L’últim assaig de Ferran Garcia-Oliver esprem la història hispànica per a presentar-nos una selecció guiada del discurs espanyolista, inesgotable i antiquíssim, a estones més refinat, a d’altres més barroer, sempre canviant però alhora constant i granític. Alguns n’han escapat i d’altres, com els valencians, encara vivim immersos en la voràgine.
Una i eterna. Sobre el nacionalisme espanyol (Afers, 2026) és un llibre per als cafeters de la matèria que ajuda a entendre tot l’entrellat i sobretot que la cosa ve de lluny: “L’Estat nació espanyol és una producció dels liberals del XIX. Però el relat de la nació no va caldre improvisar-lo de pressa i corrents”. És esta una de les constatacions més rellevants del llibre, trobe, com també el paradoxal suïcidi que l’hegemònica Castella va perpetrar per poder engendrar Espanya, el seu artefacte: “Castella n’ha estat una altra de les seues víctimes”, conclou.
Oliver, amb un estil fusterià molt digerit, poua d’entre les més diversíssimes fonts per a il·lustrar-ho, des dels més llunyans orígens –Jiménez de Rada, etcètera–, fins a ahir mateix per la vesprada, entre historiadors, periodistes, teòlegs, militars i polítics; nostres i de fora; hòmens i dones; més o menys esquerrans i més o menys dretosos… Alguns passatges són especialment clarividents, com “Una successió de happenings”, la narració històrica de deu segles d’espanyolisme –per a mi la millor part de l’obra, de fet–. Ací l’historiador Oliver fa nítida la seua exposició erudita, de prosa àgil i estilísticament menys abarrocada que en les reflexions contemporànies, ja en la frontera de la divagació periodística, que arribaran després i on la successió de “secrecions” i “excrescències” espanyolarres és d’un tal calibre que pot arribar a fer bola.
Abans com ara, per cert, han existit els heretges, els “enemics útils”, perquè tot moviment triomfal necessita els seus culpables: per a la pura Espanya sempre han sigut els “moros”, els jueus i els catalans, eterns bocs expiatoris dins de l’Estat. Als primers els expulsaren en 1609, però no se n’han anat mai dels discursos de la gihad nacionalmadridista; els catalans tampoc, però no els han volgut expulsar i per això els odien i els intenten assimilar; l’odi al jueu, mentrestant, hiverna i erupciona en alguna sobretaula.
El cas de l’idioma també és transparentment explicat, perquè tot imperio necessita la seua lengua. Així, xino-xano, arribem a l’última pàgina, una mica atarantats i perplexos, també, d’haver pogut sobreviure durant segles a semblant exèrcit. Però ací estem, els uns i els altres. Una i eterna, café per als cafeters il·lustrats del nacionalisme, sí, però molt bon llibre.
