Mon pare deia que un poble és tan fort com ho són les seues arrels, que la terra fa saó i la soca es nodrix de tot allò que li arriba: l’astronomia babilònica, la medicina egípcia, la navegació fenícia, la saviesa grega…, però que mai ha de deixar de ser com és, ni de perdre la seua llibertat. De l’altra punta de la mar venen naus carregades de riquesa i d’oportunitats, però també d’esclavisme, guerra i corrupció. ‘Civilització’, en diuen.

Hem patit ja massa. No vull que la meua gent continue fent-ho. Mentres visca no permetré que embruten el nostre llinatge, tot allò pel que hem lluitat.

Jo soc Tyrik. Soc d’allà on ens diuen la Terra dels Pobles dels Rius. Natural de Tyrika, la ciutat palau que hi ha als peus d’Hystria, el País de les Vinyes. Llaure els camps dels meus avantpassats, entre les terres banyades pels rius Iber i Udiva. Les que forgen el ferro d’espases esmolades i regnen sobre Kum, Biskargis, Intibilis i Ibera: el reialme de la Ilercavònia. Esta és la història d’un príncep traït.

—A què has vingut, foraster? En estos temps cap ilercavó s’atreviria a creuar l’Udiva. Quin propòsit mou els teus actes? –una vella bruixa amb banyam de cérvol i estrany accent m’ungix en un ungüent balsàmic amb olor de romer, mentres el fum de l’espígol purifica els meus músculs entumits.

Després de diverses jornades de camí seguint la Via Heraklea, he arribat a l’oracle d’Urso. El seu temple sagrat corona la muntanya que governa la Vall de l’Os. A l’interior del mont s’amaga un riu només accessible a través de grutes. Dins hauria de trobar el que estic buscant.

—Cap propòsit tinc més enllà de venjar-me d’aquells que m’han desposseït de tot honor i tota dignitat –marmole–. Només vull recuperar el que és meu.

Un bou consagrat a Malac brama. L’animal és el meu sacrifici, tan innocent com digne i fort. Obert pel mig, les seues entranyes ho banyen tot.

—Allà on vols entrar s’amaguen meravelles –explica la vella sacerdotessa, tota tacada de sang–. Però també horrors.

—Conec les històries dels esperits –li responc–. Sé que m’espera una bèstia antiga, descendent d’Adaegina, un ser que no vol ser molestat, però no tinc una altra opció.

—I què podràs oferir-li, a canvi del seu consell, perquè no et mate allà mateix?

Per un moment pense en els camps i ports d’Hystria. En mon pare i el tron de la família Ilerca. Pense en la vida que la ‘civilització’ m’ha negat.

—Si em mata, tot haurà acabat, i ja està. No hi ha més –la vella bruixa somriu.

—Tens una oportunitat de guanyar-li: descobrix el que et fa ser qui eres. Només així el podràs véncer. T’augure fortuna, Tyrik. Hui és lluna de sang, d’Adaegina. L’oracle ha parlat. Deixeu-lo passar!

Llavors entre, tanque els ulls i, en trànsit, ho veig tot. Tinc a penes set voltes al sol. És el dia que naix la meua germana menuda, Ilyaunin. Mon pare m’ensenya a empunyar una espasa: és el mínim que un príncep ha de saber fer. Però també un germà major, per a defendre els seus. Els ilercavons estem connectats a la terra i a la mar, som un poble dedicat al camp i al comerç, però no hem de descuidar les arts bèl·liques. A la ciutat de Tyrika sabem que en qualsevol moment tot es pot tòrcer.

Mon pare, el rei Tyrikon, i el seu germà, Dertos, han aconseguit unir els clans veïns amb un mateix propòsit. No tenim els recursos naturals ni el talent per a l’escultura i les robes dels bastetans o els contestans; tampoc el domini de l’art ceràmic dels pobladors d’Edetània, el més ric dels regnes veïns, ni tampoc el braç militar dels ilergets. Però som descendents de la deessa Betatun: nostres són les muntanyes i el riu, el ferro i la pedra dels penya-segats. Allà on l’esperit del llop encara udola per la nit, ressonant en els petroglifs, es troba el nostre regne.

De sobte, òbric els ulls. M’he fet major: fum, crits, foc, guàrdies bufant les caragoles, fonèvols impactant contra les muralles, gent lluitant. És un impressionant exèrcit romà, com no l’havíem vist mai, amb elefants, grifons i quimeres. El nostre pecat? Ser de la terra, estar ací, viure on ells volen viure.

Enmig del caos, del patiment i del plany, el veig: és mon pare, mort entre els meus braços, i els enemics dins de la fortalesa amb els cossos tacats de sang. “Qui els ha deixat entrar?”, cride amb desesperació. I prompte… tot ha passat: el foc ja és cendra, el cadàver de mon pare crema en la sagrada pira funerària. Ilyaunin, encara jove, plora en braços de ma mare, Ramya. Les dos han sigut deshonrades. Soc indigne. Em talle les trenes. El tron dels Ilerca ha caigut.

