En els articles dedicats als eclipsis anteriors a la nostra era [1], [2] i [3] vam esmentar el registrat en un petroglif irlandés datat el 3340 aC; també del que la tradició bíblica atribuïa a un manament de Josué al Sol perquè s’aturara durant la batalla de Gabaon en època del faró Meremptah i registrat en els arxius egipcis, en 1207 aC;  l’eclipsi registrat a Ugarit en 1223 aC (o é el 1191 aC) poc abans de la destrucció de la ciutat i de les civilitzacions de l’edat del bronze per la invasió dels pobles del mar (c. s. XIII aC); el registrat en els annals assiris i que, datat en 763 aC, tant ha servit per organitzar la cronologia absoluta en l’edat arcaica; l’”eclipsi del poeta Arquíloc” del 648 aC; i el predit per Tales de Milet i que, en produir-se durant la batalla entre lidis i medes a la vora del riu Halys, a Àsia Menor, va conduir a la pau entre els respectius regnes.

En esta comentarem l’eclipsi més impactant del segle VII i que, si fa no fa, va coincidir amb l’ascens al tron de l’emperador bizantí Heracli i l’inici de la predicació de Mahoma. I, de manera similar a com hem fet en anteriors ocasions, abans d’entrar a fons en el tema plantejarem els antecedents i els context temporal i geoclimàtic en què es va produir el fenomen;  òbviament per si això ens ajudara a interpretar-ne l’impacte social i les conseqüències polítiques de l’eclipsi.

8. 612 (s. VII).  L’eclipsi que va acompanyar l’ascens de mahoma.

«L’any en què Heracli va començar a regnar sobre els romans –setembre del 610- va haver un eclipsi solar que va durar quatre hores (sic)» [Miquel el Siri, Crònica, Llibre XI, Cap. IX, p. 410].

En primer lloc, la crònica de l’historiador i patriarca de l’Església Ortodoxa de Síria, Miquel el Siri, escrita el 1195, cinc segles després dels fets descrits, erra en la datació de l’eclipsi, que no va ser el 610 sinó dos anys després, el 612. Ara bé, tot i que l’esmentada crònica no coincidix amb les dades que posseïm sobre l’eclipsi solar de la seua època, és comprensible que el patriarca i historiador combinara a la seua conveniència diferents esdeveniments de l’època més o menys pròxims en el temps, ja que li venia bé associar l’eclipsi als dos esdeveniments històrics de major importància de l’època i que tenien relació amb la seua presa de postura política:

1. Per insinuar que l’eclipsi era un anunci de les desgràcies que derivarien de l’ascens al tron bizantí d’Heracli (Herakleios). Perquè eixe emperador bizantí va ser un gran perseguidor de l’Església Ortodoxa de Síria, considerada herètica per Constantinoble; en eixe sentit, Heracli, com a enemic dels patriarques i l’església siríaca, passava a ser un personatge negatiu i l’eclipsi un anunci de desgràcia. No és d’estranyar, doncs que per a Miquel el Siri, historiador i patriarca de l’Església Ortodoxa de Síria (herètica, segons Constantinoble), la conquesta de Síria per l’Islam va ser percebuda en Síria (com ho seria en la cornisa mediterrània africana) com una mena de càstig diví contra la tirania religiosa i la persecució dels bizantins per contraposició a la llibertat religiosa que els oferia Mahoma sempre que pagaren un determinat tribut per mantindre la seua fe.
2. També es podia suposar que l’any 610 (encara que l’eclipsi real es produiria el 612) representava un anunci d’esperança. La raó? Doncs que per als musulmans eixe 610 es considera l’inici de la predicació de Mahoma; i a l’edat (com no!) de la plena maduresa, els quaranta, 40, anys.

Un pas a la vida pública[1] que Mahoma va donar animat per l’arcàngel Gabriel com a enviat d’Al·là (també ho és per als cristians); i això quan meditava a la cova[2] de Hirà, a prop de la Meca. Més encara, segons la tradició islàmica, l’arcàngel li va dictar els primers versicles del que més tard seria l’Alcorà i el va comminar a actuar com a profeta de Déu/Al·là.

