Les coses que decidim oblidar i com conservem els nostres records són una part fonamental de les persones que som. A partir d’unes fotografies de Picanya compartides per l’escriptora Carmen Amoraga, em pregunte com es conservarà la memòria individual i col·lectiva de tot açò que ens està passant.
En l’estiu dels seus 2 anys, ma filla i jo baixàrem durant una setmana a desdejunar-nos a la cafeteria d’un hotel-castell al costat d’un llac prop de Killarney, a Irlanda. Al segon dia, el cambrer em va dir alguna cosa així com: “You’re creating good memories for her”. Ella no recorda res d’eixe estiu, està clar. I és que una de les coses amb què els adults no compten mentres estem creixent és que el nostre futur i la nostra vida estaran plens dels records que fabriquem, però també i sobretot de les coses de la nostra vida que cauran en l’oblit. Podem anomenar-les fantasmes, ja que la infància és el territori a cavall entre la imaginació i la realitat en el qual encara podem percebre les coses màgiques com a reals. El fantasma de les persones que poguérem ser i no fórem, de les coses que decidim no fer o oblidar, el de tot allò que una volta fou importantíssim per a nosaltres i que ara a penes aconseguim recordar, vagament.
El neuròleg Oliver Sacks, autor d’Un antropòleg a Mart o L’home que va confondre la seua dona amb un barret, ja va dir que la memòria és un acte continu de creació narrativa: “És sorprenent adonar-se que alguns dels nostres records més preuats poden no haver existit mai, o poden haver-li succeït a una altra persona […]. Estos oblits li ocorren a tot el món, especialment als qui escriuen, pinten o componen, ja que la creativitat pot requerir els oblits per a que els records i les idees d’u puguen renàixer”. L’oblit i la creació inconscient de records no a soles resulten necessaris, sinó que són un mecanisme de defensa davant la impossibilitat de registrar i precisar tot allò que succeïx al nostre voltant.
“La vida no és allò que u visqué, sinó allò que u recorda i com ho recorda per a explicar-ho”, va deixar escrit Gabriel García Márquez en Vivir para contarla, el seu llibre de memòries, i a Borges se li atribuïx un vers encara més terrible: “Ya somos el olvido que seremos”. Virgínia Woolf anomena a la memòria “costurera capritxosa” en Orlando, comparant les persones amb un sac de retalls que aconseguim pels pèls mantindre unit gràcies a ella. A vegades u se sent temptat de demanar que, més que un llibre de memòries, se’n publique un d’oblits, de totes les coses que passaren prop o quedaren arrere i que són a voltes més reals que la mateixa realitat.
Algunes d’estes coses les recordava, unes altres les havia oblidades i les he hagut de consultar, però totes venen a col·lació perquè he llegit en l’Instagram de l’escriptora i veïna de Picanya Carmen Amoraga, al costat de la foto d’un lloc on no hi ha res i abans hi havia alguna cosa, la frase: Esta es la foto del hueco que antes ocupaba un recuerdo, com a colofó a una anècdota que inclou una bossa de mandarines, un gos i unes infructuoses maniobres de reanimació a una pobra gallina. En una altra de les publicacions, diu: “Cuando todo esto pase, ¿qué recordaremos? Me lo pregunto muchas veces porque muchas veces no recuerdo ni qué día es ni cómo me llamo”, i jo també m’estic preguntant, des de finals d’octubre i a quatre còmodes quilòmetres de distància de la catàstrofe, què quedarà de tot això en les memòries particulars i col·lectives: què decidirem oblidar encara que quede documentat i quin relat ens inventarem per a poder sobreviure sense haver de buscar unes explicacions, per a tapar un buit en la memòria amb forma i textura de llit de riu.
Estic convençut que dins de totes les coses terribles que no ens convé oblidar de la barrancà, hi ha coses bones a recordar –especialment dels dies immediatament posteriors en què els veïns intentàrem omplir el buit creat per l’absència de les autoritats– i ens convé que les coses que han succeït, tornant al començament d’este article, no es convertisquen en fantasmes que es queden esperant un moment de debilitat per a tornar a la memòria.
No ho he dit al principi, però aquell cambrer irlandés convidà cada dia a ma filla a desdejunar, i l’últim d’ells em confessà que ell també tenia una filla xicoteta a la qual desgraciadament veia molt poc. Vull pensar que eixa setmana va omplir el buit de records que ell, en aquell moment, no podia regalar-li o, amb un poc més de sort, la setmana formaria part de les coses que ha oblidat o fins i tot que ha transformat en records de moments que ha viscut ell.
