casos de “la Lloca” de Canals, a la comarca de la Costera, al qual Vicent Andrés Estellés li va dedicar un poema tot i que sense esmentar, ¡ai!, que es tractava d’un plàtan. El fet de no haver usat el fitònim, que em va fer vindre al cap el final del poema de Teodor Llorente “Floreta sens nom” (1896): «Poetes, reis de la citra, / que aneu collint brillants flors: / feu replega, feu replega / d’estes floretes sens nom».
I també paga la pena conèixer és el plàtan de Biar (l’Alt Vinalopó). Però potser els de més anomenada siguen els ‘plàtinos’ d’Ibi. Inicialment n’eren tres, i de grans dimensions, però hui dia només en queda un, el de la part de dalt i septentrional de la Plaça de la Palla. Detinguem-nos un poc en estos arbres tan peculiars que en el seu temps van cridar l’atenció del sacerdot i botànic valencià Antoni Josep Cavanilles, de visita per la ciutat l’any 1793. De fet, els va dibuixar en la representació que va fer del poble des de l’ermita de sant Miquel (que, com totes les que duen eixe nom, està ubicada en un tossal en alt).
Fotografies dels tres plàtinos a principi del segle XX: la de la dreta, datada en 1909 és d’El blog de Ibi / La primera vegada que vaig fotografiar el plàtino supervivent d’Ibi, (en octubre de 2015) tenia eixe aspecte, quasi mort. Hui dia, cimentada la part interior, ha recuperat el vigor
En el dibuix original, Cavanilles va destacar com a elements singulars els tres plàtans d’ombra que, en sobreeixir per damunt de les cases, servien de punt de referència i admiració tant per a la gent del poble com per als visitants de l’època. Això sí, en el dibuix, els plàtans (‘plàtinos’ per als d’ibi) apareixen molt més separats del que realment estaven. Refeta la imatge pel gravador valencià Tomás López Enguidanos, va formar part del volum II del llibre Observaciones sobre la Historia Natural del Reino de Valencia (1795-1797; pg. 180). Eixos plàtinos van perdurar fins la primera mitat del segle XX; i cridava l’atenció que l’exemplar del centre i el més meridional (i pròxim a l’actual hotel Plata ¡quin nom tan apropiat!) estaven connectats a través de les rames, com els del Paseo del Espolón burgalés.
Dibuix original de Cavanilles
Gravat de López Enguídanos
Representació pictòrica dels plàtinos d’Ibi, obra d’un pintor d’Alcoi en el començament del segle XX. Hi figura, marcat, un gelater, una de les professions típiques d’Ibi i que han donat nom a moltes gelateries per la geografia espanyola, “La Ibense”
Un plàtan d’Ibi desaparegué en 1937, per a fer llenya per als refugiats que arribaven al poble en plena guerra; un altre va ser sacrificat, quasi sec, en 1959, i en els 80 se’n plantà un de nou; i actualment només en queda un dels antics és de la part de la plaça. Fotografia d’El blog de Ibi.
Sí, com en tantes altres ocasions, Natura i cultura tornen a entrellaçar-se. En este cas a través d’un arbre, el plàtan. Etnobotànica solem dir a això. I que, com hauran endevinat, a mi m’entusiasma.
————————————————————————————————————————————————————-
