Mestalla és un barri. Un barri que sobra perquè sobre el seu caliu espera el Paradís. Com més decadència a Mestalla, com més degradació, més facilitat per a col·locar la narrativa d’allò que és inevitable i que, per tant, no té remei.
Els carrers de Mestalla, que s’eleven en espiral cap amunt, des d’on –a l’altura Lahuerta– es pot vore el Micalet i la mar, són un pla vertical que, en absència de manteniment, semblen voler afonar-se d’una volta per totes. Mestalla, en el carrer d’un barri d’una ciutat, és un balcó amb una planta que va deixar de regar-se fa alguns estius i que lluïx dissecada pel sol. Així les pells a l’estadi. Taronges estridents, publicitats grandiloqüents, panells amb títols de l’era a color, que ja només es veuen en una tonalitat encara més reduïda que el blanc i negre: la de la deixadesa.
Ningú cuida Mestalla en la seua pretesa última temporada. Ningú neteja, ningú posa les banderes, ningú pinta, ningú evita que abans de les seues obres de demolició els seus seients ja estiguen coberts per la pols de l’enderroc. Ningú preserva cap dignitat en l’adeu de Mestalla. La seua vitalitat consumida perquè no quede el més mínim dubte que s’extingix per absència completa de futur. El volíem molt, ja no tenia remei. Una foto de carnet en blanc i negre per a algú que encara està viu.
L’operació amb el vell Mestalla s’assembla massa a les argúcies tradicionals amb què s’ha abocat districtes genuïns de les nostres ciutats a no tindre futur. Servicis de neteja al mínim, renovació urbana al mínim, sustent social al mínim. Que, davant del seu últim ball, Mestalla parega més un estadi abandonat que un en servici demostra com el seu titular li va donar l’esquena. El club va abandonar quasi totes les seues funcions per a acabar un estadi, l’altre estadi. La resta, en suspens.
Fa temps que els aficionats del València van entendre que havien d’estar el màxim temps possible al seus carrers –Mestalla té el percentatge més alt d’assistència– perquè prompte els farien fora. Despedir-se en vida, cada dia. Un lloc com Mestalla, afluent capital per a entendre un segle sencer de societat local, mereixeria decència en el seu comiat. És probable que els qui acaricien el gat, assentats i a l’espera, no concedisquen ni tan sols això.
