Vos presente el príncep Paco. El príncep Paco acaba de complir 6 anys, viu en un castell amb tres torres molt altes i la seua habitació és la més gran de tot el castell.
Paco està mirant tots els regals que li han fet pel seu aniversari. N’hi ha moltíssims, és el que té ser un príncep. No sap amb què començar a jugar ni on podria guardar-ne la resta, així que decidix demanar-li ajuda al seu majordom:
–Majordom! On puc guardar tots estos joguets? M’he quedat sense espai.
–Vos recomanaria que llançàrem alguns dels joguets vells per fer espai, príncep Paco.
–Ah sí, perfecte, llança-ho tot.
–Això faré, príncep Paco. Ara mateix aniré a l’abocador.
–Et puc acompanyar?
–Clar que sí, príncep Paco, prepararé el cotxe.
Paco i el majordom agafen el cotxe per a eixir del castell. De camí, Paco pregunta:
–Què és l’abocador, majordom?
–Veieu aquelles muntanyes enormes al fons del camí? Allò és l’abocador, príncep Paco.
–I tot allò són joguets vells?
–I altres deixalles, sí.
Per entretindre’s, de camí intenten jugar a alguna cosa, però el “veig, veig què veus?” s’acaba de seguida perquè no hi ha molt a vore. Només pols i mosquits.
Per fi arriben a l’abocador. Paco se sent com una diminuta mosqueta entre aquelles muntanyes enormes de deixalles. El majordom li explica que abans l’abocador era molt més menut i estava més lluny.
–I què hi havia ací abans?
–Era molt bonic, hi havia arbres, papallones, esquirols, i pardalets que no paraven de cantar.
–I on estan ara tots els animalets de què parles? No n’hem vist cap de camí.
–Doncs no ho sé, fa molt de temps que no se’ls veu, príncep Paco.
–Podem anar a buscar-los?
–Com vullgueu príncep Paco.
Pel camí veuen quatre abocadors més, dos gasolineres abandonades i una torre d’alta tensió, però cap rastre d’arbres o dels animals dels quals el majordom parlava. Després de moltes hores de cotxe al príncep se li estan tancant els ulls. Però de sobte el majordom frena en sec i crida molt emocionat:
–Un colom!
El majordom, avergonyit per haver perdut les formes, rectifica i recupera el seu to formal habitual:
–Perdó, príncep Paco, si mireu a la dreta podreu vore un colom.
El príncep s’ha despertat de colp, està molt emocionat. Baixa del cotxe i camina a espaiet cap al colom, per a no espantar-lo. El colom sembla cansat i de mal humor.
–Hola, colom, què fas per ací?
–Ui, no estaré molt per ací, me’n vaig. La meua família ja fa temps que va fugir, jo pensava que la cosa s’arreglaria, però res. Ací ja no queda res per a mi.
–I on vas?
–Al nord, a l’Illa de la Resistència, no la coneixes?
–Doncs no…
–Mira, jo no t’he dit res, que sempre em pose en embolics, però pareixes de fiar. Al nord hi ha una illa que encara té arbres, rius i animals. Molt pocs humans dels teus han pogut entrar, però alguns n’hi ha. I és l’únic lloc on podem viure nosaltres.
–I jo puc anar?
–Jo crec que pots intentar-ho, però a l’illa no es pot entrar equipatge, eh?
–No podria portar els meus joguets nous?
–Ui. no home! Que si no a vore si et canses d’ells i comences a llançar-los i comprar-ne de nous, i llançar-los i comprar-ne de nous, i acabem amb l’illa convertida en un abocador, com tota la resta del planeta.
El príncep ho entén perfectament. Això és el que porta fent els seus 6 anys de vida. Ha tingut molts joguets, ha jugat a moltes coses, però el que no ha fet mai és escoltar com canta un pardalet, o pujar-se a un arbre. Li demana l’adreça al colom i torna al cotxe. El majordom li pregunta com ha anat i el príncep li dona un paperet amb l’adreça com a resposta.
–Anem a esta illa per favor, és on estan els arbres i els pardalets.
–Conec l’illa, príncep Paco, però allà no podreu tindre els vostres joguets nous.
–Ho sé, però crec que no necessite tanta cosa. Anem ja mateix, per favor.
–Com vullgueu príncep Paco.
Després de dos dies de viatge arriben a un pont que connecta l’Illa de la Resistència amb la resta del planeta. Quan travessen el pont quasi cauen de cul en vore l’illa meravellosa. Des d’on estan poden vore més de cinquanta espècies d’arbres diferents, i no es poden ni contar els pardalets de colors que volen d’arbre en arbre. El príncep veu un esquirol i tot! El majordom estava despistat i se l’ha perdut. Per descomptat, decidixen quedar-se.
Les dos primeres setmanes allà són molt feliços. Paco es fa amic dels xiquets i xiquetes de l’illa, fan excursions i descobrixen insectes i animals que Paco no havia vist mai. No hi ha molts joguets però els intercanvien, si es trenquen els arreglen, i si no es poden arreglar, els reciclen per a fabricar altres coses. És molt més divertit jugar amb xiquets que amb joguets.
Un dia, mentre miren la posta de sol, el majordom veu que el príncep Paco sembla trist, així que li pregunta què li passa.
–Doncs… M’encanta l’Illa de la Resistència, majordom, però és molt menuda. I en canvi el planeta que és enorme, està ple de pols i deixalles. M’agradaria que fora al revés. Tu creus que podríem fer que el planeta s’assemblara més a l’illa?
–Jo crec que sí…només hauríeu d’aconseguir l’ajuda de més xiquets i xiquetes.
–Tu m’ajudaries a trobar-los, majordom?
–Clar que sí, príncep Paco.
–Doncs no hi ha temps a perdre! En marxa!
S’acomiaden dels xiquets i els animals i els prometen que algun dia l’illa serà tan gran com el planeta sencer. Quan arriben al castell el primer que fan és començar a reciclar. També planten molts arbres al jardí i, amb això, comencen a aparéixer els primers pardalets.
És un pas molt xicotet però a poc a poc van fent que el planeta s’assemble més a l’Illa de la Resistència. Ara només necessiten trobar més xiquets i xiquetes que vullguen unir-se a ells per a aconseguir-ho. Vols ajudar-los? Doncs comença a fer com ells i així sabran on trobar-te!
