‘Cuina valenciana per a xiquets i xiquetes’ i ‘Rebost’: memòria familiar, sabors de la terra i patrimoni gastronòmic

by | 18/11/2026

Júlia Cantavella i Ricard Tàpera reivindiquen la transmissió de les tradicions gastronòmiques valencianes a les noves generacions
Temps de lectura: 5 minuts

Hui teniu ací una entrevista on col·lidixen dos projectes com dos estreles, dos formes d’entendre la cuina, la terra i el territori que se sumen l’una a l’altra, no com un xoc espacial, sinó com els ingredients d’una recepta màgica que s’afigen amb paciència per millorar el gust d’un àpat deliciós. Presenten els seus llibres Júlia Cantavella i Ricard Tàpera, de Drassana i de Caliu respectivament. L’un és Cuina valenciana per a xiquets i xiquetes, escrit i il·lustrat per la mateixa Júlia Cantavella i conformat per un receptari ben variat i exquisidament explicat per a posar mans a la massa a mares, pares, fills i filles. L’altre és Rebost: cuina il·lustrada de les comarques valencianes, que, amb els textos de Ricard Tàpera i Jordi G. Miravet i les il·lustracions de Cristina Clemente, fa un recorregut per les comarques valencianes acostant-nos a tota la família les receptes populars valencianes.

Com naix la idea dels llibres? I quina bonica coincidència la de les vostres propostes! Júlia: Són semblants, però complementaries, i això és el més interessant. En el meu cas, feia molt de temps que tenia la idea perquè hi ha moltes receptes familiars que s’han anat perdent. Jo cuinava molt amb la meua àvia i tenia ganes de fer un receptari que recollira tot allò que ella feia, explicat de manera senzilla perquè els xiquets i tota la família pogueren participar. La idea és que els xiquets i xiquetes siguen els protagonistes, que tinguen ajuda quan la necessiten, però que siguen ells els xefs. Ricard: A mi em va fer molta il·lusió saber que Júlia estava preparant un llibre de receptes. Crec que és important que, des de diferents àmbits, posem en valor la gastronomia i la cultura valencianes. Nosaltres volíem posar per escrit el patrimoni material i immaterial del País Valencià. Com deia Josep Pla, “posar el paisatge dins de la cassola”. Volíem donar valor als plats més emblemàtics de cada comarca, però també als productes que els fan possibles. La idea és continuar la col·lecció en un futur amb els paratges del territori.

Com ha sigut el procés d’escriptura i construcció?  Júlia, has fet totes les receptes personalment?  Ricard, has anat a tastar tots els plats? Júlia: Realment la meua primera proposta era quasi tota de dolços, perquè és el que més recordava de la meua àvia, però finalment vam decidir fer una cosa més diversa. He fet les proves a casa amb els meus fills per comprovar en quins moments podien participar, quan necessitaven ajuda i quines explicacions o paraules calia adaptar. També he fet les fotografies i les il·lustracions. Ha sigut un procés de construir-ho tot alhora. Ricard: Nosaltres vam obrir un procés participatiu a les xarxes per recollir quins eren els plats més representatius de cada comarca. Una vegada reunida la informació, la vam ordenar i vam començar a redactar els continguts. No preteníem fer un receptari a l’ús, sinó posar en valor el nostre patrimoni i les curiositats que envolten els plats i els productes. Hem fet molta investigació i hem tastat plats arreu de les comarques valencianes. Gràcies a les presentacions, els tallers i els viatges que hem fet, hem pogut descobrir moltes elaboracions. També hem volgut trencar estereotips, com la idea que només hi ha una manera de fer paella: els arrossos i les seues variants formen part de la cuina de cada territori i de cada estació.

Per què és tan important la cuina de proximitat i per què cal transmetre el seu valor als més menuts? Júlia: Perquè és qui som i, en un món tan globalitzat, és molt fàcil perdre els orígens. En els meus contes ja havia treballat les tradicions valencianes per aproximar-les als xiquets i ací he volgut fer el mateix. No volem alliçonar ningú ni dir que hi ha una única manera de cuinar. Jo conte les receptes de ma casa, però cada família té les seues. Si la vostra iaia vos diu que una recepta es fa d’una altra manera, feu-li cas, perquè eixa és la vostra recepta. Ricard: Nosaltres volem sentir orgull d’on venim i la gastronomia és una part fonamental de la nostra identitat. Però també és important consumir productes de proximitat per a mantindre viu el nostre entorn, donar suport als llauradors i ramaders i evitar que desaparega tot allò que forma part del territori. La cuina està connectada amb moltes altres coses.

