Recordo amb tota claredat la nit dels atemptats gihadistes a París. Era divendres i una miradeta ràpida a la xarxa social anteriorment coneguda com a Twitter, per aquella inèrcia que ens neguem a admetre, va fer rodar per ma casa la boleta de neu que minuts més tard seria una allau. Ha passat alguna cosa greu a París. Està passant just ara. I el volum d’informació, cada vegada més i més gran, per més canals i amb més punts de vista i testimonis, no donava treva. Aquella nit, no em van deixar dormir l’horror, la incomprensió i també aquella fascinació malsana per les desgràcies, que ens neguiteja i alhora ens fa mirar. També recordo on estava i què feia mentres s’assolaven les Torres Bessones o el matí dels atemptats a Madrid, però en només uns pocs anys de diferència, la velocitat, les vies d’informació i la pròpia dinàmica comunicativa s’havien transformat radicalment. Si les notícies volen des de sempre, en l’era de la hiperconnexió peguen la volta al món a velocitat supersònica i ens aclaparen. Mai en cap altra època vam assistir en tan rigorós directe als fets que ocorren a l’altra punta del món, com ens passa hui dia.
Recentment he llegit D13 (Anagrama, 2023), la colpidora crònica judicial que Emmanuel Carrère ha fet dels atemptats de París del 2015, tan recomanable com les obres anteriors de l’autor francès, mestre de la novel·la de no ficció. Mentres assistia a la impressionant narració d’un juí llarguíssim i a les històries dels seus protagonistes, amb una perspectiva política i humana, no podia evitar recordar aquella nit i pensar en com impacten en les societats esta classe de notícies i el paper fonamental que tenen els mitjans en la creació del nostre marc mental a partir del tractament que en fan, un tema clàssic d’estudi de les teories de la comunicació des dels anys 30, però que cada vegada cal qüestionar-se més, per la sobreinformació en què vivim immersos.
Quan la tranquil·litat quotidiana es trenca per una breaking news que ens colpeja des de totes les escletxes que hem deixat obertes, tant és que siga un incendi, una catàstrofe natural o un atemptat terrorista, tots els mitjans mamprenen una carrera contrarellotge per ser qui més dades aporta. L’ona expansiva es fa imparable amb les xarxes socials com a caixa de ressonància. Hauries de viure en una cova sense cobertura ni electricitat per a no assabentar-te’n.
En estes situacions és quan es fa evident que informar més no sempre és informar millor, perquè amb l’exigència de la immediatesa, el risc d’inexactitud i d’especulació es fa enorme, ni que siga per la pròpia pressa. Hi ha una línia molt fina entre el servici públic i la cobertura excessiva, que conduïx a la repetició constant de les mateixes imatges i dades, perquè l’ànsia de novetats mai és directament proporcional a la velocitat de la investigació. Qualsevol altre tema d’actualitat passa a un segon pla, i els fets acaparen el temps en antena, les converses al carrer i les preocupacions en la nostra ment. Tot això fins que, amb tanta rapidesa com ha vingut, el tema s’acaba, com un embús de trànsit. Passem de llarg, ens n’oblidem i deixem de patir pel revestiment ignífug del nostre edifici o per mesclar-nos entre multituds. Ja estem anestesiats amb alguna altra cosa molt destacada que ha vingut a substituir a l’anterior, però que segurament no serà un atemptat a Moscou o un genocidi a Palestina. Circulen.
