Quan el Llevant bote a l’herba del Pepico Amat, este dissabte a les 9, s’hauran jugat els Mirandés-Elx, Andorra-Burgos, Osca-Racing i Leganés-Sporting. La situació ideal per als interessos llevantins (per a mantindre opcions de play-off, vaja) seria que tots els locals (que es juguen molt) guanyaren als visitants (que també). Si es donara esta xamba, el Llevant encararia el seu partit amb la possibilitat de véncer i posar-se el que en fa set en la taula, a dos punts del Racing, pendents dels encontres, al sendemà, de l’Oviedo en Cornellà i el Ferrol en la Romareda.
A l’Eldenc, ben al contrari, la victòria de Mirandés, Andorra i Osca, el deixaria (si perd) al límit del descens: quedaria a tres punts i amb els partits per disputar-se d’Alcorcón, Amorebieta i Vila-real.
¿Podria succeir tot açò i que el Llevant UD continuara viu, com a principal aspirant a una de les places de play-off que ara ocupen Oviedo i Racing, a falta de dos partits? Sense dubte. Ja ocorregué una cosa semblant fa unes setmanes, quan perderen quasi tots els rivals… i el Llevant la pifià davant el Cartagena.
Hi ha molts granotes que fa setmanes decidiren abaixar-se’n d’esta muntanya russa, per salut. Esperem a vore com es donen els partits que precediran el nostre i signem un triomf per a seguir en la lluita. Beneïda muntanya russa seria rebre a l’Alcorcón encara amb opcions, tot i que, acabe com acabe, la temporada no ha sigut, òbviament, per a tirar coets.
A sovint, els èxits i els fracassos estan separats per detalls minúsculs, per dècimes de segon, per arbitrarietats. Per a què els vaig a parlar de Villalibre? Què podem davant d’açò els éssers humans? Fer les coses tan bé com siga possible, sense dubte, per a deixar així les mínimes concessions al lliure albir. Deportivament, el curs passat fon un clamorós fracàs que haguera pogut quedar amagat pel destí sense la crueltat del maleït penal de Róber Pier. Este curs encara ho és més, a punt de quedar fora del play-off. I, no obstant, el destí, sempre capritxós, especialment amb els pereosos i amb els qui confien en la sort, s’obstina a donar-nos una altra i una altra i una altra oportunitat. El fracàs és evident, però… i si la fortuna s’encabota a somriure’ns, com li succeí l’any passat a l’Alabés?
La trista història d’amor de José Luis Morales.
Açò de Morales i el Llevant es més vell que el fil negre. Vinc del fang, però la meua dona i jo hem tirat avant units. Ella passa una mala ratxa i me la deixe por una xicona guapa i rica. Quan m’abandona, torne al barri i ho intente amb la de sempre, amb el cap catxo: “En realitat sempre t’he volgut. Allò altre només fon una aventura”.
