Feu-vos càrrec de la situació. Institut de Secundària valencià, dilluns, 8:45 del matí. Aplega un nouvingut de [inseriu país ací] que ho mira tot amb uns ulls com a taronges. Passada la paperassa iniciàtica i ungida la criatura en tinta i segells, és l’hora de la veritat. Una mà innocent el guiarà per escales i corredors laberíntics fins la seua aula (rebombori i una calor del déu, que estem en setembre i el sol pica coseta de gust) i el llançarà allà, com els paracaigudistes de la 101ª aerotransportada en Normandia. Sort, col·lega.

Depenent d’on vinga el nostre nou amic, la barrera lingüística serà més o menys insuperable. En castellà, vull dir, que en valencià ja se suposa que anem de cap al drama. Però no patiu, perquè tenim LA SOLUCIÓ. Dos o tres dies després que arribe, al soldat Ryan del sistema educatiu se’l conduirà (novament escales i corredors laberíntics, que ací venim a fer cames) a una aula d’acollida improvisada en ves a saber quin espai inversemblant, decorada amb auques melancòliques i groguenques, i se li lliurarà, amb reverència emocionada, amb pompa i circumstància, com si foren les mateixes Homilies d’Organyà, un dossier de llengua per a nouvinguts. Amb aital formidable ferramenta, com no suposar que el protagonista de la nostra història no parlarà valencià amb fluïdesa en sis setmanes i escriurà versos d’inspiració marquiana en abril. En maig a tot estirar.

En el dossier, fotocòpia ennegrida de la fotocòpia ennegrida de la fotocòpia ennegrida, trobarà un fum d’exercicis ben útils. La flexió verbal serà netament oriental, el vocabulari abundarà en paraules que no sentirà mai en el seu poble i les qüestions morfològiques li poden causar un esquinç cognitiu si s’ho pensa massa. La situació pot aplegar al deliri que el xaval haja de preguntar per la traducció del que llig, ja no a la seua llengua d’origen sinó al valencià en què s’impartix la classe “normal”.

Tota això, vull aclarir-ho, passa a despit de l’esforç genuí i admirable del professorat, que fa la guerra amb el que té i sempre acaba entregant més del que li pertocaria. Per convenciment i per dignitat professional.

Quan els professors ens fem creus davant d’estos materials aliens i vetusts, que només servixen per a cobrir l’expedient i crear formidables empanades mentals, apleguem al mateix atzucac: “és que en valencià no hi ha materials”. I vinga el plany. També perviu l’absurda superstició, practicada per alguna insigne autora, que cal practicar l’orientalisme encara que sigues de [inseriu ací comarca valenciana] perquè fa més polit i ens ajuda a vendre més allà de l’Ebre, que és el que ens posa calents de veres.

Els materials que s’adapten a la realitat lingüística dels valencians i a la prescripció de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, que n’és l’ens normatiu i estatutari, són encara mínims i el seu ús depén més de la militància conscient del professorat que de la seua disponibilitat generalitzada. Ens calen propostes didàctiques pròpies i un compromís transversal d’editorials, departaments docents i universitats si volem, en un termini raonable, que l’aterratge en la nostra llengua siga útil de veres per a crear usuaris pràctics del valencià i no sols, “omplidors” de dossiers i superadors de fosques fites competencials.

Amb la relació demogràfica actual, si el futur de la llengua ha d’estar en mans només dels aborígens amb huit cognoms valencians, ja poden tancar la paradeta.

Entre tant, passen els dies, passen els alumnes, passen els cursos i el soldat Ryan descobrix que tot això del valencià és bruixeria i veges tu per a què. I convertirà la seua empanada en coca amb tonyina, perdó, volia dir Antoñina o Antonina…