La troballa de cinc possibles genets àvars en la necròpolis del Cabezo del Molino, a Rojals, ha sacsejat la historiografia de l’antiguitat tardana i l’inici de la història medieval peninsular. Els àvars, un poble nòmada originari de les estepes asiàtiques i vinculat històricament als huns, mai no havien deixat rastre arqueològic a la península Ibèrica. Ara, un equip encapçalat per l’arqueòloga María Teresa Ximénez de Embún, del MARQ d’Alacant, ha identificat restes humanes amb trets genètics i físics compatibles amb poblacions de l’Europa oriental i asiàtica en un cementeri dels segles VI i VII situat a tocar del Segura.
La necròpolis, excavada des de 2018, ja era considerada excepcional abans d’este anunci. Amb prop de 300 fosses detectades mitjançant georadar —encara que només una part han sigut excavades—, el jaciment constituïx una de les majors necròpolis bizantines conegudes de la península. El context és especialment singular perquè documenta la presència efectiva de la província bizantina de Spania, creada per l’emperador Justinià a mitjan segle VI després de la intervenció militar a Hispània.
Els cinc individus identificats com a possibles genets presentaven lesions molt específiques: fractures de clavícula, braços i cames associades habitualment a caigudes de cavall. A això se sumen unes característiques físiques poc comunes en la població local, com una menor alçada i determinats trets cranials. Les anàlisis genètiques efectuades a l’Institut Max Planck de Jena han acabat d’apuntalar la hipòtesi: procedien de les estepes euroasiàtiques.
El gran interrogant és com arribaren fins a la desembocadura del Segura. Els investigadors plantegen que podrien haver format part de contingents militars reclutats pels bizantins o haver sigut traslladats com a auxiliars o esclaus. Les fonts de l’època documenten contactes constants entre Bizanci i els àvars a l’Europa oriental, especialment durant els conflictes que sacsaren els Balcans i Anatòlia. La presència d’estos guerrers a Rojals reforça la idea que el sud-est peninsular estava molt més connectat amb la Mediterrània oriental del que tradicionalment s’havia pensat.
Però el jaciment també està oferint una imatge sorprenent de la vida quotidiana d’aquella comunitat. Les tombes mostren enterraments múltiples, sovint amb dones i xiquets soterrats junts, i les anàlisis d’ADN indiquen relacions familiars matrilineals: apareixen mares, ties i germans, però rarament els pares biològics. Això ha obert la porta a pensar en estructures socials diferents de les habituals en el món visigot.
Una altra de les claus del jaciment és epidemiològica. Diversos individus presentaven ADN de Yersinia pestis, el bacteri responsable de la pesta de Justinià, la pandèmia que devastà la Mediterrània a partir de l’any 541. La gran quantitat de menors enterrats, molt superior a la normal en aquell període, reforça la hipòtesi que el Cabezo del Molino funcionà com un cementeri d’emergència durant un brot epidèmic.
Les excavacions continuen i els arqueòlegs esperen localitzar ara l’assentament habitat associat a la necròpolis. Si apareix, podria convertir-se en una de les fonts més valuoses per entendre la convivència entre bizantins, poblacions locals i grups arribats de les estepes en el sud valencià de fa quinze segles.
