Dilluns, a Xaló, isc de l’institut on treballe i en el solar d’enfront hi ha quatre persones desconegudes esperant-me. Se me n’acosta una –se m’acosta massa, de fet– em pregunta si soc Ramon Morera i, en contestar-li que sí, em diu que hem de parlar. Mamprén una exposició sobre que jo he fet “una cosa malament a una persona“. L’anime a explicar-se i li demane que  em diga qui és ell. La resposta és una seqüència de tres punyades encadenades; la tercera, al coll, em tomba a terra. Fi de la conversa. Llavors intervé un company que ho ha vist tot. Jo, perplex, m’alce i tire cap a l’institut. Abans arreplegue les ulleres  i les bosses –ordinador, llibres, treballs per corregir a casa…–.  A l’entrada, un grup d’alumnes que també havien hagut de presenciar-ho –quin pesar– s’acosten: “Ramon, estàs bé?”. “He tingut moments millors“, els dic. Pense que quina setmana portem i encara és dilluns. Hui m’han tocat les tres encara en la faena, però ben tocades. Etcètera. L’humor encara em funciona. Camine bé, no sagne, les ulleres estan senceres.

Toque a la policia local, perquè prenc consciència que acaben d’agredir-me i que ho han fet perquè soc professor, davant de l’institut. L’equip directiu i les companyes que quedaven per allà em cuiden, em porten cap a dins, m’acompanyen, estan més disgustades i enfadades que jo. Estic perplex i cada vegada més trist. També ve la guàrdia civil, explique què ha passat i em recomanen anar al centre de salut i, a continuació, denunciar l’agressió. 

Denunciar, quina qüestió. El company que s’ha quedat amb el meu interlocutor em diu que este s’ha identificat finalment com a familiar d’algú del centre. No tinc ganes d’afegir més problemes a una família que potser ja en té prou. Jo també en tinc molts, de problemes. I també por. No em fa vergonya dir-ho, després d’experimentar la dialèctica d’estes persones. Por d’una escalada del conflicte, por que en vullguen més. Al cap i a la fi, saben on treballe i qui soc. Finalment he presentat la denúncia perquè no fer-ho seria un acte de condescendència i d’individualisme covard. Temps hi haurà de buscar mediacions i reparacions i, si és el cas, retirar-la. De moment, ell té la denúncia i jo, les nyesples; que parlar no m’ha deixat. Denuncie també pels meus companys i companyes docents, per l’alumnat i per tota la comunitat educativa, vaja. I per la societat, també. Inclosa la família de l’agressor. No podem tolerar la violència cega com a forma de comunicació. Menys encara en els centres educatius.   

Amb la de dilluns, ja són tres agressions físiques a professorat només en el meu entorn més pròxim, entre la Marina Alta i la Safor, i en poques setmanes. A Oliva li varen trencar els nassos a un professor en l’institut on vaig estudiar. Dies després, una altra agressió a Gandia. Això no és casualitat i els agressors no en són els únics culpables: fa temps que vivim un procés de renormalització de la violència. En el debat polític s’imposa l’arrogància, l’insult, el menyspreu a l’oponent i l’amenaça. La majoria de mitjans de comunicació –farcits de diners públics– juga al mateix joc ple de maganxes i agressions. I les xàrcies socials –contaminades de robots de dreta– l’amplifiquen i magnifiquen, enmig de faramalla individualista, sexista, racista i classista de crits, superficialitat i capitalisme màgic. I açò també ho denuncie.

L’educació valenciana, en els últims mesos, ha estat en el punt de mira d’eixe albelló polític, comunicatiu i social, encapçalat per la Conselleria d’Educació: davant de la vaga, en lloc d’escoltar les necessitats del personal docent –i de les famílies–, es va dedicar a guanyar temps i a fer córrer que som una colla de malfaeners profitosos i malcriats. A intoxicar. Amb l’ajuda de molts mitjans de comunicació. A afirmar que adoctrinem, per educar en els drets humans, en l’empatia, el respecte, la solidaritat, l’antiracisme, l’antifeixisme i el coneixement del territori. I a qüestionar l’ús del valencià com a eina de cohesió social. Què els fa por de tot açò? En xàrcies, hem suportat una campanya ben orquestrada i pagada de representacions grotesques i denigrants del col·lectiu docent, vinyetes repugnants fetes amb IA, que ens deshumanitzen com als jueus en els anys 30. I a una multitud de gent, amb evidents carències de formació, reproduint-les. Seria ridícul si no fora tan greu: es falta al respecte que mereix la nostra professió i es destruïx l’autoritat que necessitem per a exercir-la.

Per a rematar, en les últimes setmanes, tornem a vore els antidisturbis acarnissant-se amb les companyes vaguistes de Madrid. S’ha creat un estat d’opinió que demonitza el professorat, un símptoma més de societat malalta. Com en un quadernet Rubio, és prou fàcil seguir la línia de punts entre tot açò, les faltes de respecte amb què ens enfrontem cada dos per tres en les aules, les agressions a Oliva i Gandia i la punyada que em tombà dilluns a Xaló. Acuse a qui promou des de les institucions este clima de sospita i persecució cap al professorat. Ho fan de manera conscient, interessada i calculada. Són també culpables d’estes agressions i, de les que, malauradament, vindran.

Contra este desgavell, més i millor escola pública, no n’hi ha una altra. Amb més recursos i més qualitat. Més formació i trellat per a la gent, més cohesió social, més llengua valenciana i més justícia. Contra la manipulació i la burrera, cultura i esperit crític. Més recursos per a l’escola pública, de qualitat i en valencià. I per a aconseguir-ho, no en tenim una altra que més organització, més solidaritat, més pedagogia, més lluita docent al carrer, sense defallir. I les vagues que calguen, començant per la vaga general de hui, que és per guanyar el dret a l’habitatge i per tots els drets que estan destruint. Per açò, professores i professors la fem amb orgull, convicció, amor i ràbia. Perquè ens juguem la civilització i, si m’apures, la vida. Pel dret a l’habitatge i a l’educació. Escola pública o barbàrie.