Arcàngel Gabriel dictant-li l’Alcorà a Mahoma. Tot i que l’art islàmic no sol representar la figura de Mahoma, i quan ho fa tendix a velar la seua cara, en esta miniatura del  metge i historiador persa Raixid-ad-Din c. 1305 el Profeta apareix amb la cara al descobert

En qualsevol cas, els inicis del segle VII també van ser prolífics en altres fenòmens inusuals capaços de donar pàbul a qualsevol visió apocalíptica:

1. Es van detectar més estreles fugaces del que era habitual.
2. Uns terratrèmols devastadors que van assolar ciutats tan importants com ara Laodicea i Sagalassos, a l’Àsia Menor.
3. La zona volcànica de Harrat Khaybar (al nord de Medina, a l’actual Aràbia Saudí), va registrar una sèrie d’erupcions volcàniques entre el 600 i el 700 dC.
4. Una gran sequera va conduir a la pèrdua de collites i una fam espantosa: «Eixe any va haver també una terrible falta de pluja i les collites van perir. Per això no es va trobar ni blat ni altres cereals, i per esta causa va haver molta fam. Eixe mateix any, una banda de guerrers sarraïns va pujar des d’Aràbia a les regions de Síria; van saquejar i devastar moltes comarques, on fan fer terribles matances i van incendiar la seua capital sense pietat ni misericòrdia» [Ibídem, p. 412].
5. A tot això es van sumar plagues de llagostes.

I, en consonància amb el fet que s’estava en la Petita Edat de Gel de l’Antiguitat tardana (536-680), un dels “canvis climàtics” que tant s’han donat en la història de la Terra, va haver un fred terrible, fins el punt que entre el 608 i el 610 no tan sols va nevar molt, sinó que l’Èufrates es va congelar (la nit d’Epifania, 6 de gener, del 607) i les pannes de gel van anant desprenent-se en tal quantitat que les barques no podien navegar pel riu.

Per acabar-ho d’arredonir, entre el 611 i el 617, en plena guerra bizantino-sassànida (602-628) es van donar tres eclipsis de lluna:

1. 28 de març de 611, just quan les tropes perses iniciaven la seua gran ofensiva que devastaria Síria i faria caure Antioquia, la capital.
2. 2 d’agost de 614, pocs mesos després de la caiguda de Jerusalem en mans dels perses (maig de 614), que la van saquejar, van cremar l’Església del Sant Sepulcre i es van endur a Ctesifont, la seua capital, la suposada creu de Crist, la Vera Creu trobada per santa Helena, mare de l’emperador Constantí, en el segle IV.
3. 16 de desembre 617, durant el setge de la capital bizantina, Constantinoble, per les tropes dels nòmades àvars, i la posterior invasió d’Egipte (619).

En qualsevol cas, la guerra va acabar després d’una batalla a la planura de Nínive  que va guanyar l’emperador bizantí Heracli al shahanshah (rei de reis)  Cosroes II. Com a conseqüència, l’emperador bizantí va recuperar captius, riqueses i la Vera Creu, que Heracli va retornar al patriarca de Jerusalem, mentre que Cosroes II va ser deposat i assassinat.

Entrada triomfal d’Heracli a Constantinoble pujat a un carro arrossegat per quatre elefants, per celebrar la victòria sobre els perses. / “L’emperador Heracli a les portes de Jerusalem per tornar la Vera Creu”. Pintura gòtica hispanoflamenca dels pintors aragonesos Miguel Ximénez i Martín Bernat. També hi figura santa Helena, mare de l’emperador Constantí I, un anacronisme habitual (tres-cents anys els separaven) en este tipus d’obres per tancar el cicle de recuperació de la icona més famosa dels cristians.

Però, ai!, ambdós contendents havien quedat tan exhausts que van caure davant l’embranzida dels musulmans, que entre el 636 i el 651 es van fer amb tot l’imperi persa, alhora que l’imperi bizantí va perdre en pocs anys bona part del seu territori, en particular Síria, Palestina (jund Filastin, Jerusaalem inclòs), Egipte i el nord d’Àfrica, i Heracli, profundament deprimit, va morir l’any 641 (Mahoma ho havia fet el 632, abans de la gran expansió musulmana).

