El poble es despertà contrariat. Les campanades a morts sorprengueren molta gent al llit. S’afanyaven a arreglar-se i eixir al carrer, preguntant-se qui seria. Els hòmens més matiners, coneixedors ja de la identitat del mort, no podien dissimular en els seus rostres un lleu somriure de satisfacció.

La tia Isabel va sentir repicar mentre calfava la llet en una vella cuina de gas. Apagà el foguer i corregué cap a la sala, on els seus dos fills escoltaven el resum del partit del dia anterior.

—Apagueu la ràdio, tenim un mort al poble –els digué.

El seu marit havia eixit a trenc d’alba a fer un poc de llenya, l’hivern s’estava allargant més del que s’esperava i les previsions se’ls havien quedat curtes. Mentre es canviava de roba, la tia Isabel pensà que potser ell ja sabria de qui es tractava. Agafà unes poques monedes i anà cap al forn, decidida a assabentar-se de tots els detalls.

Mossén Agustí s’alçà després d’una mala nit, més cansat que abans de gitar-se. L’havia passada sencera pegant voltes entre els llençols, martiritzat per la idea del seu fracàs al front de la parròquia. Eixa era la paraula que no podia llevar-se del cap: fracàs. Feia onze anys que estava allí, en aquell poble allunyat de la mà de Déu –hi havia arribat un parell d’anys abans de la guerra–, i sempre s’havia mantingut combatent i actiu en la difusió de la paraula del Senyor. Fins i tot durant els temps de la guerra, quan la majoria dels seus companys de seminari deixaren les parròquies i es refugiaren a la ciutat, fent-se passar per seglars, ell no volgué abandonar el poble, disposat sempre a arriscar la vida per a protegir la moral i l’ànima de la seua feligresia. Pensava que la seua tasca era més necessària que mai en aquells difícils i foscos temps de guerra i portà la seua condició de clergue fins a les últimes conseqüències.

Durant anys, havia estat convençut que així ho havia fet, que havia lluitat per a protegir la moral i les ànimes del seu ramat, i n’estava orgullós. Aquell dia, però, el seu estat era radicalment diferent: des del moment en què la nit anterior havia eixit de la casa del mort després de confessar-lo i aplicar-li l’extremunció, la paraula fracàs era tot el que omplia el seu cervell.

Decaigut i cansat, sense forces per a preparar-se l’esmorzar, va preferir anar al bar. Va eixir de casa i es deixà caure pel carrer Major fins a la plaça, on estava l’únic bar del poble. A dins del local, els hòmens prenien el café matiner i comentaven la notícia del dia. Quan veren entrar a mossén Agustí tots van callar, i un silenci tens envaí la gèlida atmosfera d’aquell matí de finals de febrer. “Ningú el trobarà a faltar”, va dir una veu indiscreta sense saber de la presència del retor.

A la tia Isabel no li calgué arribar al forn per a saber qui era el mort. En passar per la plaça, escoltà que algú la cridava des de darrere:

—Qui ha sigut? –preguntà, impacient, en girar-se i reconéixer a la tia Amparo.

—El Covard Galiana. Els hòmens estan celebrant-ho al bar.

Isabel se sentí contrariada i confusa, afectada i alleugerida.

—Estàs bé? –preguntà Amparo.

—Sí, és que m’ha agarrat per sorpresa –respongué sense massa convicció–. Pep i jo érem de la mateixa quinta –afegí.

Quan arribà a casa, es maleí per no haver sigut capaç de comportar-se amb major naturalitat. Ni tan sols li havia preguntat a Amparo per la causa de la mort. No podia deixar de pensar que potser havia sospitat alguna cosa.

Enric Bartomeu, el marit de la tia Isabel, arribà a casa poc abans de l’hora de dinar. Tal com entrava per l’ample corredor, va vore la ràdio tapada amb un llençol negre, tal com acostumava a fer la seua dona quan hi havia dol al poble.

—Josep Galiana no es mereix cap dol –digué a la seua dona, a qui trobà a la cuina–, no era més que un covard.

