La coca amb panses

by | 16/11/2026

De l'Antic Testament als forns valencians, una tradició mil·lenària
Temps de lectura: 5 minuts

És una de les coques de més èxit de la pastisseria valenciana, un pa amb panses i sucre, fet amb la mateixa pasta bamba que els panous i les mones de Pasqua. Hi ha costum de fer-ne tot l’any però no pot faltar a taula per Nadal, festa major i altres diades. No sabem si és antiga o moderna, les primeres notícies són del segle XIX, però el cas és que els grecs antics ja feien un pa o coca amb mel i panses, anomenat nastas.

El poeta còmic Metagenes (segles V-IV a.C.) l’esmenta en un text que apareix en l’obra d’Ateneu de Nàucratis El banquet dels savis:

El riu Síbaris ens porta onades de nastas i altres menges, àngels [peix] bullits, que venen del mateix lloc.

 

I és encara més antiga perquè apareix diverses vegades a l’Antic Testament; esta és del Segon Llibre de Samuel (6:17):

Van portar, doncs, l’arca del Senyor i la col·locaren al seu lloc dins el tabernacle que David havia fet plantar. Llavors David va oferir davant el Senyor holocaustos i víctimes de comunió. Després d’oferir-los, va beneir el poble en nom del Senyor de l’univers i va manar que distribuïren a cadascú, a tota la multitud del poble d’Israel, tant hòmens com dones, un panet amb carn rostida i una coca de panses. Després tot el món se’n tornà a casa seua.

 

Esta alta és del llibre d’Isaïes (16:6):

Tots coneixem l’orgull de Moab,

la seua arrogància sense mida:

és superb, altiu, insolent,

encara que es presente tan submís.

Ara, doncs, els moabites es lamenten d’ells mateixos.

Tots es lamenten: gemegant consternats,

i enyorant les coques de panses de Quirharèsset.

 

I esta altra és del llibre d’Osees (3:1):

El Senyor em va dir:

 —Ves encara, i estima una dona estimada pel seu marit i adúltera. Estima-la com el Senyor estima la gent d’Israel, tot i que ells van amb altres déus i es delixen per coques de panses.

 

És ben antiga, doncs. Si els jueus i els grecs en feien, els romans també la devien conéixer, però no ens n’ha arribat cap indici i, per tant, només podem fer especulacions. La pasta bamba és coneguda de molt antic al País Valencià i la resta d’Europa, és un pa de festa amb ous i sucre, i els romans, amb mel, ja devien fer-ne. És possible que, amb panses, també fora conegut, perquè els forns de Roma feien pans de moltes maneres, algunes de les quals insòlites i extravagants.

Però, com que no ens agrada divagar, ens ajustarem als fets i direm que, pel que fa a la coca que coneixem nosaltres, la primera vegada que l’hem documentat per escrit és en 1847. En el setmanari El Tabalet del 6 de juny van publicar part d’un sainet, i nosaltres en transcriurem un fragment:

Vaoro:           

Tanca els ulls, y obri la boca

Pepa Maria:   

Sempre estás bo per a chanses.

¿Aném qué es?

Vaoro:         

¡Que ha de ser!… coca

En sucre, farina y panses.                             

¿No es veritat que está bona?

Cada moset val un duro.

 

Posteriorment apareixen en papers diversos. De Víctor Iranzo Simón (1850-1890) és la poesia ‘Festes de poble’, de la qual transcriurem una part:

Quan en un poble de l’horta

d’esta terra benehida,

de gent franca i divertida,

de raça altivola i forta,

veges carrers enramats,

de murta, llorer i flors,

[…]

i a la senyà clavariesa

repartir la coca en panses,

i en mig de l’antiga plaça

veges, entre arnats ringots,

apostols i cirialots,

[…]

digues que estas en lo bo

i en lo millor de la festa,

que la gent tota està llesta,

que va a eixir la processó.

 

En el número del 31 de gener de 1914 del setmanari La Traca aparegué la poesia ‘Cheróni y Ancheleta’, de la qual copiarem uns versos:

—Ves escoltant a Cheróni,

que ma boca es un confit:

Eres Tosino del sielo,

més dolsa que l’alfanic,

llimonet de les monchetes,

piuleta de Sen Donis,

rollet fullós, castañola,

confetura de ponsil,

pelailla, coca en panses

tan suau com el bescuit.