Em desperte en les profunditats de la muntanya. Vaig nuet i tinc el monyo banyat. Emboirat en un profund mareig, avance a les palpes per la foscor humida de la cova. Només tinc una dèbil torxa i la meua espasa kelta, forjada pels meus avantpassats. Entre en la cova que hi ha al fons del tot, despullat… Espere eixir-ne vestit amb la veritat.

Deixe arrere empremtes, pedres pintades i roques amb formes impossibles; el soroll de l’aigua i l’eco dels meus passos són l’únic que sent. Partícules diminutes esdevenen espurnes en contacte amb la torxa. Uns metres més avant, com deixada a propòsit, hi ha una barqueta de fusta i un rem, que prenc amb decisió. Navegue seguint una tintura daurada sobre el riu, i la seguisc durant un parell d’hores que es fan interminables, fins que arribe a un punt en què no puc continuar. Baixe de la barca i les meues sandàlies d’espart, castigades per la distància, es familiaritzen de nou amb la terra banyada.

Un vol de ratpenats ve cap a mi, preludi del que ha de vindre. Com nascuts d’un malson, uns estranys sers fets d’ossos embruixats cobren vida i avancen, falcata en mà, cap a mi. Són fantasmes del passat, els cadàvers dels que ho intentaren abans que jo. Lluite com puc, mantenint la torxa en alt per a no perdre’ls de vista. Talle a la dreta, esquive a l’esquerra, bote amb força. Algun dels caiguts arriba a esgarrar-me la pell amb l’espasa que branda. Prompte cauen desfets i inanimats davant els meus atacs, com els ossos sense vida que són. Un grapat de morts vivents no detindran el meu camí.

Continue explorant la cova quan la torxa s’apaga i la foscor absoluta s’apodera d’eixe espai tenebrós, lluny de ma casa i dels meus.

—Venerable Betatun, deessa meua, no em deixes ara.

De sobte, una respiració greu, un soroll profund i estrany, em marca el camí i un passadís es dibuixa en la penombra.

—No vull lluitar! Només vull respostes…, que em digau la veritat!

L’autèntic Senyor de la Muntanya, una criatura mig drac mig os, fa acte de presència. Tan gran que ell és la cova mateixa. Tan gran que tota l’estona he solcat la seua pell. Tan magne i esplendorós com els déus mateixos dels quals prové.

D’aspecte reptilià, de pedra escatada coberta de taques del passat, d’urpes fetes amb estalactites i estalagmites, el morro ornat de joies i pedres precioses d’on ixen ullals d’obsidiana i uns ulls que brillen com a diamants carmesins. Té dos ales esculpides en pedra que, malgrat que ací no pot desplegar, són un record de la seua vida més enllà del bé i del mal.

—Marrako! –exclame.

—Qui pertorba el meu descans? …I per què t’hauria d’ajudar i no menjar? –pregunta l’antic savi draconià de pedra.

—El meu nom és… –sense acabar de presentar-me note un moviment en la cova, una estranya pertorbació que altera l’ambient. Brande la falcata.

—Els noms no signifiquen res ací. Només són la manera en què els humans vos assigneu una pretesa individualitat.

Cada vegada que parla, tota la cova retrona i l’aigua fa onades. Amb prou faenes, en la ciutat d’Urso no ho deuen notar. Mil agulles es claven al meu cor i em tallen la respiració. No puc deixar que el temor em bloquege, o tot haurà acabat.

—Estic ací perquè soc indigne dels meus i de la vida, i busque redempció. Busque respostes, recuperar el que he perdut… i que ma casa torne a ser el que era.

—Sent molta tristesa, molt de dolor i molta culpa en el teu interior, mortal. No puc tornar-te a ton pare, ni el favor del teu poble. No puc tornar-te a ta mare, ni a la teua germana… –el drac amb forma d’os deixa caure llàgrimes i llavors ho entenc tot: el riu, esta laberíntica mar subterrània, és en realitat el seu immens plany–. No puc fer nàixer en tu res que no tingueres ja abans, però en les teues paraules hi ha noblesa, i també sensibilitat, valor i passió… No és un mal inici.

Els ulls del déu brillen amb la rojor dels robins.

—Necessite que m’il·lumines, Marrako, t’ho pregue… On es troba el major tresor del meu poble? Aquell que pertany a la meua família des d’antic i que el traïdor que ens ha venut a Roma ha furtat? Per Iunstir i Adaegina, qui se’l va emportar junt amb ma mare i ma germana?! Qui va robar l’orbe Anyil d’Hystria, sense el qual el tron d’Ilercavònia ha caigut en desgràcia? Com el puc recuperar?!

Este és un dels capítols inicials de ‘Tyrik, el príncep d’Ilercavònia’, el nou llibre de fantasia història d’Alfons Pérez Daràs, Malparlat. Ací en podeu trobar una mostra