El sepió (o sepionet) és un dels animalets marins més agraïts de menjar pel fet que tot és molla, no hi ha espines i no has d’anar mirant cada mos per si de cas, a banda que la carn és boníssima, blanca i tova, molsuda, amb el sabor marí de tots els cefalòpodes. El sepionet a la planxa és la versió moderna de la sépia a la brasa, que és com s’ha menjat a tots els racons de la Mediterrània des que s’inventà l’art de la pesca. S’esmenta en la comèdia d’Aristòfanes Les assembleistes (392 aC):
Praxàgora. —Au, va, posa’t la barba i torna’t de seguida com un home. Jo mateixa em trac la corona i em lligaré la barba amb vosaltres, per si em pareixia que he de dir alguna cosa.
Dona 2ª. —Vine, dolcíssima Praxàgora, mira, pobreta, que ridícula que és esta cosa.
Praxàgora. —Ridícula? Com?
Dona 2ª. —Sí, és com si algú haguera posat barba a unes sépies a la brasa.
Encara hi ha qui les continua preparant així, i són més bones que de qualsevol altra manera, però en els bars i les cases actuals no hi ha cap llar on fer una mica de foc i la moda és de fer-les a la planxa o en una paella de cul gros. S’hi posa de primer un raig d’oli i, quan estarà calent, també el sepionet, net i sencer, ben obert per tal que es faça bé per totes bandes. En estar fet per una cara el tombarem i el deixarem coure per l’altra, i només cal servir-lo i adobar-lo amb una vinagreta o una salsa verda. A Catalunya , de fet, hi ha qui, en tombar-lo, hi deixa caure per sobre una picada d’all i julivert. A terres valencianes és tan comú que el mateix Vicent Andrés Estellés menciona el sepionet en el poema “L’home de la llibreta”, inclòs en el Mural del País Valencià, del qual transcriurem una part:
Jo era l’home de la llibreta.
M’asseia a casa Chivas a voltes:
em menjava un sepionet
i de sobte se m’acudia
l’oculta possibilitat
d’algun vers, algun episodi,
i aleshores prenia notes.
Al País Valencià, a més, hi ha també una variant, pròpia de gent de mar, que consistix a llevar-li la boca, els ulls i la barca, però deixant-li la pell, els budells i la tinta, i llavors el sepionet resta negrenc, amb un aspecte molt brut, però molt més saborós.
