Durant més de trenta anys van ser considerats una raresa d’època romana. Ara, un estudi publicat en la revista internacional Antiquity, “Radiocarbon dating and characterisation of textiles preserved in late medieval helmets from Benicarló (Castellón, Spain)”,ha capgirat la interpretació: els 43 cascos de ferro trobats davant de Benicarló no pertanyien a cap nau romana, sinó a l’edat mitjana, probablement al segle XIV o a l’inici del XV.
La troballa procedia del jaciment submarí del Munt de Terra o Pedres de la Barbada, prop de la desembocadura de la rambla de Cervera, a uns sis metres de profunditat. Allí, en 1990, es recuperaren dos grans blocs de cascos de ferro, apilats, corroïts i cimentats per concrecions marines. El context semblava clar: en la mateixa zona hi havia àmfores, ceps d’àncora romans i cascos de bronze antics. Per això, els cascos de ferro van ser atribuïts durant dècades a cronologies clàssiques.
Però la ciència ha refet la història. L’equip format per Manuel Frallicciardi, Carla Álvarez-Romero, Maria Teresa Doménech-Carbó, Raimon Graells i Alfredo Maria Santoro ha analitzat restes de teixit conservades a l’interior d’alguns cascos. Les concrecions marines i la corrosió del ferro, paradoxalment, havien creat un microambient que va protegir fibres vegetals que probablement formaven part del folre o l’encoixinat interior.
La datació per radiocarboni d’eixes fibres ha donat la clau. Quatre de les cinc mostres analitzades apunten a un marc coherent entre l’últim quart del segle XIV i les primeres dècades del XV. Una quinta mostra presentava una data posterior, però els investigadors la consideren una anomalia causada probablement per contaminació posterior. El conjunt, per tant, no seria romà, sinó baixmedieval.
La tipologia també encaixa amb esta nova lectura. Els cascos recorden peces d’infanteria lleugera europees dels segles XIV i XV, anteriors a la gran estandardització de les armadures de plaques del Quatre-cents. No serien objectes luxosos de cavallers, sinó un equipament pràctic, senzill i produït en tallers regionals o secundaris, destinat a soldats, milícies urbanes, mercenaris o guarnicions.
El cas és especialment valuós perquè les armes medievals recuperades en contextos submarins són poc habituals, i més encara quan conserven matèria orgànica datable. En este sentit, els cascos de Benicarló passen de ser una anomalia mal entesa dins d’un jaciment antic a convertir-se en un dels conjunts més importants per a estudiar l’armament medieval en la Mediterrània occidental.
L’estudi també obri una finestra al context històric valencià. Entre mitjan segle XIV i el XV, la costa del Regne de València vivia una etapa d’inseguretat marítima creixent, marcada per la pirateria, els conflictes polítics i la militarització del litoral. En eixe món de torres, guàrdies, naus armades i mobilitzacions locals, un carregament de cascos podia tindre molts destinataris: tropes reials, milícies municipals, companyies mercenàries o defensors de les viles costaneres.
No es pot saber encara si les peces viatjaven cap a Benicarló, si formaven part de l’equipament d’una nau o si es perderen accidentalment en una operació de desembarcament. Però la seua acumulació en dos blocs i la coherència cronològica del conjunt apunten a un únic episodi de deposició, més que no a pèrdues disperses al llarg del temps.
La reinterpretació és també una lliçó metodològica. La primera atribució romana no era absurda: responia al context arqueològic en què aparegueren les peces. Però els investigadors remarquen que la tipologia, per si sola, no sempre és suficient. En ambients submarins, on els materials poden barrejar-se i desplaçar-se, les proves arqueomètriques poden ser decisives.
Benicarló guanya així un nou capítol medieval baix la mar. El que pareixia una ombra de l’antiguitat romana resulta ser un testimoni excepcional de la guerra, el comerç i la inseguretat marítima del segle XIV valencià.
