Joana havia oblidat el títol del relat, aquell que estava ple de silencis prolongats, com el sexe. Tan sols el piano i la música l’abstreien a un altre tempo més pausat, més madur i favorable a reparar fractures i créixer, desfer camins i refer-ne, caminar, pedalar, xafar terra superant cada obstacle, i quedar amb la gent amb qui no quedava, la que es trobava pel camí de tant en tant i que pagava la pena. Ara, però, ja sabia gaudir, per l’experiència, dels ambients que havia freqüentat en altres èpoques, d’on s’havia allunyat sense voler i volent, perquè sí, perquè a vegades ser i no ser també li ensenyava a posar el fil a l’agulla i actualitzar la bellesa com la duresa de totes les coses.

Voyeurs, cants espirituals, perversions, misèries humanes, pèrdues i bellesa, runes i reguitzells interiors, empremtes d’accions humanes que li arribaven, que al remat eren la sostenibilitat de la vida i el sentit del camí, que l’encoratjava a seguir cada dia, no per a descobrir botxins, sinó per a ser més lliure i trobar la solidesa professional i la plenitud. Ara la vida de fotògrafa en el temps lliure, i de dissenyadora, la complementava amb la de cuinera i actriu; així havia experimentat, sense esperar-ho, una altra via per a exercir el poder i la violència. Un masclisme més líquid que mai, estèril, cruel, evanescent i que al cap del temps retornava dur i feble, podrit, del qual parlava a sovint i amb respecte dialogant en temps de fred i de canvi. “Fred entre les cuixes també, a vegades hi ha qui ens encisa i ens pren com un entomòleg i si no t’hi sotmets i en dones canya, tot per l’aire, desfici underground dins meu, submergit, fins que em rebente als ulls”, es deia. Ho recordava aquell matí, mentres buscava calcetins al calaix que no li estrenyeren els turmells, mitjons, una paraula que li agradava molt, ja que a voltes havia tingut, precisament, relacions de calcetí, encara que ja no li interessaven i ara s’havia de calçar i protegir els peus d’una altra manera.

Al matí s’havia creuat amb una parella, molt peculiar, ell de cara poc agraciada però atractiva, que traspuava felicitat, semblava bona persona, vestia entre clàssic i esport, amb jaqueta de butxaques excessivament grans i coll ert, d’un pistatxo fallit i tall del nord, dels que saben tallar bé les costures, els bascos, que s’ajudava amb una crossa, mentre que la xica que l’acompanyava tenia un punt de bellesa més rotund i autèntic, plena de pírcings, cara blancota i ulls ben maquillats, amb una ratlla negra i espessa que desbordava l’ull i s’enlairava, cabells decolorats, pèl-rojos i morats a les puntes quasi rosa, amb mitges transparents i barates, “mare, meua, amb el fred que fa, com pot…”, i vinga de riure els dos, a la voravia de l’eixida d’urgències de l’Hospital General de València, “segur que no parlaven de política, ni de problemes socials, se’ls veia ben enamorats…”, ella amb falda curta i unes ales tatuades a les cuixes, ben grans i ben obertes, mai no havia vist un tatuatge tan gran, una a cada cuixa i a punt de volar, d’escapar de la geometria fisiològica que les sostenia.

La Joana recordava el que havia perdut, allò que més s’estimava, l’adrenalina inesperada en moments límit amb aquell home no de la seua vida, però que havia estat el motor de l’aventura de l’estiu més sublim, el que l’havia immobilitzada. Ara la intimitat ja no era la mateixa i recordava el soterrar de l’amic, on s’havien retrobat. Sobreviure la sequera de temps de riures i de sexe, de brindar per la vida; ningú no sabia res d’aquella dolorosa fosca i abismal llum, i ella només vivia per a treballar i treballava per a viure. Va assistir a un sopar d’inauguració de noves estructures per al debat cultural al centre del Carme de València: “Paraula cega”, es deia, i l’àpat no li feia massa, el vi era boníssim i no sabia quin era, ho va preguntar, i algú que ja havia ocupat un lloc al seu costat en silenci li va posar la mà al genoll, i li feu una carícia a la cuixa enmig de la seda i el lli dels tapets, esgrafiant-li a la pell una frase: Llàgrimes de tardor… Tot el món duia una bena als ulls i no sabia qui era, allò la ruboritzava i una calentor aflorava humida i intermitent: va notar els dits a l’entrecuix, no podia respirar, i la mà ja era llengua, i ella es bellugava com mai, s’hi contenia, el gemec ja era foc, ell havia trobat el seu punt de plaer, i amb l’excusa de la qualitat del vi els dos s’hi deixaren dur pel goig i la flama. Joana va començar a cantar, com en una òpera-rock mediterrània amb elegància, i va cantar ja per sempre: era ell!

Portada: “Home nuet ajocat” d’Egon Schiele (autorretrat), 1917.