Diumenge a les dos del migdia. No falla. Foto de mon tio Jose amb la paella acabada d’eixir de la llenya. Jo retruque amb una del Sunday roast. “Això què és?”, em pregunten. “Els diumenges d’Anglaterra”, responc.
És un dels moments de la setmana on més es nota que no estàs en casa. Saps que no t’emportaràs un tàper amb sobres cuinades amb amor de iaio/tio/pare (disculpeu la forma en masculí, en ma casa regna l’hegemonia cuinera dels hòmens Bonillo, hereus d’una tradició hostalera de generacions). El dilluns no podré fanfarronejar en cap oficina de la paella, el putxero, l’olleta o les xulles de la torrà.
A canvi, a 1.500 quilòmetres al nord, tenim Yorkshire pudding (sempre crida molt l’atenció en les fotos), verdures rostides i porc al forn (que és el meu favorit, però també pots triar una altra carn). És el Sunday roast, una de les sorpreses més agradables de la gastronomia britànica, sempre de mala fama.
Un bon rostit de diumenge ha d’estar hores cuinant-se. El meu és de pub, però vull imaginar-me una iaia anglesa preparar-ho tot ja des del divendres, anant a comprar a la carnisseria, encarregant les verdures, i fent el gravy, com fem en casa.
Reunir-se els diumenges amb família i amics amb l’excusa de trobar-se i connectar durant hores no és només cosa mediterrània. És cert que els anglesos són més desapegats de la família, però com en tot, les generalitzacions són això, vastes i faltes de matisos. El sèptim dia de la setmana encara és el dia de reunió de germanor, gràcies a la tradició cristiana que va heretar l’anglicanisme.
El rostit del diumenge anglés era per a mi un gran desconegut i, per les reaccions del grup de WhatsApp de la família, també ho és per al públic mediterrani en general. El fish and chips, les hamburgueses, o l’English breakfast li han llevat tot el protagonisme internacional a este plat, que és part també d’un ritual social i cultural. De fet, és considerat com una versió menys glamurosa del sopar de Nadal.
El rostit del diumenge era antigament el moment de trencar el dejú de carn. De fet, el tradicional fish and chips es menja els divendres per la mateixa herència. Encara que és recurrent en els menús dels pubs qualsevol dia de la setmana, escoles, hospitals i altres cantines públiques continuen oferint-lo com a costum cada divendres. Per a mi són, junt amb un bon pastís de carn, els meus particulars espais culinaris més familiars.
