El tracte colonial que patim els valencians es fa dolorosament evident en moments de tragèdia. És en estes situacions quan, a força de colps, desperta la consciència col·lectiva.
Durant segles, els samis patiren discriminació i xenofòbia. Les modèliques societats nòrdiques els tractaven pitjor que als seus rens. A mitjan segle XX, molts samis amagaven la seua identitat per a evitar ser castigats. Abandonaven la seua llengua, i s’assimilaven per a sobreviure; uns altres, més orgullosos, lluïen el gákti, la seua roba tradicional, i parlaven una de les llengües samis com a símbol de resistència. Però va ser a finals dels anys 70 i a principis de la dècada de 1980 quan tot es capgirà i a Noruega esclatà una revolta amb conseqüències profundes.
La controvèrsia començà amb la construcció de la central hidroelèctrica d’Alta, a Finnmark. El projecte comportava la inundació del poble sami de Máze, i les terres de les quals depenien per a sobreviure. Davant d’esta agressió, els samis no es resignaren: organitzaren manifestacions, talls de carretera i ocupacions simbòliques, fins i tot a Oslo. L’ànim i l’esperança d’un canvi els uniren. Malgrat la resistència pacífica, el govern noruec continuà avant i construí la presa. La derrota fou amarga, però lluny d’enfonsar-los, este revés sacsejà tant les institucions com la societat noruega i sembrà la llavor d’un moviment. Poc després, nasqué el primer consell sami, i el 1989 s’establí el Parlament Sami a Noruega. Suècia i Finlàndia feren el mateix amb les seues poblacions samis al cap de pocs anys. Això s’explica molt bé en la pel·lícula Ellos eatnu – La elva leve, dirigida per Ole Giæver, que recupera aquell moment i, sobretot, ens recorda què significa tindre una identitat constantment qüestionada. Tot per un riu, per la força d’un riu. Un riu de persones vingudes de tots els pobles. Pobles que eren rius plens de gent. Com els que ara netegen els nostres carrers.
Els valencians no som samis. De fet, som pràcticament una antítesi paisatgística, cultural i social d’ells. Els samis necessiten els rius per a pescar salmons; nosaltres només parlem dels nostres rius quan hi ha riuades, quan plou massa, i els nostres rius es convertixen en un desastre. Però tant els samis com els valencians compartim un punt en comú: esta història que em ronda pel cap estos dies. La catàstrofe ens colpeja i la incompetència ens ofega, mentres que la solidaritat del poble és l’única cosa que ens manté vius.
Potser esta crisi siga el nostre detonant, la que ens faça despertar d’eixa somnolència digestiva. La flama que qüestione la nostra relació amb el nostre territori i amb els seus governants. Mazón deia que la Comunitat Valenciana serà turística o no serà. En una situació com esta, observem com este projecte d’extractivisme colonial ens arrossega. Este model fa aigües per tots els costats. Diu un proverbi sami que un accident no arriba sense previ avís. Ara, davant l’evidència i la urgència, cal que entenguem que el futur està en les nostres mans, perquè l’alternativa és normalitzar la mentira del desgovern i la inacció del govern, que ens mata.
Portada: fotograma de la película d’Ole Giæver
