Si estàs llegint este article, enhorabona! Significa que l’eclipsi (perquè ahir hi va haver un eclipsi, no sé si ho sabies) no t’ha socarrat les retines i que no t’has estampat conduint amb les ulleres especials ni has mort xafigat per la marabunta en un passeig marítim. Has sobreviscut. Em caus bé.
Per un moment pensava que amb això de l’eclipsi hui amaneixeríem com una versió maldestra de l’Assaig sobre la ceguesa de Saramago, tots pel carrer amb les pupil·les mortes i els braços estesos, a bacs, a les palpentes (“Doctor, doctor, m’he fet mal, no veig res. Doctor?”), i vinga la policia vident a repartir estopa i vinga a passar coses ben simbòliques i ben desagradables amb moralitat inclosa que, no obstant, ja no podríem aprofitar perquè Déu perdona sempre, però els novel·listes portuguesos a vegades i la natura, mai.
Per cert, que parlant d’eclipsis i de literatura lusitana, observant la gent amuntonar-se, m’ha vingut al cap eixa línia brillant del Llibre del desassossec de Pessoa (set esses en tres paraules!) en què diu que tota forma d’entusiasme és una grosseria. Pessoa i tu em caeu bé.
I ara que estem entre amics, et contaré una història. No és meua, tant de bo, sinó que la recull el periodista Ander Izaguirre en el fabulós llibre Vuelta al país de Elkano (Llibres del KO, 2022), però ja voràs com ens servix per a parlar de coses que sí que són nostres. I fins i tot de l’eclipsi, si molt estirem la corda.
Quan els exploradors francesos aplegaren a les costes de Terranova a les primeries del segle XVII ho feren amb tota la pompa reial del cas. Eren descobridors i així ho testimoniaven. Clavaven la bandera de Sa Majestat en la superfície gelada de la platja i un inspirat cronista donava notícia del fet. “Som l’avantguarda de la civilització cristiana en esta terra ignota”. Tot bé, excepte per un detall: els indígenes de Terranova, la península de Labrador i el golf de Sant Llorenç, per exemple els mi’kmaq, els innu o els iroquenses, ja parlaven una estimulant barreja de les seues llengües natals amb… la llengua basca. Un pidgin en tota regla, com descriu el jesuïta Pierre Biard, fruit d’un segle d’intercanvi entre els baleners i pescadors de bacallar bascos i les poblacions locals. Aixina, a la pregunta de cortesia “Com estàs?” aquella gent que remava en canoes de pell de foca responia sense immutar-se: “Apaizak hobeto”, que vol dir, literalment, “Els retors estan millor”, un retruc irònic d’aquells primers aventurers del Cantàbric que va calar en la fraseologia quotidiana.
Però si la relació entre bascos i natius tenia vora cent anys i havia generat llengua, comerç i fins i tot xicotetes infraestructures com ara els forns de fondre greix de balena, per què no en quedà constància en les cròniques. Per què no ho van reivindicar i deixaren que els francesos es cregueren pioners?
La resposta és molt senzilla: perquè eren mariners. I perquè un mariner no parla més del compte. No vol mirades alienes als seus caladors ni als tresors que descobrix. Perquè en la discreció els va el negoci i no necessiten que la posteritat els pegue palmadetes a l’esquena ni que Sa Graciosa Majestat els faça like.
Un dia, al port de Xàbia, vaig presenciar una conversa amb el mateix esperit. Dos amics es trobaren al peu del pantalà. Un venia de pescar i portava un cabàs amb suculentes captures. L’altre, enrossinat, li preguntà: “On has agarrat això?”. L’amic el mirà de dalt a baix, feu un gest vague amb el cap en direcció a la badia i respongué: “A la mar!”.
Els mariners, Pessoa i tu em caeu bé.
