Des del seu petri pedestal, José Campo Pérez, marqués de Campo, contempla per última vegada els quioscos d’acolorit trencadís, on fins feia ben poc i des de 1924 en què es van instal·lar, es venien les flors. La reforma de la plaça Emilio Castelar entra en la seua fase final, la Baixada de Sant Francesc ja és història; el monument al pintor Josep de Ribera fa un parell d’anys que s’ha traslladat a la seua ubicació actual en la plaça del poeta Teodor Llorente; i el 29 de gener de 1933, l’alcalde accidental Manuel Gisbert inaugura el nou Mercat de les Flors dissenyat per Javier Goerlich, com a part de la plataforma elevada popularment coneguda com la Tortada. Al sendemà, són demolits tots els quioscos i, segons informa la premsa local, l’import rebut pel senyor Morata, contractista de les obres, és entregat íntegrament a l’Asociación Valenciana de Caridad. Immediatament, i malgrat la difícil situació econòmica per la qual passa l’Ajuntament, es barra tot el perímetre de la plaça on s’alçarà la Tortada, comencen les obres i es procedix a preparar el trasllat del monument del marqués de Campo a la seua ubicació actual en la plaça de Cánovas del Castillo, que tindrà lloc a la fi del mes d’agost d’eixe any.
Este lloc ja havia sigut triat en 1910 per a alçar un altre monument, aquella vegada per a homenatjar els herois de la campanya del Riff en la figura del caporal Noval, un polèmic homenatge pel rebuig de gran part de la població a esta guerra, amb grans enfrontaments com els haguts a Barcelona en 1909 durant la Setmana Tràgica. El monument es va quedar en projecte, encara que es va arribar a col·locar la primera pedra amb l’assistència d’Alfons XIII, discursos, solta de coloms i traques als sons de la Banda Municipal de Música. La plataforma de pedra sobre la qual havia d’anar va ser l’única cosa que va quedar, i va haver de demolir-se per a possibilitat la instal·lació de la del marqués de Campo.
Encara que el grup monumental es va inaugurar el 14 de febrer de 1911 en la plaça Emilio Castelar, l’ajuntament ja havia decidit en 1885 la confecció d’este homenatge encara en vida de José Campo, encarregant la seua realització a Mariano Benlliure. L’esbós va ser del grat del marqués, que fins i tot li va avançar els diners, ja que l’ajuntament, com no, anava amb la caixa fluixa, amb el prec que el rostre de la figura d’una monja ensenyant a llegir a uns xiquets, representant la Caritat, fora la de la seua dona Rosalía Rey, i la del xiquet que porta de la mà, la del seu fill José María Luis Bruna, fill natural d’una aventura extramatrimonial tinguda amb una cubana, pel que sembla d’origen valencià, anomenada Amparo Bruna, i per al qual havia sol·licitat i aconseguit d’Alfons XII que a la seua mort ostentara el títol de segon Marqués de Campo, nomenant-lo hereu dels seus béns. La premsa madrilenya, perquè allí es va establir, descriuria a la fi de segle al “joven marquesito” com un “multimilionario, joven, gallardo y calavera“.
Però deixem estos detalls, propis d’un serial televisiu i continuem amb el monument. En 1889, mor José Campo, deixa de fluir els diners i el projecte es paralitza, fins que finalment s’arriba a un acord amb el fonedor Aquiles Crescendi i el 4 de novembre de 1905 es deposita en la plaça l’estàtua del marqués en terra, fent-li companyia uns dies després el grup de la Caritat. I allí, enmig del no-res, van quedar fins a febrer de 1911 en què es va completar el grup escultòric amb les figures al·legòriques del ferrocarril, un home recolzat en una roda de locomotora; la Navegació, una matrona sobre un timó i el Gas, un jove portant una torxa. Figures al·legòriques que recordaven les principals iniciatives i millores que el marqués havia aconseguit per a València.
No debades José Campo Pérez (1814–1889) va ser una de les figures més influents en la modernització de València durant el segle XIX. Empresari, polític i mecenes, va promoure nombroses iniciatives que van transformar l’economia i la infraestructura de la ciutat. Va impulsar la construcció de la línia de ferrocarrils de València a Tarragona. També va promoure la implantació de l’enllumenat públic a gas, comprometent-se a subministrar gratuïtament el gas públic durant vint anys, promesa incomplida a la seua mort pel seu hereu, un farsant francés de nom Touchet, que va deixar a les fosques la ciutat durant diversos dies. Campo va contribuir a la creació de la Societat Valenciana de Foment, destacant-se com a impulsor d’indústries locals, especialment en els sectors navilier i financer. En 1861 va comprar la capçalera del diari La Opinión, posant al capdavant a Teodor Llorente, que en 1866 va canviar la capçalera del diari per Las Provincias. Com a alcalde de València pel partit moderat va mamprendre reformes urbanes i va donar suport a projectes benèfics com l’Asil d’Ensenyament per a xiquets, al carrer de la Corona, lloc on va ser enterrat, sent posteriorment traslladats les seues restes al panteó existent en la capella del Cementeri General de València.