Què es perd quan es perd una recepta? Júlia: Memòria i un sabor. Hi ha receptes de la meua àvia que no vaig aconseguir conservar exactament i fa molt de temps que intente reproduir aquell gust. A vegades, quan ho aconseguisc, pense que l’he recuperat. Hi ha sabors que, d’una altra manera, no tornaré a viure i que em connecten amb persones que vull i que ja no estan. Ricard: Per a nosaltres és fonamental que els nostres gustos, sabors i records continuen arrelats a un territori i a un paisatge. Si desapareix l’entorn que ens dona allò que cuinem, també desapareixeran eixos sabors i eixa manera d’entendre la cuina.

Esta cuina també té referents, i quasi sempre són dones. Júlia, tu parles de la teua iaia, Vicentica, la del Forn; Ricard, de Carmencita, la de Fandos, o de Maria Viana. Per què estes dones i quin pes tenen en la tradició gastronòmica valenciana? Ricard: Esmentem les nostres àvies perquè són referents tant de la cultura popular com de la cuina. També volem reconéixer i agrair tot el que ens han deixat. La cuina ha sigut una professió i una responsabilitat estrictament feminitzades, en què els hòmens no ens hem implicat prou en la tasca de cuidar i alimentar. És una reflexió que també hem de fer. Júlia: En el meu cas és una iniciativa personal molt concreta. El llibre està fet des de la perspectiva de la meua família i de les vivències que he tingut amb la meua àvia.

Jo veig totes estes receptes que proposeu i el primer que em ve a la memòria són records bonics: estar amb la iaia mirant com fa la paella, ma mare preparant la coca de tomaca… Sempre associats a celebracions i moments de compartir. Imagine que també vos passa. Som el que cuinem? Júlia: A casa de la meua iaia sempre hi havia mones, magdalenes, pa socarrat, coques… Una amiga em recordava fa poc que, per Pasqua, tenia tota la casa plena de safates de mones que feia per a les veïnes. Jo no puc imaginar-me-la sense tots aquells menjars. Formaven part de la seua manera de ser. Evidentment, no totes les famílies viuen la cuina de la mateixa manera, però en la meua ha sigut una part molt important. Ricard: Jo crec que, desgraciadament, ja no som tant el que mengem, però hauríem de reflexionar sobre què està passant amb la nostra alimentació. Cuinar és una part fonamental de cuidar i de cuidar-se. El sistema actual ens posa molt difícil tindre temps per a cuinar i dedicar-lo als altres. Probablement no som el que mengem, però hauríem de ser-ho, o almenys ser més conscients del que mengem i de per què ho fem. Cuinar també és un acte d’estima i de bondat.

Els xiquets i xiquetes els gaudiran segur, però jo tinc 34 anys i també m’agradaria tindre’ls a la tauleta de la cuina i aprendre a fer, per exemple, blat picat o coquetes fregides. Els recomaneu també als pares? Júlia: Tingues o no fills, a tots ens agrada menjar! En el meu cas, els xiquets són la porta d’entrada, l’excusa per transmetre aquesta estima per la cuina. Hi ha receptes que molta gent recorda haver menjat, però no sap preparar. El llibre les explica de manera senzilla per a que qualsevol persona puga recuperar-les. Ricard: Nosaltres també convidem a recórrer el territori, descobrir les comarques, tastar els seus productes i conéixer les seues elaboracions. És una espècie de mapa per visitar el país a través del menjar.

Va, banyeu-vos: quin és el plat favorit dels vostres llibres? I quin és el que més vos ha sorprés? Ricard: Jo soc de la Costera i, per a mi, sempre serà la cassola d’arròs al forn. Júlia: Jo em quede amb les coquetes fregides. La meua àvia les feia per a desdejunar i, quan intentes preparar-les tu, t’adones de la faenassa que comporten. Cal preparar la pasta, deixar-la reposar i després fregir-les. Ella les acompanyava amb una miqueta de mel. És un record molt especial.

Adrià Mancebo (Xàtiva, 1992) és periodista i treballa des de fa anys en comunicació política i institucional.  És editor de vídeo i un apassionat del cinema i de l'audiovisual. Ha col·laborat en diversos mitjans periodístics, com El Temps o Mirall.

Et pot interessar

Les faves bollides

Les faves bollides

De la cuina de grecs i romans a les festes populars i les tavernes, les faves seques bollides han mantingut el seu lloc a les nostres taules

En memòria de Carles Dolç

En memòria de Carles Dolç

Molts dels espais més amables amb els habitants de València estigueren a punt de tornar-se hostils, però gràcies als moviments socials tenim un patrimoni del qual sentir-nos orgullosos