—És possible –contestà ella mentre escudellava l’arròs amb fesols i bledes–, però mentre el retor no diga el contrari, qualsevol veí del poble té dret a un bon enterro, amb dol, missa i res. No som ningú per a negar-li-ho.

—Clar que ho som! Tots els hòmens del poble vam tindre el valor d’anar al front, de lluitar per la llibertat i per les nostres famílies. Però ell es va quedar ací, amb sa mare.

—Això diu molt més a favor d’ell que de vosaltres –va interrompre ella, nerviosa, a punt del crit–. Jo també hauria preferit que tu et quedares ací, amb la teua família. O et penses que nosaltres ho vam passar bé? Ja saps que no. Però a tu això no t’importa!

—Tots els hòmens del poble, casats i fadrins, vam fer l’esforç d’anar al front, cosa que tot el poble valora i agraïx. Per què et penses que el Covard Galiana es va quedar fadrí? Ningú vol casar-se amb un home així, es veia a simple vista que era incapaç de portar avant una família.

—Pots dir el que vullgues, Enric, però mentre mossén Agustí no ordene el contrari, en esta casa fem dol –finalitzà la tia Isabel, un poc més serena.

El cadàver va ser exhibit a la casa familiar on Josep Galiana havia viscut tota la vida. Sa mare, la tia Pepa, una anciana d’obscur passat que havia quedat viuda poc temps després del naixement del seu fill, quan el seu home caigué amb el camió per un barranc, seia al costat del taüt, mirava el rostre sense vida del seu fill i plorava. Al llarg del dia, totes les dones del poble acudiren per a donar-li el condol. Moltes d’elles portaven olles amb caldos i guisats de vedella que, a poc a poc, anaven acumulant-se a la cuina. A les quatre de la vesprada, tres hores abans de la missa, es reuniren totes a la sala de la casa per a resar el rosari.

En paral·lel, al bar, els hòmens passaven la vesprada del dissabte jugant a cartes i bevent.

—Aniràs a l’enterro? –preguntà Emili Portes a Enric Bartomeu.

—No, la meua dona està obstinada en què vaja, però no pense fer-ho. I tu?

—Tampoc. Ho he parlat amb quasi tots i ningú anirà, no sé com portaran el taüt.

—Ja s’apanyaran –respongué Enric Bartomeu, omplint el got del seu company amb el sifó de damunt la barra–. Brindem: pels hòmens de veres!

—Salut! ­–exclamaren a l’uníson.

Mossén Agustí passà el dia tancat a casa. No podia traure’s del cap el pensament que havia fracassat en la seua missió com a pastor d’ànimes. La idea que un moribund poguera mentir d’una forma tan descarada i absurda en la seua última confessió no entrava dins dels seus esquemes. Eixa opció quedava descartada, per força tot el que li havia contat devia ser veritat. Ho havia de reconéixer: havia fracassat.

Va eixir de casa a les sis en punt, direcció a l’església. En arribar, se la va trobar oberta. No s’estranyà: la tia Mília tenia clau i a vegades hi anava abans d’hora per a preparar les flors que adornarien les cerimònies. Entrà i observà a la tia Mília, qui, agenollada en el banc de la segona fila, on seia habitualment, resava. Era la primera vegada que la veia resant sola des de la guerra.

—Hi ha alguna cosa que et preocupe, Mília? –preguntà.

—No –respongué ella. I, sabent que mossén Agustí esperava més detalls, afegí–: Josep Galiana tenia dos anys menys que jo, no tenia edat de morir.

—Això no és una cosa que ens toque decidir a nosaltres. No som ningú per a qüestionar la voluntat del Nostre Senyor. Et deixe que reses tranquil·la –afegí el mossén abans de marxar cap a la sagristia.

A les set en punt, com marcava la tradició del poble, el taüt abandonà la casa del mort i desfilà pels sinuosos carrers que el separaven de l’església. Els assistents esperaven a la porta que isquera per tal d’acompanyar-lo. Només hi havia dones, així que, quan l’hora assenyalada arribà, un escamot format per les deu dones més fortes del poble, i capitanejat per Teresa Garriga –la dona de l’alcalde–, hagué d’encarregar-se de traure’l per la porta.

