Olor d’herba acabada de tallar, camisoles noves, com les xàrcies de les porteries, l’estrena dels fitxatges, els retrobaments… Acuseu-me de romàntic, si així ho estimeu. Cert és, però, que les primeres jornades de cada temporada futbolística ens transporten al territori màgic de la infància, amb la il·lusió irrepetible dels primers descobriments i la seua potència emocional, amb el record vivíssim dels sers volguts que ja no estan, però que sí que estan.
No, no és només futbol. Bé que ho sabeu. Per ad alguns –potser en són molts– açò va de gols i de títols però mai no ha sigut només futbol. I cascú, en bona veritat, està en el seu legítim dret de fruir este deport com considere. D’allò que va més enllà del futbol, jo em quede amb la vinculació amb el pare, amb els amigots del pare, amb els germans, amb els amics, amb els fills. És el meu cas. Cascú té la seua parròquia i els seus íntims rituals. Orriols és escenari d’amor. Família i amics. I amor desbordant. El Llevant cobra tot el seu sentit en este context. Onze tios en calçotets, però molt més. L’amor muta en èxtasi (estan a un pas) amb un gol inversemblant, amb una victòria èpica, amb un ascens, amb un títol. L’amor també ha sigut regat, de forma ancestral, amb llàgrimes, desgràcies, infortunis. D’estoïcisme som mestres en gai saber. Què vos he de contar? Entre família i amics tot se celebra i tot se supera. Passen les dècades, amb alegries i disgusts, i queda l’escut. I queda esta forma d’entendre el llevantinisme. La que (potser) ens fa singulars. Ni millors ni pitjors, diferents. El xiquet que jo vaig ser, fon mon fill major i són hui els menuts. En el meu cas. Ja dic.
Els valencians recomencem tres voltes: amb el tradicional dia de Cap d’Any, amb l’esclat de la llum (Falles, Fogueres, Gaiates) i, per descomptat, amb l’inici de cada campanya futbolística.
La primera jornada de lliga té també, inevitablement, una component trista: és una forma de començar a dir adeu a l’estiu i la seua innata felicitat, amb les vacacions i la vida a remulla, una manera d’assumir que el dia ja acurta, que tornen les rutines, que torna l’escola (sí, sí, beneïda escola i beneïts mestres!, dieu els pares, amb mi).
I per descomptat, en el centre de tot açò, s’ubica un somni: el de l’ascens del Llevant UD a Primera, el del retorn a l’elit, el de tornar a alçar-nos. En l’any en que celebrem el 115 aniversari d’un altre somni: el de José Ballester Gozalvo, el d’Amador Sanchis, el de tants i tants gràcies als quals estem ací, seguim ací. Un somni que s’inicia amb el simbolisme indefugible del Molinón, sempre ja associat a Manolo Preciado i a l’altre dia aquell que forem tan feliços, quatres dècades després.
Fotografia: Adolf Benetó / Llevant UD
