L’estadi olímpic de Berlín impressiona. Ho fa abans d’escabussar-nos en la seua lúgubre història. Colpix per fora i colpix sobretot en entrar des de qualsevol vomitori. Impressiona fins i tot el nom: Olympiastadion. Greu, alemanyot. Seguint les indicacions de Hitler i Goebbels, Werner March el projectà sobre les restes de l’antic Deutsches Stadion, alçat per a les Olimpíades de 1916, que mai se celebrarien per la Guerra. Allà s’inauguraren l’1 de juliol els Jocs Olímpics de 1936 i durant la seua celebració, Franco inicià la Guerra Civil amb el seu colp d’Estat, qui sap si esperonat per la parafernàlia nazi. Foren els primers jocs retransmesos… però el dictador gallec no els voria per televisió. Les imàtgens foren per a 160.000 alemanys en sales habilitades de Berlín i Leipzig. La propaganda (i la informació) encara viatjava a través del paper i les ones radiofòniques, però l’audiovisual guanyava espai i el règim encarregà la filmació de l’esdeveniment a la cineasta Leni Riefenstahl, que dos anys després estrenaria la celebèrrima pel·lícula documental Olympia.
U dels seus personatges secundaris fon l’imponent Olympiastadion. L’actor principal, a pesar del règim, Jesse Owens. Leni Riefenstahl gravà alguns plànols icònics de l’atleta afroamericà celebrant les seues quatre medalles davant d’un Hitler enfurismat. Allò no agradà a Goebbels, però Riefenstahl es negà a retallar la presència d’Owens en la cinta, argumentat que minvaria tot l’interés documental.
Els quatre ors d’Owens foren una galtada amb la mà oberta a la pretensió propagandística de la superioritat ària. També la companyonia entre el negre i el seu gran competidor en bot de longitud, l’alemany Luz Long, que atropellava, amb la seua amical actitud, la doctrina de l’odi racial. Owens botà 8,06 per a rebentar el rècord olímpic. Long va establir un nou rècord europeu amb els 7,87 que li donaren l’argent. El d’Alabama ja ostentava el rècord mundial des de 1935: uns 8,13 aconseguits en Michigan el dia que va batre o igualar 6 registres planetaris en només 45 minuts, un fet absolutament extraordinari. I no debades va repetir un bot així en Berlín, però no s’oficialitzà pel vent a favor. Aquell rècord mundial d’Owens estigué vigent més de vint-i-cinc anys, però no tant com els actuals 8,95 de Mike Powell, el rei des de 1991. I un poc més que els mítics 8,90 de Bob Beamon, la marca més sorprenent de tots els temps, vigent entre 1968 i Powell.L’impacte simbòlic d’Owens en Berlín, entronitzat com a gran estrela dels Jocs, va excedir, lògicament, la fita deportiva, i pegà la volta al món. El deport mai és només deport. Cap deport. I com més transcendència té, més evident és l’afirmació. La imatge dels quatre pòdiums d’Owens és immortal, un cap per dalt de Long, amb el seu braç ert, mentres sona l’himne dels Estats Units. El negre saludà militarment, a la manera estatunidenca, als 100.000 espectadors que omplien l’estadi i als 160.000 espectadors televisius, l’audiència més gran que mai havia existit. Tot en aquell marc incomparable, sobri, amb un punt de brutalisme, d’inequívoca inspiració en la Grècia clàssica. El gran teatre des del qual Hitler projectà irradiar al món el poder nazi. Amb Owens, que no entrava en el guió, infiltrat en la festa.
.
De tot allò quedà l’arquitectura. En els debats posteriors sobre la possible demolició d’este símbol del Tercer Reich, els alemanys optaren per la ressignificació i, ja per al Mundial de 2006, en una profunda modernització que no minvà la monumentalitat de l’Estadi Olímpic, llar, amb algunes interrupcions, de l’Hertha BSC des de 1963.
Amb totes les seues intencionalitats ideològiques, l’arquitectura deportiva nazi, com la feixista, té una vàlua artística i històrica innegable i mostra, a més, una riquea de matisos i una vocació de permanència en el temps que, en les últimes dècades, s’ha perdut en Europa. Hui, la majoria dels clubs de futbol, per exemple, dissenyen estadis clonats, sense personalitat ni identitat. Les diferències a penes estan en l’aforament. Quant a este fenomen empobridor, tots hem tingut ocasió, durant el Mundial, de comprovar la immensa diversitat estètica, artística i arquitectònica i la potent identitat visual dels estadis mexicans, nord-americans i canadencs, santuaris del segle XXI, àgores indefugibles des del temps grec i romà dels teatres, els estadis, els circs i els amfiteatres.
Sorprén la riquea i la diversitat arquitectònica emanades del bressol i guardià del capitalisme, com la del feixisme en el seu dia, en contrast amb la monotonia estètica i la manca d’identitat de molts dels nous temples europeus. I és inevitable preguntar-se el perquè, d’una cosa i de l’altra.
És inevitable, també, pensar en el mos del fotut d’Orriols, eixa meravellosa anomalia que ens parla de la identitat del Llevant UD; o en el recreixement vertical de Mestalla, que delata l’evolució del València CF al llarg de les dècades, com estrats d’una roca.
Sí, cal desentranyar esta paradoxa: preguntar-se on ens porta l’homogeneïtat arquitectònica del nostre futbol, que vullgam o no, no deixa de ser un reflex de tants altres aspectes de la societat. I estirar el fil.
