“Donny amava els bolos”, diu John Goodman (Walter) poc abans de refilar al Pacífic el cos incinerat de l’amic que acabarà en les ulleres de sol i la barba del Nota, en El gran Lebowski (Joel & Ethan Coen, 1998). A la gent li agrada tirar cendres a la mar. A la gent, en realitat, li agrada la mar. Allò que evoca. I observar-la en silenci, permetent que l’assalte el record dels somnis que inspirà, la connotació de la llibertat amb què fantasiegen els jóvens.
A voltes, fins i tot, a la gent la mar no li agrada tant com es pensa que li agrada, però, siga com siga, forma part de la visió més onírica de les nostres vides. Qui furga més enllà, i sobretot qui la viu, sap com se les gasta des de temps immemorials, però eixos en són pocs. En són més els qui giren la mirada cap a la mar quan se’n van els sers volguts. Per a tirar les cendres, per exemple. Tot i que estiga prohibit, si no és en certes condicions, molt estrictes.
En el Cabanyal no és estrany sentir testimonis (tots prescrits) de famílies vinculades a la mar que deixaven anar les restes cremades dels familiars volguts a la Mediterrània. Ho feien des de la pròpia platja o des de l’antiga escullera que unia, en tres trams, la platja amb la vella farola de maçoneria. Calia anar a espai, si no bufava ponent. També, clar, a bord d’alguna embarcació, amb la precaució de llançar les cendres des de sotavent, per a no acabar com el Nota. Era un costum minoritari però no estrany en moltes poblacions costaneres, a pesar de l’escassa tradició de la incineració, per la qual a penes optava un 10% de la població entorn de l’any 2000. Dos dècades després, però, la cremació està a punt de superar la inhumació tradicional entre els valencians i ja ho fa, amb créixens, a la capital valenciana.
Amb l’increment d’esta pràctica funerària s’ha perdut l’antiga discreció per a transgredir la llei i s’impon més que mai complir la normativa vigent –autonòmica i/o local–, a risc d’incórrer en una sanció de fins a 750 euros per un delicte contra el medi ambient. Tot i això fa anys que el mirador de la bocana de la Marina, junt a la farola d’estribord, s’ha convertit en un lloc un tant sagrat. O això pareixen indicar els recordatoris retolats amb humilitat sobre la barana d’obra i en algunes de les pedres de l’escullera.
Per què està prohibit, en tot cas? Quin mal li fan a la mar, al remat, unes poques cendres? Abans d’incinerar un cos es retiren per seguretat marcapassos i altres mecanismes semblants del cos del difunt que podrien explotar durant la cremació, però en el cos podrien quedar recialles contaminants de titani, tàntal o acer (fins i tot or!) d’empastaments, implants o pròtesis, si no és que els interessats sol·liciten a l’empresa incineradora retirar qualsevol rastre contaminant i emetre un certificat per a que les cendres puguen acabar en la mar, dins això sí d’una urna biodegradable.
És possible que mai n’hagen sentit parlar, però existix una policia sanitària mortuòria, així denominada i dependent de la Generalitat, que vetla pel compliment d’estes normatives i per la insidiosa burocràcia de les autoritzacions per a poder llançar legalment les cendres a la mar. Davant les dificultats, han sorgit empreses autoritzades que oferixen funerals en la mar i n’agilitzen els tràmits. Posen a disposició dels familiars desplaçar-se en vaixell a tres milles de la costa per a abocar allà les cendres. L’ofrena floral, això sí, haurà de ser només de flors naturals, sense brots, i no formant rams ni corones. La normativa marítima permet descarregar residus, si estan esmicolats i desinfectats, a partir de les tres milles de la costa. I les cendres, certificades, ho estan, però la nau hauria de navegar a 4 nucs o més velocitat. En este cas pareix que s’autoritza la seua detenció per a oficiar un breu funeral.
El cost del servici funerari oscil·la entre els 300 i els 600 euros i sol durar una hora. En la majoria dels casos s’oferix la possibilitat de contractar refrigeris i càterings, que servix la tripulació. Des de la Marina de València ixen a diari diversos love boats carregat amb dotzenes de jóvens amb poca roba, ganes de festa i certa càrrega alcohòlica que mouen els cossos a ritme de techno i reggaeton. Els funerals a voltes són en el mateix vaixell, amb la lògica cerimonialitat i unes músiques més discretes. Les empreses solen oferir un document de record on s’indiquen la latitud i longitud en les quals la urna davallà cap al fons.
Es pot fer esta pràctica funerària des d’un barco privat? Legalment pareix que no. Per què, si el certificat descarta els elements contaminants? Per què, si la normativa de navegació ja obliga a la prudència pertinent amb els vessaments? Qui ho sap? Els assumptes relatius a la mort sempre estan revestits d’un cert secretisme, d’una normativització rígida i de la necessitat de resoldre’ls ràpid i de forma profilàctica. Així i tot, costa d’imaginar la policia sanitària mortuòria detenint un íntim i discret funeral il·legal i multant-ne els organitzadors.
Fotografies: © Felip Bens