¡Ay, Ancheleta presiosa!

 

El 26 d’abril del mateix any en van publicar una altra que portava per títol ‘Festa patronal’ i era una descripció en vers dels costums que hi havia a València en la festa de Sant Vicent Ferrer; en transcriurem uns versos:

Aváns de tornar a casa

com s’encontren desmayats

se fan una coca en panses,

l’arremullen en un bar,

y en acabant, chano, chano,

ansa per ansa y cantant,

capa l’hórta y els poblets

abandonen la Siutat,

y únicament así deixen,

el dolor… d’una chafá.

 

El 22 de setembre del 1917 van publicar el ‘Sermón de San Roque’, del qual copiarem una part:

Hoy la fe aquí se ha perdido;

ya quedan pocos amantes

reverentes de la Iglesia

que cuant ve la festa grande

duen sirios al altar

y duen coques en panses

y botellas d’alsapiu

a mi, que soy vuestro padre…

Señor, señor, perdoneulos

encá que son molt recafres.

Ya sé que lo que vos digo,

como sois tan animales,

per un ouido vos entra

y por el otro se sale.

 

També apareixen al cançoner popular. En transcriurem un parell de corrandes:

I a ballar les danses

al carrer major,

i una coca en panses

pa’l senyor retor.

 

M’agraden les llepolies,

no creguen que això són xances,

a les mitges coca en figues

i a les hores coca en panses.

La coca amb panses i anous n’és una variant que, a més de panses, també porta un grapadet d’anous trencades. Les dos són molt apreciades i es poden trobar a les pastisseries sense haver de buscar-les massa. Com la resta de coques, el costum és de sucar-la en el café amb llet o la xocolata, però també hi ha qui se la menja tal qual, a mos redó.

 

Ingredients

600 g de farina de força, 150 g de sucre (i una miqueta més per a empolvorar), 30 g de rent, 2 ous, 200 g de panses sense pinyol, 1 llima i oli d’oliva.

Preparació

Posarem en un cassó un grapat de farina i un quart de got d’aigua tèbia, ho remenarem, hi esmicolarem el rent i ho deixarem fermentar un parell d’hores. Mentrestant, ratllarem la pell de la llimona. En acabant posarem en un llibrell la resta de la farina, el sucre, els ous, un got d’oli, les ratlladures, la pasta del rent i mig got d’aigua i ho barrejarem i pastarem per espai de cinc o deu minuts sobre un marbre enfarinat, fins que hi haurà una massa una mica més molla que la del pa (si cal, hi afegirem una mica més d’aigua o de farina). Llavors en farem una bola, la posarem en el llibrell i la deixarem tovar en lloc tebi, tapada amb un tovalló. A l’endemà hi afegirem les panses i ho tornarem a pastar una mica. Finalment farem una coca plana i redona, la deixarem sobre una llanda enfarinada, la deixarem tovar per espai d’un parell d’hores, l’ensucrarem per sobre i l’enfornarem, a 200º. La traurem al cap d’uns vint minuts, quan serà ben daurada.

Variants

· Hi podem afegir una copeta de licor d’anís o un pessic de canyella.

· La podem enfornar damunt d’una neula.

· Hi ha qui, abans d’enfornar-la, la pinta per sobre amb ou batut.

· Es poden fer més grans o més petites.

· Per alguns llocs hi afigen un bocí de pasta mare.

· Uns altres les fan mitat oli i mitat sagí.

· Uns altres encara canvien l’aigua per llet.

· Hi ha qui la deixa tovar només un parell d’hores (la primera vegada).

· La coca amb panses i anous és la mateixa però amb un grapat d’anous trencades; hi ha costum d’adornar-la per damunt amb bessons d’anou.

Vicent Marqués (València, 1950) és cuiner i escriptor especialitzat en la gastronomia. Col·labora com a articulista en diversos mitjans de comunicació i ha publicat nombrosos llibres, entre els quals destaquen els deu volums de l'enciclopèdica Història de la cuina catalana i occitana.

Et pot interessar

Les faves bollides

Les faves bollides

De la cuina de grecs i romans a les festes populars i les tavernes, les faves seques bollides han mantingut el seu lloc a les nostres taules