Anar a Anoeta és anar a un lloc que respecta la tradició, la identitat col·lectiva i la comunió entre l’equip i l’afició. Anar a Anoeta és anar a un lloc d’èxit futbolístic: en els darrers cinc anys la Reial Societat ha quedat entre els sis primers classificats de la lliga i ha guanyat una Copa del Rei. Anar a Anoeta és anar a un lloc que aposta per gent de la casa i que acull un club sanejat, amb un dels pressupostos més alts del futbol espanyol: 163 milions d’euros pels 100 del València.
Així i tot, l’inici lliguer dels dos equips ha sigut igual de desastrós: amb una victòria, dos empats i només 5 punts, els dos freguen les posicions de descens. El partit d’esta vesprada, per tant, és clau, ja que una victòria de qualsevol dels dos podria suposar un punt d’inflexió en la seua trajectòria. En este sentit, anar a Anoeta també és viatjar al record del gol de Mendieta en 1997: el que en el minut 79 va salvar el cap de Ranieri i va donar pas a tot un canvi de mentalitat i de joc. Una llarguíssima bona ratxa que culminaria en els anys d’or de Cúper i Benítez.
Els valencianistes no aspirem ara a tals gestes, però sí que volem un canvi de rumb. Modest. El golet que ens done la tranquil·litat i que servisca per a jugar de nou fora de casa la setmana vinent, contra el Leganés, sense una urgència agònica. El golet que canvie la mentalitat i el joc i done pas a una bona ratxa. Simplement una bona ratxa que ens faça oblidar que Meriton no respecta la tradició, ni la identitat col·lectiva ni la comunió entre l’equip i l’afició.