Cap home no es va acostar a presenciar l’històric esdeveniment, tots estaven tancats al bar, jugant a cartes i celebrant amb mistela i cassalla la sort del Covard Galiana. Fins i tot Pep Vila va gosar encendre el pur havà que havia arribat a la seua família cent anys arrere, quan Tito Serra n’havia regalat un a tots els hòmens del poble durant la celebració de la seua boda, i que s’havia transmés de pares a fills durant quatre generacions. Cap dels hòmens no sabia la causa de la mort del Covard Galiana. Mai la saberen. Tampoc no els importava: la seua baixa la consideraven una victòria del gènere masculí i la seua característica gallardia enfront de la covardia de Pep Galiana, i això era l’únic que els importava. Hores després, quan els efectes espirituosos de la beguda ja havien obnubilat els seus caps, Enric Bartomeu gosà formular la pregunta que rondava pel cap de tots els presents durant hores:

—No entenc quin interés tenen les dones a defensar al Covard Galiana. Per més que ho pense, no ho puc entendre. Tu ho entens? –preguntà directament a Emili Portes.

—Ves a saber. Però una cosa et diré: jo no pense calfar-me el cap per culpa d’eixe covard. Brindem: pels hòmens de veres!

—Salut! ­–van dir a l’uníson, vocalitzant amb major dificultat del que ho havien fet durant els brindis anteriors.

El taüt arribà a l’església després d’haver desfilat per un desolat carrer Major. Fou un recorregut curt, d’a penes dos carrers, però les dones se sentien com si hagueren desfilat per la plaça Roja el primer de maig. Sentien com els fonaments de la història del poble tremolaven, com si a cada pas es fera justícia amb la malmesa figura de Josep Galiana. Per la composició de les seues cares, s’hauria pogut afirmar que estaven assistint a un homenatge en comptes d’un soterrament.

El cos del Covard Galiana arribà passats deu minuts de les set, com era costum al poble. Assegut a la sagristia, mossén Agustí l’esperava per a començar la cerimònia. Feia prop d’una hora que romania tancat a la sagristia. S’havia assegut a la cadira, amb el cap mirant a terra, pensatiu, i no s’havia mogut. En sentir les campanes picant a morts, va saber que el fèretre ja havia eixit de la casa on se l’havia vetlat. Es posà la sotana i tornà a seure. La paraula fracàs continuava monopolitzant el seu cap. El martiritzava, el torturava. Mirava el teclat de l’orgue i pensava en el dia en què l’havia posat allí, al poc d’arribar al poble, quan volia desprendre’s de tots els vells mètodes de l’anterior capellà i decidí eliminar-lo de l’ofici de la cerimònia. Onze anys després, encara estava allí. Escoltà uns xiuxiuejos que venien de la nau de l’església, s’alçà i es dirigí cap a l’altar, tot pensant en les paraules que sempre li deia mossén Jacint, el seu mestre del seminari: “Celebra cada missa com si fora la primera, l’última, l’única”. La idea que fora l’última li semblava ineludible.

Pujà a l’altar, es girà cap a la feligresia i contemplà com la part dreta de la bancada, la de l’evangeli, on seien els hòmens, romania completament buida. El costat esquerre, el de l’epístola, era ple. Només hi havia dones i xiquets. “Hipòcrites”, pensà amb menyspreu mentre recordava que, la nit anterior, en el llit de mort, durant la seua última confessió, el Covard Galiana havia reconegut haver tastat carn femenina durant la guerra.

“Amb qui?”, li havia preguntat mossén Agustí.

—Amb totes les dones casades del poble –li havia respost Josep Galiana.

Este relat forma part de ‘Maièutica’, de Francesc Server Mut, obra guanyadora del Premi Lletraferit de Novel·la 2025. ‘La sort del Covard Galiana’ s’integra en el joc metaliterari de la novel·la com un dels contes escrits pel seu protagonista, Pau Salvà.