Una scarpetta és una sabatilla o una sabata lleugera. Fare la scarpetta és la sucosa costum d’escurar el plat amb un tros de pa fins deixar-lo net. No fa molt vaig començar a vore la sèrie homònima de Nicole Kidman, però, en lloc d’escurar-la, la vaig llevar. Com que tracta d’una forense, m’esperava morts i autòpsies, però la naturalesa explícita de les escenes inicials, que mostren un cadàver —per descomptat de dona— nu, profanat, lligat, brut i mutilat en una taula d’acer, eviscerat per Kidman com un pollastre a la carnisseria, és excessiu, fruit de la dèria actual: l’amor per la literalitat.
No entraré a comentar la ridícula exigència que un personatge quàquer l’haja d’interpretar un actor quàquer, etcètera, doncs cal obviar les obvietats. A este pas, la realitat matarà els actors juntament amb la ficció. Tot serà insuportablement real, amb un únic resultat possible: la snuff movie. Irònicament, en un gir recaragolat, després d’insistir tant en la realitat, ens lliurarem a la falsedat i la IA s’ho inventarà tot: guió, direcció, repartiment, localitzacions. Serà rebut amb alegria, este gir, com a acte igualador definitiu? Un exemple de la dèria per allò literal van ser els elogis al repartiment no professional de Sirat, que es va considerar un dels mèrits de la pel·lícula. En El problema dels tres cossos, de Liu Cixin, els alienígenes invasors no entenen la ficció. Com que són absolutament literals, patixen la mateixa malaltia que qualsevol fanàtic: falta d’imaginació (i, per tant, de sentit de l’humor).
Alfred Hitchcock sabia que la imaginació del públic era molt més poderosa que qualsevol escena explícita. Franz Kafka també ho sabia, i per això va demanar que mai no s’il·lustrara el “monstruós insecte” de La metamorfosi. Molts editors no n’han fet cas. L’auge de la literatura il·lustrada ha contribuït, d’una banda, a la recuperació i difusió de novel·les i relats magnífics —per descomptat—, però, d’altra, ha matat una mica la imaginació, atés que els textos literaris ja en contenen, d’imatges: les que es fa el lector. Per molt acurada que siga una descripció literària, cada lector es farà la seua imatge mental, que la il·lustració explícita ofega. És precisament per això que García Márquez no volia que les seues novel·les s’adaptaren a la pantalla. Les sèries i pel·lícules ens imposen les seues estrelles —rosses, terses i crocants— i, per a acabar-ho d’adobar, hi ha novel·les amb fotogrames per coberta.
La teoria de l’iceberg de Hemingway, la crida a l’omissió de Stevenson: totes deixen espai a la imaginació. En maig de 1886, Anton Txèkhov va escriure al seu germà Aleksandr:
En les descripcions de la natura, cal aprofitar els detalls i agrupar-los de manera que, quan el lector tanque els ulls, es forme una imatge. Per exemple, tindràs una nit amb lluna si escrius que, en la presa del molí, un tros de vidre d’una botella trencada brillava com una estrela, i que l’ombra negra d’un gos o d’un llop redolava com una pilota.