I si ens remuntem unes poques dècades abans, caldria considerar la importància que va tindre en tota la zona el col·lapse de la gran presa de Marib (575), una colossal obra d’enginyeria hidràulica que, en emmagatzemar les aigües dels monsons, permetia irrigar més de 10.000 hectàrees de terreny desèrtic i va convertir el Regne de Saba (al Iemen) en un oasi tan pròsper que va ser conegut com Aràbia Feliç; posteriorment Himyar-Saba.

Per això, el seu esfondrament (“inundació de l’Arim”, sayl al-arim, l’anomena Mahoma), que va destruir el sistema de regadiu iemenita, va conduir a l’abandó de les terres antigament cultivables i a l’èxode de desenes de milers de persones, de cultura urbana i agrícola la dels grans oasis, que es van dirigir cap en nord, a la península Aràbiga i la zona siriano-iraquiana.

Ubicació del regne d’Himyar-Saba en els segles Vi-VII

Eixe esdeveniment històric que va deixar una empremta anímica tan gran que fins i tot Mahoma n’al·ludix en l’Alcorà: «Hi havia un lloc on vivia la tribu dels Saba, amb dos grans jardins, un a la dreta i l’altre a l’esquerra. [Se’ls va dir] Mengeu tot allò que vos ha oferit el vostre Senyor i doneu-li gràcies. Teniu bona terra, i un Senyor que perdona. Però no en van fer cas, i per això els vam enviar la inundació de la presa, i vam reemplaçar els dos jardins amb uns altres de fruita amarga, tamarits i algun ginjoler -sidrat-» [sura de Saba 34,15-17]. Sí, el típic aprofitament d’una catàstrofe per advertir que eixe és el destí dels qui s’atrevixen deixar -o a no seguir- la “creença recta” de qui fa l’admonició, en este cas que cal seguir un únic Senyor, Al·là, el preconitzat -òbviament- pel profeta.

Tornant a l’eclipsi del 612, el fet és que si bé no podem afirmar que catalitzara alguna mena de pensament apocalíptic en una societat tan estressada geoclimàticament, resulta lícit preguntar-se: ¿potser els historiadors posteriors el van prendre com un anunci del  naixement i ascens imparable de l’Islam? Doncs en les paraules de Miquel el Siri esmentades a l’inici de l’article contenen una part de la resposta.

Post Scriptum 1

Algun dia caldria parlar sobre les brutals persecucions que han patit en els segles XX i XXI les esglésies cristianes de l’Orient Mitjà (assíria, síria, armènia, nestoriana -amb tanta influència indirecta sobre els valencians-, copta, greco-catòliques, etc.), a més dels jueus, amb centenars de milers d’assassinats (desenes de vegades més que els morts palestins a Gaza) i milions de desplaçats a causa de la seua fe o de la seua raça; i del més que sospitós silenci dels qui dominen ideològicament el món occidental.

Però, clar, tot això són altres històries; això sí, ben ocultes i que en determinats ambients  sembla que estiga mal analitzar-les, comparar-les i ni tan sols comentar-les, so pena de cancel·lació o de mort cívica. “O tempora, o mores” (¡xe, quins temps, xe quins costums!), que diria el clàssic.

Post Scriptum 2

En la propera entrega sobre l’impacte cultural dels eclipsis més importants, tenim previst comentar:

1. l’eclipsi previ a la batalla de Simancas (939); i
2. el que, visible a Montpeller (1238), va ser registrat en el “Llibre dels fets” per Jaume I el Conqueridor.

I tot això acompanyat, com hem fet fins ara, d’hipervincles, notes a peu de pàgina i postdates que ajuden a establir una xarxa conceptual que facilite la “captura” intel·lectual de qualsevol altra informació potencialment relacionada amb els temes tractats.

***************************************

[1] Pel que fa al número 40 hi ha un cert paral·lelisme amb Jesús el natzaré, ja que després de ser batejat per Joan Baptista i segons les creences cristianes, l’Esperit Sant el va conduir al desert, on va passar 40 dies i 40 nits sense menjar; tot i això, exhaust després de superar la prova d’un dejuni tan pronunciat, Jesús va resistir les tres temptacions del diable i va iniciar la seua vida pública.

[2] Una reclusió inspiradora, la de Mahoma, en una cova. Un procés que, ¡ves per on! també s’ha donat amb relativa freqüència en els mons cristià i jueu. Però, clar, això seria una altra història.