Un terç d’Espanya es crema i ningú te la culpa. Les administracions central i autonòmiques es llaven les mans, mentres la situació escandalitza a un ciutadà corrent que ja ha oblidat que l’any passat es va cremar un altre terç i que potser l’any que ve també oblide el que ha passat, al mateix temps que es crema el terç que queda.

Davant d’estos fets, ningú assumix la responsabilitat i les solucions queden postergades a un futur que mai no arriba. Enmig d’una altra lluita entre faccions, el profà que, amb tota la bona intenció, vullga traure conclusions es trobarà embolicat en una mar de raons interessades i una flagrant falta de consens polític i institucional. O bé, tantejant les raons d’uns i altres, potser arribe al següent corol·lari: que tots són igual d’incompetents.

Encara no s’han apagat els focs als boscos quan un altre incendi humà va esclatar en la nostra frontera sud. De nou, no hi ha responsables ni mitjans preventius ni pal·liatius socialment satisfactoris. Una altra vegada, els polítics es tiren els trastos al cap sense assumir cap compromís que puga dur implicat un cost electoral. Però no fer res també té conseqüències, fins i tot (o sobretot) per a aquells que pretenguen amagar-se darrere de la seua calculada inacció. Mentrestant, ningú vol traure el verdader elefant que camina al llarg de l’habitació: el control de les fronteres.

I, no obstant tot això, la vida continua.

Mentres escric estes línies, les nostres terres es postulen com un lloc privilegiat per a assistir al primer eclipsi total de sol en cent vint anys. Des de fa mesos, les xarxes són un bambolleig d’informacions sobre el lloc més apropiat per a assistir a este esdeveniment còsmic. Em conta un tècnic municipal que hi ha qui ha pagat fins a 1.000 euros per una nit en un allotjament rural. El repte no és només vore l’eclipsi, sinó fer-ho durant la major quantitat possible de temps (parlem de diferències de segons).

Dies arrere, una altra notícia inundava les xarxes i els telediaris de tot el planeta. D’acord amb eixes informacions, l’empresa Space X hauria perdut un dels seus coets que, després de desviar el seu rumb, hauria caigut sobre la Lluna obrint un cràter de 18 metres de diàmetre. Unint els dos successos no puc deixar de pensar si els milers o milions d’observadors que al voltant del món presenciarem el fenomen som conscients que entre el Sol i la Terra ja no s’interposa un simple satèl·lit, sinó un femer espacial.

Què diria el poeta…