Hui em propose dirimir d’una vegada per totes perquè els valencians i les valencianes no hem aconseguit assolir els cims del pensament i de l’art de la resta de la humanitat i avance ja com a espòiler immediat que no és pel “meninfotisme”, eixe clixé tan nostre i tan encertat per a altres coses –perquè tot tòpic amaga part de la realitat– com que els francesos fan pudor o que els nord-americans són imbecils. No, nosaltres no ens hem quedat de braços plegats, senzillament mentre la resta de la humanitat s’ha dedicat a fer unes coses, nosaltres hem preferit fer “altres coses”…
L’últim de trellat que hem llegat a la UNESCO abans que la institució es convertira en un Tu si que Vales on ja és igual tot, són les nostres pintures rupestres de l’art llevantí i això ens regala un silenci de vora deu mil anys de tocar-nos molt fort la bossa i la figa. Però com ara defensaré, en eixe temps els valencians també hem fet coses, de la mateixa forma que sàviament va saber vore dels nostres cosins catalans aquell Zenón d’Elea de la nostra era, que és el mestre M. Rajoy. El que passa és que el que hem fet ho hem fet “a la valenciana”. Eixa Valencian way of life a mi em genera una fascinació tan irredempta com vore vídeos de descarrilaments de tren a càmera lenta; no pots apartar la mirada. No és que el valencià perda el tren de la història, és que és el que posa la pedra en la via per a vore què passa.
Pensem en la mítica cançoneta de “La Maredeueta”, amb lletra del mestre José Santonja, que cantava la també mítica Conchita Piquer. D’acord, la història que conta esta cobleta és tan bestial que qualsevol pensador continental haguera escrit rius de tinta. Vos refrescaré la memòria copiant directament de la Viquipèdia: “La cançó narra la passió d’un humil escultor que, enamorat d’una jove de l’horta valenciana, la Vicenteta [que resulta ser puta, per cert!] decidix copiar a la seua amant en la figura de la Mare de Déu: «Xiqueta, xiqueta meua, jo ta imatge vull copiar. Seràs la Maredeueta. La Maredeueta més volguda i boniqueta que es venera en el altar». D’esta manera, el rostre de la Vicenteta es convertix en el de la imatge sagrada de la Mare de Déu adorada pel poble“. Però un dia la Vicenteta se’n va amb un altre i el nostre pintor pagafantes es queda tan fotut que, en eixir la seua imatge en la processó, es posa a insultar-la i intenta destrossar-la prenent-la per la de carn i ossos. Per sort o desgracia, deixa de flipar-la fort just a temps, i –sense vore-la ja com a representació de la Vicenteta, sinó com la Mare de Déu– es dirigix humilment a ella per a demanar-li que li retorne a la seua estimada.
Per on començar? Bé, en primer lloc, el fet de posar una puta com a avatar de la divinitat ja ho havia fet Édouard Manet vora cent anys abans a França (l’Alemanya del Sud), amb la seua Olympia, el retrat realista d’una prostituta pintat com les antigues venus clàssiques. Però mentre que l’Olympia de Manet està penjada al Museu d’Orsay i ell és reconegut com un dels referents universals de la pintura impressionista, la Maredeueta és una cobla que cantava El Titi i el pobre Santonja no ha empatat amb ningú. Similar idea, però una bé i l’altra “regular”… Potser és cosa d’haver arribat tard? Potser ja ha descarrilat el tren?
.
Ajustem una miqueta més les dates i busquem un camp més pròxim a la música, el de la literatura. Comparem ara a Santonja amb Oscar Fingal O’Fflahertie Wills Wilde, Oscar Wilde per als amics, Ozzy per als molt amics. En El retrat de Dorian Gray, trenta anys abans de “La Maredeueta”, també hi ha una obra d’art que s’enllaça a “l’essència” d’una persona de carn i ossos, però en este cas, és la lletjor moral la que es trasllada al retrat, mentre que el model roman immutable i pur. En “La Maredeueta” la idea és fins i tot més perversa: la model perd la seua identitat per a esdevindre un objecte de culte, de manera que el símbol (la verge) es menja la realitat (la dona). Que una cobleta ambientada entre la coentor de les barraquetes i les floretes poguera tindre més potencial transgressor que un irlandés que vivia literalment per a la provocació (com qualsevol Irlandés) és una cosa que no havíem vist vindre. Possiblement perquè el nostre tren descarrilat ens estava passant per damunt.
Però anem més enllà i passem a conceptes més abstractes i ja quasi contemporanis entre ells. Blasco Ibáñez escriu en La Maja Desnuda (que està inspirada en artistes valencians com Sorolla i Benlliure) sobre l’obsessió de l’artista per la seua model i de com la pintura acaba sent més real que la dona de carn i ossos. Qüestions similars a les que estan ocupant a Emile Zola (el Blasco Ibáñez francés), que en L’OEuvre va dient que el cos és una màquina biològica i que l’art acaba separant-lo de la realitat i destruint-lo. Mentre que Zola es menja el cap amb si el cos és una màquina, Blasco només està pensant que la model es pose en conill.
El que fan Santonja i Blasco, que no fan Zola i Wilde -i que és l’altra cosa que fem tots els valencians i les valencianes-, és continuar mirant amb desig pajero la peça d’art passant olímpicament de la concepció artística. “La Maredeueta” és Vicenteta, la model de La Maja Desnuda és la dona de l’artista, no són una simple representació. El pintor pagafantes maleïx a la Maredeueta exactament igual com si s’adreçara a la seua ex… Ací a Walter Benjamin, que deia que l’art perd la seua “aura” quan es reproduïx en massa, ni està ni se l’espera; per al valencià, l’aura és només el que et puja després de beure’t tres cassalles. Ací es mesclen la forma i el contingut i el símbol amb carn. Una cosa similar al que passa amb el pensament màgic, que funciona per contigüitat i per contagi, com si fora un tòtem d’una tribu que posseïx al seu portador, literalment i sense metàfora. El pintor volia destrossar la talla de la Mare de Déu perquè pensava que era la seua amant, però igual haguera pogut manxar-se-la, en plan realdoll, si no li entra, afortunadament, “el trellat” a temps.
I esta és, crec jo, la realitat de per què els valencians i les valencianes no hem perdut el tren de la història sinó que l’hem fet descarrilar entre el Sénia i el Segura. Perquè com ja havia avançat, entre les “altres coses” que ens hem dedicat a fer, la principal ha sigut “tocar-nos la bossa i la figa”, però a la valenciana, això és literalment i no metafòricament. Abocats a la dicotomia entre pensar o simplement fer-nos una palla (o follar, qui puga), hem triat la segona sempre, en tots els contextos i en tots els moments. Mentre els altres es dedicaven a deixar per escrit rius de tinta i obres exposades en l’Orsay, nosaltres ens hem dedicat a deixar ràfegues de semen –o de flux– en tovallons d’usar i tirar.
